5 i punt

No vull repetir-me perquè fa 5 anys que ho faig. Faig un recull definitiu de tot el que he dit en aquests anys... I la resta, quedarà per sempre més en la meva memòria.

2007: pròleg, pre-concert, concertàs i post-concert.
2008 http://www.fotolog.com/thiona/35059045/
2009 http://www.fotolog.com/thiona/50171323/
2011 http://deixamdirunacosa.blogspot.com.es/2011/05/12052007.html

It's such a great pleasure

17 mesos i mig. La mateixa antel·lació a l'hora de comprar les entrades. De la fila 25 a la fila 8 (notable diferència! fins i tot podia veure de quina marca eren les bambes d'en Joan Enric). La companyia tampoc era la mateixa (però si dic quina era millor em ficaré en un jardí difícil de sortir-ne...). Però ells sí que eren els mateixos: Els Amics de les Arts. Sense pantalla ni powerpoints, ni videos del youtube. Ara porten unes llums molt guapes i molt pros. I unes cançons noves, també molt guapes. I monòlegs nous (quin fart de riure!). I òndia tu, que bé sonaven els jocs de veus!!! I la gent, que s'aixecava, al principi tímidament, amb Jean-Luc, però finalment ja era rutinari, i acabàvem de peus en cada cançó. Semblava que s'havia d'ensorrar l'auditori amb el so de tants aplaudiments, però no, es veu que està molt ben fet i no cau. Va ser tot un èxit. I un great pleasure tornar-los a veure. Ja tinc ganes de repetir!!!

L'altra vegada vaig dir... 

明日のリハーサル... (assajant per demà)

Del casino de Vidreres a l'Auditori de Girona

I a la premsa han dit...

Un grup que hem vist crèixer

Hatchi

Us en recordeu la peli d'en Hachi, protagonitzada per en Richard Gere? Sí, aquella amb la que tots varem plorar tant; aquell del gos que cada dia anava a buscar l'amo a l'estació...

Jo us vull parlar d'un altre Hatchi (amb T intercalada). Abans en deien Tamagotchi. Sí, sabeu de què us parlo: d'aquella mena d'ous tecnològics de colors vius, amb pantalleta i 3 botonets, on podies veure el naixament virtual de la teva mascota de la qual te n'havies de fer càrrec si no volies que morís: donar-li menjar, netejar-li les caques, posar-la a dormir i jugar amb ella. Tota una revolució d'aquell moment. La meva generació no podiem viure sense els tamagotchis (el meu, de color verd, me'l van comprar en una mena de topmanta per Fires de Girona de deu fer almenys 15 anys). Fins i tot s'havia arribat a dir que nanos del Japó (allà són molt freakis!), patien greus depressions quan se'ls moria la mascota virtual. Fins i tot s'havia arribat a dir que els tamagotchis serien el substitut de les mascotes de veritat (no vaig entendre la magnitud d'aquesta fal·làcia fins que vaig tenir el meu conill Nevat i després el meu gos Festuc). 

Un dels moments més emocionants:
el naixament del Hatchi

Però tot torna. Tinc un tamagotchi (ara Hatchi), presoner en el meu Iphone. Tot molt retro a nivell de gràfics i de so. Fa dos dies que convivim i, de moment, no ha mort encara. Quan em llevo al dematí me'l trobo agonitzant enviant-me notificacions perquè té gana, està brut i vol dormir. La veritat és que, ben mirat, és més avorrit que el joc dels Sims del Facebook. Però no el mantinc per despit o perquè em fagi pena deixar-lo morir o encara pitjor: eliminar l'aplicació. És, com sempre, aquell brot nostàlgic que m'agafa quan topo amb coses així que em transporten als meus primers anys de vida. 

Un viatge fragmentat

6:30 Sí, tot just sortien els primers raigs de sol. Era molt aviat, però vam acabar
corrent (i molt) per arribar temps a agafar l'avió. No va servir la cara de pena per
evitar descalçar-nos als controls de seguretat. 

 Varem aixecar el cap des de la filera 29... i Sorpresa!!!
Els Amics de les arts tocant en directe enmig de l'avió. No ens en varem poder
estar d'aixecar-nos i fer de gruppies :P

Després de deixar els trastos a l'habitació situada en el pis 11 d'un hotel de 4*
en ple centre de Madrid i amb unes vistes increïbles; ruta guiri:
plaza Sol, plaza Mayor, plaza de la Villa, Almudena, Palacio Real, Jardines Sabatini,
Templo Debod, Gran Vía, i Museo del Prado (i que difícil trobar-ne la sortida!!!)

I després de la patejada, l'esperat concert!!! Sí, varem haver de tornar a córrer,
després de sopar amb el partit del Madrid de fons, quan sonava la tornada de
"Carnaval". A partir d'aquí, tot va anar rodat, un tema darrere l'altre, la gent
cantant totes les cançons, i nous monòlegs. Ah, i vaig marxar amb el disc
signat!!! :)

I l'endemà, encara amb la ressaca del concertàs, dia més light (o això creiem):
passejada per l'enorme Parque del retiro, i visita a la "selva" de l'estació
d'Atocha, on l'entreteniment principial és mirar si les infinites tortugues
aconsegueixen pujar a les plataformes.

Però tornar (en contra del que diuen els Amics), no sempre és la millor part
de l'aventura. Retard de l'avió de 2 hores, cursa a fons per les dues terminals
de l'aeroport de Barcelona intentant, en va, agafar el bus cap a Girona (el tren
ja era impossible) i finalment dormint a Badalona (des d'aquí gràcies Helen!).
I sí, dimecres, 16 hores més tard  del previst, arribavem a Girona!!!

______________________

Títols alternatius pel post:

Fotocrònica d'un viatge per la patilla (poc original, oi?)

Gent estranya (i famosa) que et pots trobar en un concert II (recordeu quan vaig coincidir amb en Pere Gratacós? aquesta vegada al costat hi tenia la Isabel de la Riera!!!)
______________________

Altres llocs que n'han parlat: Mundo música, Habla tu música, Sound is golden (amb molts videos), Las notícias de la 2 (sí, sí! varem sortir per la tele!!!), la crònica d'un Kurti, i el bloc dels Amics de les Arts.

Quan menys t'ho esperes és quan tens un cop de sort...

... que canten aquells.

I és ben cert. Vaig fent, amb la meva vida miserable i avorrida, hi ha dies millors i hi ha dies pitjors, com sempre. La sensació de bucle, de muntanya russa,... (ja n'havia parlat un dia). Però resulta que un dia que participo en un concurs de la tele, va i em toca. Primer fa més il·lusió el fet d'haver guanyat que no pas el premi en sí, però... què coi! M'estalviaré un munt de calers. Genial!! Un altre dia, en un altre concurs, amb més de 500 participants guanyos un altre premi que, aquest si, m'omple de joia i se m'arrissa fins a l'últim pèl del cos (no és broma).  Un viatge, un concert,... Toca callar i deixar de queixar-se perquè els preus de les entrades són desorbitats. Aquest cop els veuré i gratis. I en castellà!!! 

