dilluns, 17 de març de 2014

I agafa-t'hi fort que ja tens més de 20 anys...

26 anys. "Ja tens una edat", em diuen. A mi, em continuen semblant pocs. Quan en tingui 30, crec que em continuaran semblant pocs, igual que m'ho varen semblar els 20. Fins que no em surtin canes, fins que no em falli el cor, crec que em seguiré sentint una una nena en una post-adolescència eterna. Em diuen que sóc una immadura perquè el meu objectiu és ser feliç i passar-m'ho megasuperbé. Per mi que em diguin immadura no és un insult, és la millor manera que podrien trobar per definir-me. La fruita madura de seguida es podreix, ho recordaveu, oi? Que no tot és treballar, que no tot és tenir calers fins que et vessin les butxaques, que la felicitat també és passejar pel parc havent dinat, o seure prop del mar un matí de diumenge. Potser tinc la síndrome de Peter Pan (és greu, doctor?), però quan siguem grans (grans de veritat), llavors ens n'adonarem que potser hem perdut massa el temps buscant feina, treballant, amargats per aconseguir el que se'n diu "una vida estable", quan al final te n'adones que l'estabilitat te la fas tu mateix dins teu.

El cas és que fa un temps em deien: "Nena, que tens 20 anys i encara no tens novio!" Bé, superada la fase novio (sense gaires traumes aparents (no era tan dificil com semblava això del príncep blau, perquè en veritat era tan fàcil com pintar-ho tot del color que vulguis)), ara estic en un segon nivell. Complicat també, quan et diuen: "Nena, quan et casaràs? Jo a la teva edat ja m'havia casat i estava amb estat". O uns altres que em diuen: "He vist fotos al facebook de la Fulanita i ja té un nen. Aviam quan us hi poseu que se us covarà l'arrós!" [maleït facebook! i maleït arrós!]  Aviam senyora, pitgi el fre... No tinc feina, no tinc casa, no tinc ni cotxe!! Com vol que em casi? Com vol que tingui un fill, joder?! Que no estic per fills, que ja tinc prou feina amb el meu gos. Que un anell no vol dir res quan amb un gest ho pots dir tot.

No, ara de veritat. Que tinc 26 anys, sí. Que estic més aprop dels 30 que dels 20, val. Que el temps passa molt depressa, com perquè a sobre et fagin accelerar quan a la carretera només hi posa 26. Keep calm!!! A disfrutar de la vida, sense complexes, sense pressions, que ja ens lamentarem quan siguem grans (i vosaltres més que jo, que ho sapigueu!)





PD: Joder, estava mirant el número 26 fixament i sí que fot vertigen això, hòstia!!!

dilluns, 2 de setembre de 2013

1 de setembre

Arriba el temible 1 de setembre. El dia de tornar a la feina. De comprar el material escolar. Dels examens de recuperació de la universitat. El dia que te n'adones que s'ha acabat l'estiu i no has fet ni això, ni allò, ni allò altre...

- Joder!- diu el cantó positiu amb el got mig ple a la mà - . Però si has fet kayak pel Ter i per la Costa Brava! Si has anat a Andorra a veure la pluja d'estrelles a 2.000 metres d'alçada! Si has vist els teus grups preferits als festivals més de luxe del país i gratis! Si has anat al teatre i a la preestrena d'una peli! Si has passat un cap de setmana a Sète!  I què me'n dius de les excursions que has fet?

- Ja, però... - diu el cantó negatiu amb el got mig buit a la mà -. I allò de passar un cap de setmana a Cadaqués?  I aquella setmaneta a Formentera? I tots els dies que has volgut anar a la platja i no hi has anat? I tots els dies que no t'has pogut banyar a la piscina? I no havies d'anar a un parc aquàtic? I els mojitos a la Bohème? I les festes majors? I tots els tickets del carnet jove que volies gastar?

No us desespereu. No en traureu res de maleir-vos per no haver aprofitat al 100% l'estiu. Ara toca pensar en tot el que es pot fer a la tardor/hivern. Sí, ja sé que és un ascazo l'hivern, que fa fred, que els dies són curts, que no ve de gust fer res... Però és per això que cal esforçar-s'hi. Feu plans, dels guapos. D'aquells que dius: "hòstia, que bé que m'ho he passat avui!". Si us heu de gastar 30€ per anar a un spa, feu-ho! Un dia de felicitat és molt millor que 30€ a la butxaca. I aprofiteu bé els petits detalls, allò que així d'entrada no sembla important, però que potser ho recordis tota la vida... Què us sembla una xocolata desfeta amb bona companyia?

Ah, i els plans que aquest estiu no heu fet.. Guardeu-los per l'estiu vinent com un MUST, el primer que feu quan comenci l'estiu, que sigui el que aquest any ha quedat per fer.

Ànims a tots!! (I si ho passeu molt i molt malament també podeu hivernar...)

dilluns, 31 de desembre de 2012

Escollir el millor moment de l'any


Cada any, com ja va sent tradició, escric una entrada al blog* fent unes breus reflexions. Bé, estic gairebé confirmant que aquestes seran les últimes, perquè cada any dic el mateix i arriba un punt que ja no cal. Però deixeu-m'ho fer per última vegada...

Us convido a fer un exercici: escollir el millor moment de l'any. Primer feu-ho visceralment: el primer que us vingui al cap. Però després trieu-lo amb cura: repasseu des del dia 1 de gener amb la ressaca i tal, tots els dies que han anat passant, fins a arribar avui. És una bona manera de recordar bons moments, però també mals moments, i fer valoració de tot plegat. La vida és com una muntanya russa, i efectivament no tots els dies són els millors. Afortunadament tendim a quedar-nos amb els bons, però també és bona idea tenir en compte els dolents, saber aprendre'n d'ells i no tornar a fer els mateixos errors.

I quan penseu en tot això us n'adonareu de la grandesa de les petites coses. Sovint, el millor dia de l'any ho és per un petit detall que el fa d'allò més especial. En el meu cas, crec que va ser un dissabte de juliol. Em van regalar unes entrades per un concert immillorable en un entorn immillorable i una companyia encara més immillorable. Aquella nit a CapRoig veient els Amics de les Arts. Un molt bon record.



Que aquest 2013 sigui encara molt millor per tots!!!

______________________________________

(*) BREUS REFLEXIONS D'ALTRES ANYS:

2010: Tira pa'lante, no?
2011: 0

divendres, 21 de desembre de 2012

3 possibles finals

Falten pocs minuts per les 12.12, l'hora que diuen que s'acaba tot. De moment fa un dia radiant, molt tranquil, no sembla que s'hagi d'acabar res. Pensava que em llevaria amb un cel molt vermell, com aquell capítol de Doraemon que es pensen que s'acabarà el món (no sé si sabeu de què us parlo...). Però les aparences enganyen, no només en les persones. Jo de vosaltres estaria alerta... perquè si no és a les 12:12, encara queden moltes hores abans d'arribar al dia 22. Jo amb tota la paranoia del món, m'he imaginat 3 possibles finals molt èpics. Que si s'ha d'acabar, fem-ho bé!!! 

(atenció! tots ells me'ls he imaginat a càmera lenta, o sigui que per favor, no trenqueu el clímax)

1) Un gran terratrèmol i la terra s'esmicola sota els nostres peus. Persones, animals i restes d'edificis, tots volem (A CÀMERA LENTA!!!), al ritme d'aquesta cançó:


2) Arriben els OVNiS i d'ells en baixen extraterrestres de 2 metres d'alçada mínim, amb la pell molt verda i estirada, amb metralladores mega-futurístes que disparen a tort i a dret, i es mouen al ritme d'aquesta cançó (són super mainstream!):



3) Un tsunami gegant. Arrassa Barcelona i posteriorment la resta del país. Només se salven alguns surferos que disfruten de les onades, mentre canten aquesta cançó (amb la veu d'en Joan Colomo, que queda més canalla):



Trieu la vostra versió preferida... O poseu-li cullerada i imagineu-vos el vostre final preferit. (Morir enrampats mentre poseu les bombetes a l'arbre de Nadal no s'hi val. És hortero!)

dilluns, 5 de novembre de 2012

Te n'adones que t'has fet gran, quan... (una reflexió post fires de Girona)

Avui és dia 1 D.F. (després de Fires). És dur. I fa pena. Però cada any menys. Els motius els exposaré a continuació (atenció! això és teràpia de xoc sense psicòleg, si el text es queda a mitges és que no ho he pogut suportar).