Em pregunto quantes vegades, sense adonar-me'n, he trepitjat merda, darrerement. Em pregunto si el meu alter ego en un món paral·lel està patint com una desgraciada. O potser, és que després de tanta sort, s'apropa una baixada, o potser una caiguda lliure... Mentrestant, però, em quedo amb tot el que bé de bó ara (que no és poc!!!). Potser, però, és que després de tant sembrar ja és hora de recollir fruits (sembrar en sentit metafòric, que a mi, sempre se'm moren les plantes!!!)

La cançó que titula el post, parla d'unes coordenades... són aquestes: 32.7058353,-93.0012231
("hi ha com unes coordenades, diu que us ho ensenyi, que us ho posi al google maps")

Manaies remullats

Sembla que per setmana santa sempre ha de fer bon temps, posar-nos els típics jerseis prims de colors forts i desar els abrics a l'armari. Són dies que conviden a sortir al carrer i aturar-se a la fleca a comprar brunyols (si amb R, com es diuen a Girona!) i acabar-te'ls abans d'arribar a casa. És època d'aturar-se als aparadors de les pastisseries a veure les mones fetes obres d'art i a comentar quin és el personatge de moda aquest any.

Però aquest any, la setmana santa ens la passarem sota del paraigües. Sembla impossible que hagi de ploure en dies com avui, però ben mirat, recordo amb nostàlgia una tarda de fa molts anys al a pujada de Sant Fèlix fent repicar el paraigües contra les llambordes de la pujada de Sant Feliu al ritme que ho feien els manaies amb les seves llances imponents. El paraigües? Va acabar amb la punta ben xafada, però va ser divertit.

Avui hi tornaré. Compte no us esquitxi!!

Post relacionat: Setmana santa a Girona

Pronto acabará el sufrimiento

Un matí passejant pel tranquil barri de Sant Narcís amb la meva àvia, no varem tenir temps de canviar de vorera quan ens les varem trobar de ple. La meva àvia va bufar i va dir: "Prepara't..." Una d'elles, d'uns 40 llargs o 50, amb un  look Alaska; l'altra, d'uns 80 i pico anys tenia una xerrera que no se l'acabava, deia "Nena" (amb castellà) cada 3 paraules, i "Cariño" cada 5.

Eren veïnes del barri, es veu, i tot molt bé d'entrada, lo típic: ¿cómo estás?, ¿qué tal va todo?,... Però després va començar a recitar versets de la Bíblia. De memòria. Per cada situació tenia un versicle adient. El meu estat de sorpresa anava in crescendo, i tot just era el principi. La dona gran va començar a dir que "pronto el sufrimiento acabará", i afirmava que els morts despertarien de la letargia i els vius ens reuniriem amb els nostres éssers estimats en un lloc millor. Estava flipant bastant, i se'm va passar pel cap una escena de zombies al més pur estil pel·lícula de ciència-ficció i amb efectes 3D. No vaig poder esclafir a riure. L'Alaska, que es mantenia una mica al marge i només afirmava amb el cap, em va mirar clavant-me els seus ulls negres i mal pintats i va dir amb un to greu: "tu ríes, porque tu generación no ha estudiado estas cosas... ¡qué pena!" Vaig contestar que sí que havia fet religió, però que aquestes coses ja no m'interessaven, però llavors vaig matissar clavant un gol per l'escaire: "No me gustan".

La dona gran continuava amb el palique de ciència-ficció. La meva àvia, amb molt més estil que jo, va tornar a disparar: "Nos vamos, que hace mucho viento". L'altra va contestar que ja no en feia de vent, però que "una ya sabe cuando hay que cerrar el pico". Abans però, en un altre cop de gràcia es va marcar un tant, i va treure una petita Bíblia de butxaca i em va tornar a deixar bocabadada quan sabia la pàgina exacte per llegir un versícle adient per la situació. Seran rares, però tenen bona memòria.

Abans de marxar, em van regalar un fulletó amb un "bonic" dibuix
i amb un text que encara no he tingut temps de llegir

Estimada bicicleta

Estimada bicicleta, encara que no t'ho demostri ets molt important per mi. Ja sé que cada dia passo per davant teu atrafegada, amb les claus del cotxe a la mà i ni tan sols et miro, però sé que hi ets. 

Recordo la primera vegada que et vaig veure com si fos ahir. I ja portem mitja vida juntes!! (i 5 dies, concretament) Estaves en una plataforma, davant del passadís de les joguines i de les escales mecàniques. A la punta dreta. D'entre totes les bicicletes exposades, tu la més bonica. Semblava que m'estiguessis esperant. Varem tornar a casa plegades, cavalcant sobre les muntanyetes de la plaça comtessa Ermesenda. I cada diumenge al matí donavem infinites voltes al parc de les Casernes, deixant un rastre de goma cada vegada que feia una derrapada.

Darrerement només ens ha unit la feina, quan un dia a l'estiu amb el casal anem a fer la bicicletada fins a Fornells o Bescanó i t'he d'agafar per força. L'altre dia varem sortir per plaer, després de d'una bona ensabonada i d'inflar-te les rodes. Em vaig cansar, tu estàs igual que abans (buenu tens els frens fets pols), però jo estic ja més vella. 12 anys són molts anys. Hauré d'agafar-te més sovint perquè tot sigui com abans.

La primera bicicleta!!! (1990)

24 (no vull fer-me gran)

Las personas mayores nunca comprenden nada por sí solas y siempre es cansado para los niños tener que darles siempre y siempre explicaciones.

Viví mucho con personas mayores. Las he visto muy de cerca. No he mejorado excesivamente mi opinión.

No le hablaba ni de serpientes boas, ni de bosques vírgenes, ni de estrellas. Me colocaba a su alcance. Le hablaba de bridge, de golf, de política y de corbatas. Y la persona mayor se quedaba muy satisfecha de haber conocido a un hombre tan razonable.

Nadie le creyó por culpa de su vestido. Las personas mayores son así.

Las personas mayores aman las cifras. Cuando les habláis de un nuevo amigo, no os interrogaran jamás sobre lo esencial. [···] Pero, claro está, nosotros que comprendemos la vida, nos burlamos de los números.

Pero yo, desgraciadamente, no sé ver corderos a través de las cajas. Soy quizá un poco como las personas mayores. Debo de haber envejecido.

Dimarts

Feia un dia gris. Amb el curriculum sota el braç em dirigia, en va (com en tantes altres ocasions), a dipositar la fe, el curriculum i el millor de mi davant d'un tribunal imparcial amb cara de pomes agres que no tenien cap intenció en contractar-me ni cap ganes d'escoltar-me. Per sorpresa meva, em van proposar una cosa insòlita: si aconseguia fotografiar el paó de plomes florescents em donarien la feina. Tant se val qui era, els meus estudis ni el meu bagatge professional. Una sola foto i la feina seria meva.

Així doncs vaig sortir d'aquell lloc estrany i només 20 metres més enllà, vaig veure aquell paó que causava estralls pel barri. Era enorme, de color blanc, i amb les plomes de la cua totalment desplegades de colors brillants: groc, rosa i verd florescent, talment com si fossin pintades amb un subratllador. Mai havia vist una cosa igual. Vaig treure l'iphone de la butxaca i em disposava a fotografiar-lo de ben aprop, però en acostar-m'hi, l'animal va correr cap a mi, amb el coll estirat i el bec ben obert disposat a arrencar-me la mà d'una sola mossegada. Vaig aconseguir algunes fotos, però tothom sap que amb l'iphone el més normal és que surti el dit enmig de la foto. No contenta amb una sola foto on hi apareixia una taca blanca i borrosa, vaig decidir intentar-ho de nou.

Voltant pel barri vaig tornar-lo a veure. Aquesta vegada a l'interior d'un jardí abandonat, al costat de la torre del pou d'aigua. Era allà tancat, no em podia atacar, era la ocasió ideal. Però va aparèixer l'ogre de la torre. Verd, cosí germà del famós Shrek, no havia fet tanta fortuna, i vivia com un homeless arrecerat al costat del pou. Va venir per defensar el seu germà, l'altre ésser incomprès de la zona: el paó florescent. Venia amb ganes de defensar-lo a mort: si calia vessar sang, en vessaria. Vaig excusar-me, explicant-li perquè era allà, que jo també era una incompresa i una pringada, i després d'una estona parlant, vaig aconseguir convènce'l. Llavors va ser ell qui em va explicar la seva terrible història. Era un desgraciat. Va pujar fins dalt de la torre i fent un sospir es va llençar 30 metres avall. El seu cos va enfonsar-se en el fang, i el seu cap va rodolar fins als meus peus, deixant un rastre de sang verda i llefiscosa, com baba de caragol.

Les cames em feien figa, tot el cos em tremolava i tenia la pell de gallina, mentre el paó de plomes florescents volava feixugament sobre el meu cap en direcció a l'infinit, lluny d'aquell indret fatídic. Em disposava a treure el mòbil per a trucar algú, però just en aquell moment sonava una dolça arpa. A la pantalla posava "ALARMA". Vaig obrir els ulls, 8:15 del matí. Era dimarts, i fora feia un dia esplèndid.

També vull ser Historiadora de l'Art

Un dia deia que volia ser paleta. Un altre deia que volia ser exploradora. Escoltant una de les noves cançons dels Amics de les Arts m'he recordat que també vull ser historiadora de l'art.

Em recordo fa 6 anys fullejant d'amagat a l'hora de filosofia, castellà o geografia, el llibre d'història de l'art. L'únic llibre apaisat en tota la meva vida d'estudiant. L'únic llibre escolar que ara mateix sabria trobar en alguna lleixa de casa. Perquè encara, de tant en tant, el fullejo. M'agradava perquè hi havia moltes fotos, m'agradava perquè et feia retrocedir a llocs molt diferents i a molts anys de distància.

Però el que més m'agradava i em sorprenia i em divertia eren les explicacions del llibre, les interpretacions que algun suposat historiador de l'art i entès en el tema feia dels quadres pintats feia tants anys. Que si el predomini del color vermell significava no sé què, que si les línies verticals significaven no sé quantos... Potser l'autor havia pintat de color vermell perquè no tenia més colors a l'abast, o perquè era el seu color preferit, o perquè el tub estava rebaixat; i potser havia fet línies rectes perquè les corbes no li quedaven bé. Sempre m'he preguntat què carai hi pinten (i mai millor dit!) els toreros de patilles amples al quadre de la Vicaria de Marià Fortuny...

Tenim dret a fer l'animal!

Per Carnaval tot s'hi val.

Aquests dies he vist passejant pel carrer:

pintors sense art,

cowboys sense cavall,

pirates sense vaixell,

bombers sense mànega,

presoners sense reixes,

policies borratxos,

animals caminant sobre dues potes,

insectes ampliats sense microscopis,

hippies que han viatjat 30 anys endavant en el temps,

superherois que s'han escapat de les tires còmiques,
bruixes amb cara de no haver trencat mai cap plat,
i fades amb cara de malparides,

blancaneus sense depilar,

nans de tamany d'una persona,

i també cerveses del tamany d'una persona.

Fins i tot he sentit a dir que les paraules es disfressen.

Potser l'any que ve em disfresso d'espantasols, celardent,

paratemps, obreclosques o de mil aiguaocells.

10:30

Una de les coses més emocionants que existeixen és obrir la caixa de Colacao de 5 kg i trobar una sorpresa a dins. Sorpresa que un cop muntada i amb les piles i enganxines col·locades, acaba arraconada i acumulant pols. O en el millor dels casos en mans del meu cosí petit que potser li fa més gràcia que a mi.

Fa exactament 6 mesos, va aparèixer un despertador en forma de gota d'aigua, i que precisament funcionava amb aquest líquid enlloc de piles. Era bonic, curiós i fins i tot útil, així que vaig decidir estrenar-lo aquella mateixa nit, doncs l'endemà m'havia de llevar relativament d'hora per anar a la platja per última vegada de l'estiu i de l'any. El despertador havia de sonar a les 10.30 del matí. Però no era fàcil programar-lo. Només hi havia dos botons, i les instruccions eren complicades per ser llegides dins del llit a quarts d'1. El despertador va començar a sonar repetidament cada 5 minuts, fins que al cap de mitja hora d'estar tocant la pera, vaig decidir buidar l'aigua; però ni així s'aturava i continuava: piiiiip piiiip piiiip...

Avui, 6 mesos després d'aquella nit i gairebé 6 mesos després de l'última capbussada al mar, a l'Almadrava de Roses, guardo el despertador del Colacao tancat dins una capsa de trastos però aprop de llit, per així sentir com sona cada matí a les 10.30 (bé, a les 9:30 que vàren canviar l'hora). Em fa pensar en aquell magnífic dia de platja i m'emociona pensar que anuncia la imminent arribada del bon temps. Ja falta menys!!!

a punt de sonar...

Exploradors

De petita sempre m'havia fascinat trobar tresors. Volia ser exploradora. Al més pur estil Indiana Jones amb pedres que rodolen i trampes mortals. Al més pur estil Tintin quan troba l'entrada amagada del temple del sol sota la cascada, o quan baixa sota les profunditats del mar a bord d'un submarí amb forma d'orca a buscar el tresor de Rackham el Roig; o com quan l'Eudald Carbonell investiga un vaixell enfonsat al Delte de l'Ebre des de la Guerra del Francès. Vaig ser feliç quan de petita, a Astúries, vaig veure petjades de dinosaure fossilitzades, o quan en un viatge de final de curs ens van portar a passejar-nos pels carrers de Pompeia tot retrocedint milers d'anys enrere. Malauradament no vaig ser jo qui va catalogar aquelles petjades o qui va descobrir el mític "cave canem".

Ara però, puc saciar el meu afany d'exploradora buscant geocaches (altrament dit tuppers amb ninotets de kinder sorpresa a dins), tot escoltant les aventures de l'explorador que he conegut recentment i m'ha fascinat recentment de la mà dels Amics de les Arts.

PD: Sí, ja ho sé, un altre dia també vaig dir que volia ser paleta...

25 de gener

Un dia com avui, els Reis Mags tornaven cap a casa després de la seva èpica i esperada aparició al pessebre, el final d'història amb regust amarg que no surt els contes. 

Segons els pastors de l'últim poble,
darrera els horts veurien uns pins,
passats aquells pins, el camp d'oliveres
i, al fons, tres camins.