T'HAS FET GRAN QUAN...

- Els únics gots de barraques que has vist són els de les fotos de l'instagram (d'altra gent, per suposat).

- Els únics concerts que has vist són els que menys t'agraden.
- I en cap cas estàs més endavant de la fila 10 del concert. 
- Vas en bus nit i la mitjana d'edat és de 14 anys. 
- La hora de tornada mai és més tard de les 3 (recordo fa molts anys una nit que ja sortia el sol...)
- Els Mossos d'Esquadra no et paren per bufar perquè et veuen gran (o al pilot, però si fa o no fa és el mateix...)
- Ja no t'enganxes gomets a la cara.
- Ni fas fotos per penjar al facebook.
- Ni parles amb gent desconeguda.
- Ni t'asseus al canalillo, per suposat!
- Puges només a una atracció per dir que ho has fet.
- I un cop a dalt, comparteixes vagoneta (de la muntanya russa), amb 2 nens de 8 anys, una nena de 5 i una mama. 

(si us heu identificat amb 5 o més punts de la llista, teniu un problema... el mateix que jo).

I arriba el moment en que entenc els meus pares. I dic: "l'any que ve foto el camp per Fires". Ja no és lloc per mi, penso. Però no us enganyeu, d'aquí a 355 dies estaré ansiosa, no podré dormir els dies abans, amb aquelles ganes d'empaltar-me de l'ambient i la gent de Girona. Hi ha coses que no canvien. I potser, algun dia marxaré de veritat, llavors sí que m'hauré fet gran.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

#Instagraddicta

Una vegada em van convèncer de que em fes Twitter. I en vaig aprendre prou depresa. I m'hi vaig enganxar encara més depresa. 

Una altra vegada em van convèncer de que em fes Instagram. El procés  però va ser més lent... Tenia la conta i l'app instal·lada a l'Iphone, però ni tant sols vaig mirar com funcionava. Fins que va arribar el dia. Aquell dia que se t'encén la bombeta i dius: "Fem-hi un cop d'ull".

I veus una caseta, on hi ha les fotos dels teus amics (o followers). I una estrelleta, on surten fotos de gent que no són ni amics ni followers, i amb el suggerent títol Explore que et convida a escriure el que vols per veure'n fotografies (com un google imatges, però no ben bé...). I un cor, on et surten els likes i els comments de la gent, que sens dubte és el que fa més il·lusió: que un japonès, una taiwanesa, un hawaià o una finlandesa els agradi la teva foto de les cases del riu Onyar. I també hi ha un mena de targeta  que vindria a ser el teu perfil, on poses la descripció i et surten les fotos i fins i tot un mapa per veure on les has fet.


Ara ve: sens dubte, dels 5 botons que hi han, els més xulo és el del mig, el que té dibuixada una càmera de fotos. Des d'allà pots fer una fotografia, o agafar-ne una del rodet. Després hi apliques un filtre de color blanc i negre, o sèpia, on un difuminat, o girar la fotografia, o... I tot això amb un simple clic. Fins i tot el més estúpid se n'ensortiria. I de seguida la penges, i de pas a la resta de xarxes socials: que si twitter, que si facebook, que si email, que si flickr, que si tumblr (per cert, aquest darrer encara l'he de descobrir, algun dia ho faré i escriuré un post al bloc, per no perdre la costum). 

No cal saber de fotografia. Només sé una mica enginyós aplicant els retocs,... i voilà! És màgia, fins i tot jo amb un iphone de 5 miserables megapixels em crec fotògrafa i vaig de guai per la vida fotografiant tot allò que se'm posa al davant. I per apujar-te l'ego encara hi ha un altre secret: les etiquetes. Igual que al twitter, poses almohadilla (#) i qualsevol cosa i així arriba més lluny. Per exemple: #photooftheday ho peta molt.

Sí nois: és divertit, és creatiu i t'apuja l'ego. I si encara no us he convençut, que sapigueu que molts famosos tenen instagram i en podreu tafanejar les fotografies. Ara sí, oi? Us he convençut? Doncs vinga, vaig a cobrar la comissió que m'han promès els d'instagram per la propaganda. 


Em trobareu a instagram buscant @gloria2punt0
O bé a: http://statigr.am/gloria2punt0
tinc unes fotos moooolt xules... feu-hi un vistasso ;-)



divendres, 21 de setembre de 2012

Avui, vesteixo de dol

He obert l'armari i no he tingut cap mena de dubte. Samarreta negra. I de màniga llarga. Aquella que sovint em poso perquè em queda bé i prou. Avui, però, ho he fet intencionadament. La gent no se'n donarà conta i per això ho escric. Avui, vaig de dol. 

Tinc l'estiu aquí al costat, el veig a través del vidre, agonitzant entre els núvols. Demà morirà, per ressuscitar d'aquí a 3 estacions. Però ja no serà el mateix, a cada estiu que passa res és el mateix. Tots som una mica menys vitals. Demà és l'equinocci, quan dura el mateix el dia que la nit. I després ve aquella època fosca, de tardes fredes i nits llargues, de centres comercials i aire viciat. Bé, enmig de tot això, un oasi anomenat Fires de Girona, que més que oasi ara ja és un miratge, que de lluny és molt bonic però quan t'hi apropes es desfà davant dels teus ulls en records i experiències que ja no passaran més. El primer concert, el primer cubata i l'adrenalina de les atraccions,... 

En fi, deixem que les coses facin el seu curs, d'aquí a res tornaré a fer vots perquè ja serem a l'abril i els camps seran verds, els dies cada vegada més llargs i les samarretes cada vegada més curtes. 



dilluns, 10 de setembre de 2012

I tal dia farà un any i un dia


9 de setembre de 2011. Concert de Sopa de Cabra. Feia 6 mesos que teniem l'entrada, però feia tota una vida que ho esperavem. I de tot plegat ja fa un any i un dia. Sembla que fos ahir, sembla que no hagi passat el temps, però ja han passat 366 (amics, aquest any és de traspàs!), i també han passat moltes coses, tot i que torna a ser setembre i sembla el mateix setembre des de fa 10 anys. 

Sabeu que m'agrada pensar en el temps. És desquiciant, però no ho puc evitar. A vegades m'imagino amb 40 anys fent paelles els diumenges en família, amb tot de nens (fills de no sé qui) jugant a pilota. A vegades m'imagino amb 70 anys asseguda en una butaca i fent ganxet mentre a fora plou i mirant el 3/24. La vida passa depressa, i em fa por. A vegades també, miro la gent atrafegada per sobre l'espatlla, com si tot això no anés amb mi, com si fossin cotxes en una autopista i jo estigués eternament aturada en una àrea de servei fent el meu cacaolat. Però la veritat és que jo també circulo, encara que no ho vulgui, i el volum de transit i els quilòmetres recorreguts m'empenyent endavant mentre el meu pas s'accelera cada vegada a velocitats més elevades, i darrere meu van quedant enrere llocs i persones que només recordo de tant en tant quan miro pel retrovisor. Per sort, la carretera és llarga i per molt que corris sempre pots aturar-te a veure llocs i persones magnífiques. 

Així doncs, deixem de prémer una mica l'accelerador, obrim la finestra i deixem que l'aire ens acaroni la cara. Demà toca agafar el trencant cap a la independència de Catalunya i tenim una àrea de servei plena de gent esperançada. Quedem allà? 

dimarts, 21 d’agost de 2012

Cuenca (trencant tòpics)

En el post anterior parlava de marxar de viatge. De destins de moda i de clàssics d'aquells que no fallen. Però algú sap on és Cuenca?? A l'España profunda, allà on fa tanta calor, que sembla un desert, que tenen ramats de toros gegants i mania als catalans. Doncs bé, aquí estic per trencar tòpics. España profunda no, de fet ens moviem en alçades d'entre 800 i 1.200 metres, tot i que no ho semblava!! Lo del desert, també és un dir, allà on estavem allotjats Uña era més verd que marró, per dir-ho d'alguna manera. Aigua, plantes i tota mena d'animals. De ramats de toros gegants també n'hi havia, en varem veure uns quants, s'alçaven imponents sobre els turons vigilant els cotxes forasters que circulaven per aquelles contrades. I finalment la mania als catalans... suposo que això no és una cosa de territori sinó de la persona. De gent intolerant n'hi ha a tot arreu. 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -


El primer dia, varem aturar-nos a Albarracín, un poble turístic (però turístes del propi país, i no d'aquells estrangers que venen a beure sangría fins a reventar). Però tenia aquell encant de poble, tot i els guiris, al més pur estil Rupit, per dir-ho d'alguna manera. 


Maco, no?

Acabant de fer el camí cap a Uña, varem aturar-nos a veure el naixament del Tajo, que malauradament estava sec.

El segon dia varem passejar entre les pedrotes gegants de la Ciudad Encantada deixant volar la imaginació per veure les formes que suggerien les roques. Alguns, la única cosa que varen veure (apart d'una plaga de catalans), va ser un esquirol que s'havia despistat.  



El Tormo, una de les formacions rocoses més famoses de La Ciudad Encantada


I tot seguit varem continuar el camí cap a Cuenca: casas colgadas (res a envejar a les cases de Castellfollit de la Roca), catedral, castell i la torre Mangana. 

Cuenca a vista d'ocell (si aneu amb cotxe haureu d'aparcar aquí,
o sigui que gaudireu d'aquesta magnífica vista, i també de la pujada
per després anar a buscar el cotxe). 

El tercer dia, visita a las pozas (gorgues) de Uña, per refrescar-nos una mica. Però de tant freda, no hi va haver collons de banyar-s'hi!!! Tot i així, l'excursió va valer la pena!!! A la tarda varem anar fins a Los Callejones de Las Majadas, que vindria a ser algo similar a la Ciudad Encantada però gratis. I al capvespre, al mateix municipi de Las Majadas, varem veure com el sol es ponia des de Los miradores amb uunes vistes espectaculars i el cel coronat de voltors. 

I el quart dia, varem agafar el cotxe disposats a fer KM. Primerament, parada a Belmonte i al seu castell ple d'història: de batalles i reconstruccions.

El castell s'alçava imponent sobre la vila de Belmonte
i era visible des de la llunyania.


I a continuació, carretera fins a Mota del Cuervo, per veure els famosos molins que varen inspirar a Cervantes a escriure el mític Don Quijote. 

"Ves allí, amigo Sancho Panza, donde se descubren treinta, o pocos más,desaforados gigantes con quien pienso hacer batalla y quitarles a todos las vidas"

Per acabar, varem arribar-nos fins a Alarcón, uns castells que envolten un poble, o un poble amb molts castells.

sembla d'un conte de fades, de dracs i de prínceps i batalles

Finalment el darrer dia, varem fer una passejadeta per la vora d'un riu (diria que era el Júcar, però no n'estic segura!), tot atravessant uns túnels que servien per transportar aigua i ara són transitats per espeleòlegs assedegats d'aventures i turistes despistats com nosaltres que sort en teniem de la función linterna de l'iphone!!! Des del costat del riu teniem unes magnífiques vistes del Ventano del Diablo, un forat esculpit a la pedra a causa dels efectes de la natura i que servia de fantàstic mirador del canyó i del riu.

I ja tornant cap a casa, varem fer parada de rigor a Teruel, per veure l'art mudéjar, conèixer la història dels amants i canviar l'aigua de les olives.

La plaça del Torico. Un toro minúscul que tenen posat al cim d'un pedrestral.
A vegades tant, i a vegades tant poc!!!



dimarts, 31 de juliol de 2012

Vacances

Quan parlo de vacances, em refereixo a tancar la paradeta i fotre el camp. Tothom ho fa, ningú nota la crisi. Tothom marxa, com més lluny millor. On anem? Riviera Maya, Sardenya o Menorca. Estan de moda, i quedes molt enrotllat i guai si marxes als destins de moda. Què tal algo de platja?  Canarias? Típic, però resultón. Ibiza? (així en castellà que sinó quedes com un pardillo). I algo amb més glamour? París, la ciutat de l'amor? Roma, la ciutat eterna? Si una família o una parella no es desmembra en aquesta fase, ja hi té molt de guanyat.