Han pres el trencall i s'ha obert la clariana,
i han ordenat als homes descans.
Al camp d'oliveres tres reis s'acomiaden
i encaixen les mans.


Melcior aixeca el cap i veu la muntanya
que abans que enfosqueixi ha d'estar travessant.
I es treu la suor amb el coll de la capa
tacada de fang.


I no vol ni pensar que les forces s'acaben,
i ni us imagineu com s'emprenya quan
en beure en el riu només troba la cara
d'un home gran.


El rei dóna l'ordre pel toc de corneta,
pensant en aquells que no fa pas tant
li besaven l'escut i entregaven les armes,
agenollats.


Des de dalt del camell, fot un crit el rei negre
que faci el favor algun bon soldat
d'aixecar el cul de terra i fer un ràpid recompte
de racions de pa.


Qui pogués creuar el bosc i trobés una barca!
Qui abans d'adormir-se amb el braç estirat,
notés com els dits mica en mica retallen
l'aigua del mar!


Qui arribés a palau i triés una dona,
arranqués unes roses i li allargués un ram!
Baltasar té el desig corrent per les venes,
com si fos sang.


Gaspar pot sentir, clavats a l'espatlla,
els ulls d'alguns patges que estan esperant
un cop d'atenció, potser una mà alçada,
una ordre reial.


Un dels homes canta enmig d'una rotllana,
amb la veu més dolça que hagueu sentit mai,
una cançó antiga que el rei taral·leja
amb els llavis tancats.


El patge més vell es gira i comenta,
mirant un segon de reüll cap al cel,
"sembla mentida que bé que vivíem
seguint un estel".

La increïble i verídica història del cotxe aparcat

Sí, amics, això és una història totalment increïble però del tot certa. La vaig viure en primera persona el passat dijous. Fins i tot, degut a la seva magnitud, va ser citada pel gran (¿?) Jaïr Domínguez al Síndic de Greuges de la Segona hora (ho podeu escoltar aquí: dijous 19/01 minut 15.03).

Jo sortia d'un examen oral d'anglès. Hi havia somiat les 4 nits anteriors, però no estava nerviosa. Després de superar el mal tràngol (que crec que no va anar tant malament...), sortia tota cofoia pensant que per ser 19 de gener, feia un dia magnífic, el sol apretava, al cel pràcticament ni un núvol, i la temperatura era molt agradable. Intentava recordar on havia deixat el cotxe en la llarguíssima renglera d'aparcaments que hi ha al costat de hortes de Santa Eugènia (un petit oasi d'aparcament enmig del caos circulatori de Girona (prometo un post sobre això)). Sí, el meu cotxe era cap al mig i a la banda esquerra. Només calia anar mirant cotxes fins a trobar-lo. Però em vaig distreure quan vaig veure el cotxe de la Clara, que havia entrat després de mi a fer l'examen oral. Vaig pensar: "Carai, quina casualitat, ha aparcat ben a la vora del meu!" De fet, entre el seu i el meu, només hi havia un cotxe gris platejat. Havia marxat el capullo (o capulla) del pluriel que havia aparcat de biaix, obligant-me a plegar el mirall.  

Vaig dirigir-me a desplegar el mirall abans d'entrar al cotxe, quan... SORPRESA! Algú m'havia petat el mirall. Fills de ****!!! No es pot anar a fer un examen ni amb tranquil·litat. Vaig anar per entrar al cotxe, resignada, i a través del vidre veig els seients regirats, la ràdio arrencada i l'agafador lateral de la porta també. A l'introduir la clau al pany, no girava, vaig suposar que l'haurien forçat per entrar."No em pot estar passant a mi això..." pensava, mentre em disposava a treure el mòbil per trucar al meu pare, mentre observava a través del vidre la magnitud de la catàstrofe. 

Era el meu cotxe, no n'hi havia dubte, estava igual de brut... però vaig voler-ho comprovar mirant la matrícula. M'havia equivocat, no era el meu, el meu estava 3 cotxes més amunt. I per cert, no estava tant brut. 

40 anys

Ahir apareixia al diari una notícia que em va omplir de nostàlgia. Sí, l'Escola Mare de Déu del Mont ahir complia 40 anys. La MEVA escola!!! Bé, de fet, només vaig estar-hi 6 anys de la meva vida, però quins anys!!! Els primers companys, les primeres mestres, les primeres classes,... 

Em sembla increïble que essent tant petita, pugui recordar-me de tants detalls de quan hi anava. Recordo cada dematí enganxant gomets sobre el temps, el racó de penjar les jaquetes, el racó de les joguines, les llarguíssimes hores de pati; els dilluns en rotllana comentant què havíem fet el cap de setmana; recordo quan ens varem disfressar de Cobi, de conillets votant sobre d'una pilota i de pastorets; recordo també quan li tallàvem les cames a la Vella Quaresma; l'excursió al forn de pa on varem fer panets i com no, quan varem anar al zoo de Barcelona a veure la famosa Orca Ulisses. També els dies d'aniversari que se celebraven amb un esmorzar a base de cacaolat i galetes. 

Ja de més gran, el tamany del pati es va ampliar de forma inversament proporcional al temps que teniem per gaudir-ne. Recordo les primeres classes d'anglès i els protes del llibre (en Morgan i la Maria): també quan varem aprendre a sumar i restar amb una muntanya de botons sobre la taula. Recordo el joc AEIOU i el joc de comprar colors (que crec que eren una invenció de la nostra escola i que només es jugaven allà), les famoses gomes i cordes de saltar; quan ens fèiem un turbant amb la jaqueta del xandall de color verd i jugàvem a que érem ninjes (sí, era l'època de l'Hatori) el partits de futbol o les imitacions de les Spice Girls (havies de triar, una cosa o l'altra). Recordo quan "sense voler" colàvem pilotes a l'altra banda de l'altíssim mur, i ens preguntàvem on devien anar a parar... Recordo la cua que havíem de fer per rentar-nos les mans abans d'anar a dinar, i també recordo que sempre m'oferia voluntària per aguantar la tovallola amb què ens eixugàvem les mans. Recordo l'últim dia de curs, quan anàvem a Ca la Roser a comprar gelats. També mals records, quan venia a veure'm la meva àvia i parlàvem a través de la valla del pati, i em posava a plorar perquè volia sortir d'allà... Recordo aquell porxo immens, la casa de la portera, la sorrera i quan varem pintar la paret de la sorrera en motiu dels 25 anys de l'escola. 

Ui tant si recordo els 25 anys de l'escola... com si fos ahir, i ja n'han passat 15!!! Aquella super celebració al teatre parroquial del barri, una nit que va ser llarguíssima i emocionant amb la participació d'alumnes i ex-alumnes. Emocionant... si aquest any es fa algun tipus de celebració, per suposat que m'agradaria ser-hi!! 

Quan jo hi estudiava, aquesta porta tant xula no hi era... S'entrava per davant
de la pista, amb aquella doble porta de color verd i aquell escaló...

0

Les frases típiques i tòpiques, de que la vida és com una muntanya russa, o que tot són cicles... són ben certes. Una de cal y otra de arena, que dirien els castellans.  L'estabilitat està bé, però és poc emocionant, avorreix. Quan estàs al pou, necessites remuntar i saps que aquest moment tard o d'hora arribarà. En canvi quan tot és fantàstic, saps que tard o d'hora hauràs de baixar del núvol flonjo i tornar a tocar de peus a terra. A vegades vius un any que creus que ha estat el millor de la teva vida, i l'any següent, quan intentes repetir-lo, fracasses estrepitosament. I finalment, el tercer any decideixes trencar amb tot i començar de zero. Borrón y cuenta nueva (una altra frase feta a tenir en compte). Sense pretensions, sense ambicions, sense esperar res. Deixar-se portar. I llavors acaba l'any i fas valoracions i veus que t'has endut un grapat de sorpreses i de bons moments. Perquè, al cap i a la fi, no cal tant per ser feliç.

retallades de Reis

Nit de Reis: el fanalet a punt (per ser autodestruït); 3 plats de menjar i un recipient amb aigua pels camells; la cançó de cada any ben apresa; els patges, els carruatges i les retencions; la pluja de caramels; i aquells nervis que no et deixaven dormir...

Dia de Reis: llevar-se d'hora tot i no tenir escola; els plats i el bol buits; una muntanya de regals esperant per a ser desembolicats; il·lusió; sorpreses; i més regals a casa dels parents; i estrenar les joguines, abans de tornar irremeiablement a l'escola. 

Això era abans... quan llevar-se d'hora no era un suplici.

Permeteu-me, però, posar el punt i final una mica amarg en un dia tan dolç com el d'avui. Mentre que llegim a molts llocs i sentim de molts polítics que la il·lusió dels infants no es retalla, sí que es retallen sovint els sous d'uns Reis que cada dia són menys mags i que cada any han de fer més mans i mànigues per acontentar els seus fidels. I sinó passen coses com aquestes...

Espero que SSMM hagin estat a l'alçada i no hagueu muntat un numeret d'aquests... I sinó, ja ho sabeu: demà comencen les rebaixes.

Quan el cuquet es converteix en papallona

Han passat 7 anys, 3 mesos i 1 dia des d'aquell fletxassu, aquell enamorament a primera vista. Totes les coses importants de la vida passen així: de cop i volta, el dia que menys t'ho esperes. 7 anys, 3 mesos i 1 dia donen per molt: podria escriure un llibre del gruix d'una enciclopèdia amb anècdotes de concerts de Gossos; podria empaperar tota la meva habitació només amb fotos on hi sortim en Roger i jo; podria passar-me 3 dies i 3 nits seguides comentant batalletes amb tota la gent que m'he anat trobant a les primeres files dels concerts al llarg de tots aquests anys. 

I ja fa una setmana, la nit de Nadal, va ser una nit de contrasts. D'una banda alegria de veure'ls, per l'altra banda tristesa perquè era el darrer concert. D'una banda angoixa i nervis per arribar a mig concert (imperdonable....), per l'altra tranquil·litat d'haver-hi arribat a temps. D'una banda l'emoció de ser a Manresa, per l'altra aquell regust amarg de fi de festa. I que el concert acabés amb DIA1 que és la cançó que normalment toquen per encetar els directes, va fer-ho tot encara més confús. I aquella sensació que es té quan saps que una cosa irremeiablement arriba al seu final i no pots fer res per evitar-ho... 

Al llarg de 7 anys, 3 mesos i 1 dia, han canviat moltes coses. El que no ha canviat en tot aquest temps ha estat una sensació. Aquell cuquet de nervis que apareix potser uns dies abans, potser tant sols unes hores, i que no s'esvaeix fins al moment en que sona la primera nota i apareixen l'escenari. Tampoc ha canviat la sensació de papallones a l'estómac quan acaba el concert, aquella alegria infinita, aquell saber que són allà i  hi seran sempre, pintant de música la teva vida. Perquè quan canten allò de "amb tu hi seré sempre..." m'ho crec de debò.

nadales II

Nadales per a tots els gustos, pasen y vean...


* * * * *
Pels més yankis
* * * * *






* * * * *
Pels de pagès
* * * * *






* * * * *
Pels que fan cagar el tió
* * * * *






* * * * *
Pels que els va la festa
* * * * *






* * * * *
Pels més freakis
* * * * *






* * * * *
Pels fans de La Oreja de Van Gogh
* * * * *






* * * * *
Pels fans del pare Noel
* * * * *






* * * * *
Pels més indignats
* * * * *






* * * * *
Pels més cabrejats
* * * * *






* * * * *
Pels més putejats... http://www.turpin.es/nadala.html
* * * * *



* * * * *
Pels més solidaris
* * * * *

Que acabeu de passar unes 

BONES FESTES!!!
i que tingueu una 
BONA ENTRADA D'ANY!!! 
(i si voleu veure el recull de nadales de l'any passat, el trobareu aquí)

Pessebre (volum 2.2.)

A fora ja era tot fosc, deurien ser quarts de dues de la matinada, quan de cop i volta una llum encegadora va enlluernar de punta a punta el que abans havia estat un ric país i ara no era més que un troç de terra qualsevol. No és que hagués explotat cap bomba enterrada en el desert, sinó que es va produir el miracle i va néixer un infant preciós. Li varen posar Salvador, Salva pels amics (perquè si li haguessin posat Jesús resulta que estaven plagiant una altra història).

Els pastorets que compartien la vetllada amb la parella recent arribada, van vessar als peus de l'infant tot el que duien dins del sarró: un trosset de formatge, un crostó de pa sec, una ampolla d'aigua, un pack d'ibuprofenos (que mai fan nosa) i una gameboy. Mentrestant arreu del país sortien milers (o milions!) de persones de sota de matolls, de l'interior de profundes coves a la muntanya, de cabanyes ruïnoses que havien construït amb les runes del que abans havien estat grans ciutats, per veure d'on provenia aquell fenomen lluminós que s'havia produït al cel; i de seguida es va crear una munió de persones que s'agrupaven pel camí, totes amb l'intenció d'anar a veure què era el que passava.

Abans que hi arribessin però, a l'entrada de l'hotel mig derruït on es trobaven Josep i Maria va aparèixer una furgoneta amb un rètol publicitari. Potser era la única furgoneta que havia sobreviscut a la guerra. Una noia jove que amagava els ulls darrere un enorme serrell i amb un somriure que brillava gairebé més que el que s'havia produït instants abans al cel d'aquell racó de món (no semblava pas que s'hagués adonat de la destrucció que havia arrasat totes les ciutats) va baixar de la furgoneta carregada amb una panera enorme que posava K-prabo. «Coi de rates, sempre pensant en fer negoci, sembla que no se'n adonin que els diners ja no serveixen per res!», pensava Josep. Però els dos recents pares van acceptar de bon grat tots els presents que els oferia la cadena de supermercats, almenys això els permetria sobreviure uns quants dies més. La furgoneta va marxar (potser en busca de nous nadons i de nous pares a qui entabanar) i aleshores van començar a arribar persones meravellades pel naixement miraculós que s'havia produït en circumstàncies tant nefastes. 

Però com en totes les històries, aquí també hi havien éssers malvats (molt pitjors que els amos del supermercat). No eren de color vermell ni pujaven de l'infern, sinó que eren éssers amb el cos gelat, el cor gelat, l'ànima gelada. Éssers que volien acabar amb el planeta i amb tots els seus habitants, acabar amb el poc que s'havia aguantat dret després de la devastació. Aquests éssers, milers de milions, de cossos rodons i deformes, es desplaçaven penosament tot fent saltirons fins al lloc on creien que hi hauria més gent per congelar eternament.

Així doncs, van arribar fins a les portes de l'hotel, però quan es disposaven a entrar-hi van començar a notar un fort dolor a la punta dels dits, que es va continuar estenent per les seves enormes banyes de gel, pel seu llarg nas de gel,... Es miraven els uns als altres confusos, intentant aguantar aquell intens dolor. De cop i volta a un dels monstres li va caure el braç i a un altre el cap. L'escalfor humana i l'amor que es respirava allà dins estaven desfent als monstres de glaç que ara intentaven fugir per tornar-se a refugiar als pics més allunyats i viure eternament incrustats als glaciars mil·lenaris. Però ara ja era massa tard, i d'ells només en quedaven una gran bassa d'on els bous bevien, mentre tota la gent reunida allà feien un gran banquet amb el menjar que havia dut la dona del serrell llarg. 

FI.

Pessebre (volum 2.1)

Després de la III Guerra Mundial, la Guerra de l'Aigua on els països més poderosos es disputaven el monopoli dels manantials d'aigua per fer-se més i més rics encara en temps de sequera, la Terra semblava un altre planeta, un planeta desèrtic. Muntanyes de runa s'apilaven als llocs on abans hi havien hagut luxoses zones d'oci on gastar-s'hi allò que aleshores era tant valuós i que ara no servia per res: els diners.

La poca gent que havia sobreviscut a la Guerra més violenta de tots els temps, vagava perduda en busca d'un raconet on poder passar la nit ara que el sol s'amagava darrere les muntanyes que restaven impassibles al kaos dels últims temps. Entre aquesta gent, s'hi trobava un home anomenat Josep, un humil treballador d'una cadena de muntatge d'avions de guerra; i al seu costat, Maria, una jove teleoperadora que mai havia tingut la sort d'anar a escola. S'havien conegut de casualitat, una nit en una bar de mala mort on ofegaven les penes amb litres d'alcohol. S'hi trobaven sovint i comentaven les seves penúries tot compartint un platet de pistatxos transgènics cortesia de l'amo del bar, ja que eren clients habituals. Ara, però, la penúria era molt més gran: calia trobar un lloc arrecerat abans que caigués la nit i els esperits del fred sortissin en busca de noves víctimes.

Caminaven depressa, i gairebé muts. A tot això calia sumar-li un nou entrebanc: el consum massiu d'aliments en mal estat (transgènics, era tot el que quedava d'ençà de l'encariment dels aliments 2 segles enrere) i la constant inhalació dels aires contaminats d'un planeta massa maltractat al llarg dels darrers anys, havien modificat geneticament el cos de la verge Maria que ara resultava miraculosament embarassada. En Josep i la Maria només eren coneguts, fins i tot potser amics, però la cosa no havia anat mai més enllà. Ara, però, només es tenien l'un a l'altre (feia setmanes que no veien ni un ésser viu, encara menys éssers humans) i varen decidir tirar endavant amb la criatura. D'un engendrament tant estrany se'n podien esperar qualsevol cosa: potser naixeria un monstre o potser un marcià de pell verda. Tanmateix, però, podria néixer un nadó de pell blanca i suau, el primer humà de la III era. Un salvador que havia de canviar el món.

Després de moltes hores caminant, van divisar a la llunyania la silueta d'un edifici que s'havia aguantat dret. Encara mantenia un rètol de llums florescents (que ja no feien llum, òbviament) que posava “HOTEL”. Van entrar al hall; semblava prou espaiós com per poder-hi estar ben còmodes. La sorpresa se la varen endur quan van veure que haurien de passar la nit amb un ramat de bous que jeien i remugaven al terra encatifat de l'hotel. També varen veure un parell de nois joves, d'uns 14 anys, que estaven endormiscats als sofàs de l'hotel que restaven aliens a tota la destrucció que hi havia hagut al planeta. La parella recent arribada es va ajeure darrere el taulell, per esta més arrecerats del vent gelat que entrava pel forat on abans hi havia hagut una porta. 

                    

(continuarà.....)

Caçadors de bolets

Manual del bon boletaire (o almenys aparentar-ho):

1. Mai es diu l'ubicació exacte dels bolets (no fos cas que en vingui un de llest i te'ls robi). Si vas de modernillo, pots guardar les coordenades en un GPS (però al tanto no el perdeu...)

2. No oblidar-te mai del cistell (les bosses de plàstic et poden fer semblar un total inepte (tot i que les duguis plenes de bolets!))

3. Si trobes algú al bosc, amagar el cistell, per:

- Si el tens buit, no fer el ridícul.

- Si el tens ple, que la persona en qüestió no sigui llesta i vagi al mateix lloc d'on vens i es quedi amb els que no has trobat.

4. No et deixis enganyar per les peles de mandarina!! És curiós però enmig del bosc se solen trobar peles de mandarina (no sé si és la mateixa persona, o és una tàctica extesa). El que tot bon boletaire ha de saber és que és un vell truc per despistar els novells fent-los creure que abans ja ha passat algú per allà. Quantes més peles de mandarina, més bolets!!!

5. No cridis. Sé que trobar un bolet pot  produir una excitació màxima, però queda molt PIXAPÍ cridar enmig del bosc. Només es pot cridar en cas de trobar alguna mena de bitxo, insecte, amfibi, o altres coses no complaents que es poden trobar pel bosc. 

CONTINUARÀ... (quan tingui més idees o experiència... o les dues coses)

_______________________

Pels que ni amb aquest excel·lent manual us en sortiu, sempre us quedarà jugar a l'e-boletaire...  

http://www.tocatsdelbolet.com/

_________________________________

I per acabar, us deixo amb un recull dels meus bolets... ei, i dels de debó, no dels virtuals!!!

27 de novembre de 2011

4 de desembre de 2011

11 de desembre de 2011

happy xmas!!!

Ja fa unes setmanes que aquesta frase ens acompanya en el dia a dia de les nostres vides atrafegades. Així, en anglès, que queda més cool i incita més a la compra desenfrenada de regals. Aparadors engalanats per a l'ocasió ens anuncien la imminent arribada de les festes nadalenques. Queda guai i de persona culta i amb senderi que no es deixa endur per la febre consumista d'aquests dies, dir que no t'agrada el Nadal. Ho sento amics, sé que no us ho esperaveu això de mi... però a mi sí que m'agrada!!!

M'agradava de petita, aquell diumenge assolellat passejant per la vall de Sant Daniel, recollint pedres, escorces de suro i molsa (que ara està prohibit collir-la, però no patiu perquè en podreu trobar a la vostra botiga de xinos de confiança al mòdic preu de 1.50€ i sense haver-vos d'enfangar), per fer un pessebre de mides extraordinàries que ocupava tot el moble del menjador, arraconant gerros, marcs de fotos i altres objectes de la llar totalment prescindibles. M'agradava i m'agrada decorar l'arbre de nadal (encara que sigui de plàstic, dels xinos també), amb llumets (dels xinos, també), pelusilla d'aquella daurada (que no sé quin és el nom tècnic) d'estètica dubtosa, i boles de plàstic combinades amb boles de vidre, totes de diferents tamanys òbviament, que són les supervivents de tants nadals.

M'agrada la felicitat nadalenca, encara que sigui efímera; m'agrada que la gent es feliciti per aquestes dates, encara que sigui per quedar bé; m'agraden els torrons, encara que m'embafen; m'agrada fullejar catàlegs de joguets, encara que ja no tinc edat; m'agrada que les decoracions amb bombetes de leds m'enceguin, encara que no em deixin veure les estrelles; m'agrada que m'eixordin amb discos de nadales en mode replay; (com més panderetes sonen, més m'agraden); m'agrada la màgia d'aquests dies, encara que tot sigui una puta farsa. 

Ja ho deia en Lennon (un senyor de qui ahir tothom se'n recordava): Happy Xmas (war is over)... encara que sigui mentida.

des del Monte Igueldo

Varem veure un cartell que anunciava que accedir-hi amb vehicle costava 1.80€, així que varem aparcar la furgoneta i varem fer els 50 metres restants de suau pendent a peu. Un cop al capdamunt de la muntanya, només el fil musical del restaurant i una cabra que belava amagada darrere d'uns matolls, trencaven el silenci d'aquell lloc tant màgic. Passejàvem enmig d'un munt d'atraccions, tan antigues, tan aturades pel pas del temps,... que de ben segur si hi haguéssim pujat, hauriem pogut tornar potser 50 anys enrere. 

I ens vem asseure en un banc i varem quedar bocabadats davant el majestuós paisatge que teniem davant dels nostres nassos. Aquella aigua planera que feia de mirall d'un cel que havia sigut tan blau i ara era ja taronja il·luminat per un sol que començava a davallar, esquitxada només per una illa en forma de tortuga i per un banyista intrèpid. 

Encara que guardi per sempre més aquell paisatge en una foto dins d'un àlbum que d'aquí a uns anys restarà abandonat dins d'un armari que farà olor de naftalina, ni de bon tros podrà plasmar totes les sensacions que vaig experimentar en aquell moment. El món sota els meus peus. Era per aixecar-se i dir BRAVO!!! Efímera felicitat....

la meva millor amiga

Sempre hi és.

Esperant-me darrera la porta.
Incondicional.
A qualsevol hora.
Tant si fa bon dia com si fa mal temps.
 Sempre disposada a aguantar-me,
a escoltar-me (tot i que és de poques paraules...);
a donar-me l'escalfor.
M'ajuda a despertar-me,
però també m'acompanya abans d'anar a dormir.











És ella.
La meva amiga, LA DUTXA.        

         

3 anys després (i encara no sé per a què serveix)

Un dia com avui de l'any 2008 vaig obrir el meu compte de Facebook. Ja ho veieu, me'n recordo perfectament, va ser un dia important de la meva vida. Me'l vaig fer perquè tothom en parlava, tothom en tenia, però ningú sabia explicar-me el que era.

L'estiu abans, una amiga em parlava entre cucurutxos i orxates sobre el facebook. "Carallibre? Quin nom més cutre..." responia jo, incrèdula, mentre ella em cantava les mil meravelles d'aquest nou invent: "Molt millor que el fotolog, i amb moltes aplicacions". 

Sincerament no li vaig fer cas, i continuava centrada amb el fotolog. Aquell meravellós invent on la gent hi penjava una foto del pícnic familiar o del dia a la platja amb els amics o del concert del seu grup preferit mentre ho explicaven a continuació i a sota els amics hi podien dir la seva. Era bonic compartir experiències que quedaven ordenades de forma cronològica i que encara ara fa il·lusió clicar un dia qualsevol d'un any qualsevol i recordar què vas fer. Aquell invent que aglutinava tanta gent i alguns fins i tot pagaven per poder penjar més d'una foto al dia. Que lluny queda aquella època daurada, malauradament ja fa anys que agonitza. De fet, mancada d'aquest espai personal i poc efímer, vaig decantar-me per obrir aquest bloc.

Més endavant, en varies ocasions (totes elles fallides), van intentar convènce'm del Facebook, encara que relament ningú sabia explicar-me què era ni perquè servia. El que realment em va fer replantejar-ho va ser una nit de concert quan una bona amiga m'explicava que aquella mateixa tarda havia parlat amb el baixista de Gossos per un xat que hi havia al Facebook. Vaig obrir els ulls com dues taronges, i més quan vaig sentir que ell mateix li deia a una fan que li sonava la seva cara del Facebook. Jo ja flipava, i només em va caldre una tarda d'avorriment màxim fent un treball sobre l'alteritat (que francament, només recordo que vaig treure una molt bona nota, però no recordo ni què vol dir aquest concepte ja), per teclejar Facebook al Google. Registrar-s'hi va ser un tres i no res, i vaig al·lucinar quan em va sortir una pantalleta amb "Gent que potser coneixes": la primera persona era aquell baixista. Màgia!!! 

Ara, 3 anys després, encara no entenc l'èxit d'aquesta xarxa social. Tot és tan efímer que 3 minuts després de publicar alguna cosa ja ha desaparegut. Mentrestant, l'amiga que em venia tant bé el Facebook ha tencat el mur i es dedica únicament a tafanejar els dels altres. I mentrestant, el baixista del que us parlava, amb prou feines publica res i, per suposat, té el xat desconnectat. 

Ara, 3 anys després, m'he encandilat del Twitter. És la nova eina de comunicació: periodistes, artistes i polítics l'utilitzen per llençar breus missatges als seus seguidors. Crec que me'n faré un. En el fons, no són més que ganes d'estar exposats a l'aparador d'Internet, que ens mirin, que ens llegeixin. Com la gent que es posen darrere el periodista per tal de sortir a la tele. Encara que no tinguin cap aportació important a fer. Com jo quan escric en aquest bloc que a vegades em plantejo si algú realment se'l llegeix. 

Reflexions abans del dia de reflexió

Demà és dia de reflexió, però com que sé que molts de vosaltres us la suarà reflexionar (ei, a mi també... els dissabtes no reflexiono, els dissabtes només descanso). O sigui que us deixo una imatge que circula per internet de fa uns dies, per si encara no teniu clar què heu de fer... Ah!! I no us vull colar propaganda electoral, però el partit Escons en blanc, feu-hi una ullada... almenys no diuen mentides!!!

Tot i que, voteu el que voteu, sempre estarem igual...

prohibicions i interessos

NOTA!! (pels més puritans): No estic fent apologia de l'alcoholisme, estic queixant-me de lleis absurdes. 

Fa uns dies llegia la notícia de que a Girona es multarà per fer "botelló" (el català correcte passa'l). El botelló consisteix en un acte social on un grup de persones es reuneixen per consumir begudes alcohòliques a la via pública. Com el que es fa en un bar de copes d'aquests que a l'estiu treuen taules a fora (i també a l'hivern, pels fumadors), o a les barraques de tantes festes majors. Les conseqüències són les mateixes: gent que no se sap controlar i la lia, o soroll fins a altes hores de la matinada. Però no, els bars no els tencaran.

Si el problema és que els menors beuen (que per cert: jo quina culpa en tinc?): en primer lloc, que se'n responsabilitzin els pares no l'Ajuntament; en segon lloc, qui no ha vist un adolescent bevent alcohol en algun bar?; i en tercer lloc: feta la llei, feta la trampa; i sinó faran botellón a un altre lloc o casa d'algú.

A ningú se li escapa que darrere d'aquesta llei hi ha interessos de molts locals d'oci nocturn que es veuen afectats per aquesta pràctica del botelló. A aquest pas, aviat prohibiran veure fanta de taronja del Mercadona (que per cert, és molt dolenta!) enmig del carrer...

la llosa del temps

Feia dos mesos que passejant pels carrers de Girona al vespre, quan ja fosquejava, deiem que feia "olor de Fires" (un concepte que només els gironins captem i entenem). Feia setmanes que planejàvem les sortides de Fires (fins i tot feiem "sopars-reunió" previs, perquè no se'ns escapés cap detall). Feia dies que dormia malament pensant en la imminent arribada de les Fires. I és que són tants i tant bons els records que tinc de les Fires dels darrers 23 anys, que és impossible emocionar-se quan arriben aquestes dates.

Però després et cau la llosa del temps al cim. El temps meteorològic, la pluja ens ha arruïnat la majoria dels dies (tot i que el concert de Gossos estampat de paraigües va ser xulo!). I el temps cronològic. Aquest fa més mal a llarg plaç. Et va rossegant per dins cada cop que te n'adones que hi ha coses que ja no pots fer. Que et mareges pujant a les atraccions, o que amb 2 cubates l'endemà tens ressaca. Que els teus amics ja no aguanten fins les 5 de la matinada de festa (potser ni tant sols tu), que ningú s'enganxa gomets a la cara, i que al bus nocturn t'hi trobes nens que havies tingut al casal no fa pas tants anys.

La llosa del temps cau inexorablement sobre tots nosaltres, i per molt que intentis evitar-ho sempre hi ha algú que és allà per dir-te que t'has fet gran.

Aquest vespre, m'he creuat amb el Ratón vacilón con Gato comilón.
Se l'enduien ja fins l'any que ve, m'ha fet una pena...

____________________________

Aquest any el temps (climatològic) ens ha fet mal i no hem pogut gaudir com ens hauria agradat de les Fires, però unes bones fotos ens faran recordar els bons moments. Us deixo un parell de galeries:

http://firesdegirona.weebly.com/reportatge-j-renart.html

http://www.pedresdegirona.cat/fires_2011_index.htm

la banda sonora de les Fires

Acabo de gastar 3 euros i migs i posteriorment he fet una cua de 10 minuts. Finalment un gitano de 14 anys em recull el tiquet i em deixa pujar a l'atracció en qüestió. Posem que és el Boomerang (la meva atracció preferida, aquell xute d'adrenalida, aquells nervis, les cames que tremolen, aquell pressió al pit, aquell moment de pensar que "'d'aquesta no te'n surts!"...)

Després de saltar amunt i enfonsar el cul en aquell seient estrany, i de quedar-te immobilitzat amb aquell aparell que t'envolta el cos, que et prem el pit, és aquell moment tant íntim de resar un pare nostre, d'encomanar-te a algun déu estrany, o simplement de deixar la ment en blanc. Ja no hi ha marxa enrere. El terra s'enfonsa sota els teus peus que pengen,  i el pèndol comença a bascular lentament, però a un ritme in crescendo. La pressió del vent a la cara, la velocitat i el vertigen, els crits dels altres passatgers masoquistes i veure fugaçment els amics assenyats sota els arbres de la devesa esperant-te.



Tot això mola, i més si va acompanyat d'aquella música patxangera que només sona bé i es pot escoltar sense haver de saltar per la finestra, quan estàs a punt de viure totes aquestes sensacions. Fa ambient i potencia aquells nervis previs a que comenci tota la moguda (i mai millor dit). Però d'uns anys cap aquí, una política estranya de l'Ajuntament de Girona, que no sé si obliga o beneficia, als firaires a posar música en català (ei, i sabeu que jo sóc la primera a escoltar música feta al nostre país!). Estar apunt de viure una experiència com la citada abans, amb Manel de fons, o encara pitjor amb "Qui s'enganxa a la rodanxa"... No mola. 

Ara que no tenim fanal...

Fa unes setmanes es va retirar el famós fanal de la plaça del Vi. La seva existència ha sigut curta però intensa, recordo la polseguera que va aixecar quan es va instal·lar just davant de l'Ajuntament. Aquell fanal que molestava tant a l'hora de fer actes a la plaça sobretot per Fires, aquell fanal que no s'avenia amb l'estètica del barri vell de Girona. Aquell fanal que havia esdevingut un símbol de l'anterior govern de l'Anna Pagans i el nou govern s'ha afanyat a retirar. Jo, què voleu que us digui, ja m'hi havia acostumat, i fins i tot m'agradava aquell tros de ferro allà al mig palplantat. Recordo algunes quedades d'adolescència a la farola de la Plaça del Vi (gairebé tant mítiques com les quedades a la farola de la Copa per Fires de Girona).

I parlant de les Fires de Girona, ja queda menys. 10 dies de compte enrere pels 10 dies més intensos de la ciutat (amb permís del Temps de flors). El típic compte enrere cap a uns dies més que idealitzats i que cada any van a menys. Deu ser l'edat. Ara que ja no tenim fanal a la plaça de l'Ajuntament i que podem gaudir de la façana de l'edifici consistorial del s. XIX, jo crec que se'n podria treure'n més partit. A Barcelona, d'això en saben....



Ja tenim pregoner, i sobretot ja tenim cartell (aquest any, genial!!!). Ara que no tenim fanal, cal fer esment, també, a les fortes retallades que any rere any estan patint les Fires (i de retruc els gironins). És patètic, en 2 anys han retallat el 50% de pressupost.

Fa calor...

Deixant de banda la festivitat que podieu (o no) celebrar el 12 d'octubre, recordo que, remuntant-me anys enrere, en la meva infantesa era un dia important. Suposo que per a molts de vosaltres també, era el primer dia festiu des de que havia començat el curs. Amb una mica de sort era pont i hi havia 4 dies seguits de vacances!!! Era un dia assenyalat per aprofitar que encara no feia massa fred per anar a donar volts amb bicicleta o encara millor: anar a caçar els primers bolets de la temporada. Eren dies de començar a estrenar jerseis i pantalons de vellut (els abrics fins per fires, encara no!). 

Ahir, però, feia calor.

Ni abrics, ni jerseis, ni pantalons de vellut. Mànigues curtes i xancletes. Vaig ser al Port de la Selva gaudint d'un entorn meravellós, però al mateix temps indignada per haver deixat el banyador a casa. Però encara és més indignant tenir roba d'abric per estrenar i que fagi aquesta calor tant aplastant. Vaig passar una tarda canviant l'armari, plegant samarretes d'estiu i desant-les als calaixos; i treient jerseis i penjant-los més o menys cromàticament a l'armari. Mai havia tingut tantes ganes que vingués la fred. 

"Feina feta no fa destorb", diuen...