I després fica't a buscar hotels o apartaments bé de preu per internet (i tothom sap que fent això es perden moltes (moltíssimes!) hores). I troba un vol d'avió que surti econòmic els dies que vols marxar. I busca algú que es faci càrrec del gos, del gat i del conill, i a més et regui les plantes del jardí. Quina mandra eh! Però tothom ho fa, tothom se les pira a l'agost. I agafa la maleta de l'altell, i treu-ne la pols, i desplega tota la roba sobre del llit per decidir quina t'enduràs i quina no. I després la maleta que no tanca, que està massa plena, i torna a començar. I el nano, que es vol endur totes les joguines que té i totes les videoconsoles amb els seus respectius carregadors. 

I un cop allà, (a on sigui: Malta, Tunísia o Marbella),  aquell overbooking, aquelles suades, aquella xafogor que amb prou feines pots sortir de la piscina tèrbola de l'hotel amb els nens que s'hi pixen, aquell spanglish per sortir del pas, aquells menús de 9€, cerveza-beer, amigo?, aquella olor característica de suor, paella, cervesa i after-sun (tot alhora), cues, cues i més cues a tot arreu... 

Ja us ho regalo. Em quedo a casa. Girona, la toscana catalana. Si algú ha llegit entre línies una mica d'enveja, us heu confós. No tinc enveja. Jo?? Au va... Però buenu, si algú busca acompanyant per anar a Formentera o a les Seychelles, li podria fer el favor, eh! Però només perquè sóc bona persona, perquè ja són ganes de marxar fora!!!


Que tingueu unes bones vacances i no les patiu gaire!!

divendres, 20 de juliol de 2012

L'estruça embarassada tenia gana

La història se situa en una selva, perquè hi havia moltes plantes i animals exòticcs. No era de nit ni tampoc de dia, perquè hi havien estrelles però el cel encara era una mica blau clar. Al bell mig de la selva s'hi trobava un estruç amb el coll molt llarg. Una estruça més concretament, perquè, si us hi fixeu, tenia la panxa molt grossa i vermella, i és que estava embarassada. I resulta que la nostra protagonista tenia mooooooooolta gana. Va aixecar el seu llarg coll cap amunt i veié una enorme àguila per endrapar, però tenia un bec molt gros i punxegut, i encara en sortiria mal parada. Després abaixà el seu llarg coll i va mirar cap a terra, i sorpresa! Va veure un cuc llarg i gruixut que feia una pinta molt suculenta. El cuc va posar cara de preocupat, i va començar a lliscar ràpidament per terra fins que va arribar al seu cau en forma de 6. Es va salvar pels pèls!!! Finalment l'estruça es va haver de conformar en les enormes fulles dels arbres selvàtics del seu voltant. Ben mirat, tampoc estava malament menjar una mica de verd de tant en tant.


Història inventada pels nens i nenes de P5 del casal d'estiu de Vilablareix,
a partir del quadre "El Jardí" de Joan Miró) 

divendres, 13 de juliol de 2012

Havaneres

Sí, m'agraden les havaneres, ho haig de confessar. I no, no tinc més de 50 anys, ni vinc d'una família de pescadors, ni he viscut a la vora del mar (com a màxim 15 dies a l'estiu en un càmping). M'agraden, tot i que gairebé totes s'assemblen. M'agraden, tot i que tots els cantants tenen la mateixa veu. M'agraden, tot i el look retro (samarreta de ratlles i boina al cap). 

Segurament l'explicació de tot plegat és la mateixa que justifica tantes coses insòlites. Nostàlgia. I el poder de la teletransportació temporal que ens ofereixen les cançons. Sí, aquells vespres de primers de juny a la festa major del meu barri, Sant Narcís, jugant amb els amics amb la banda sonora de les havaneres sonant de fons. Només aturàvem les nostres persecucions i jocs per alçar el mocador quan tocaven La Bella Lola. Era el millor moment de la festa. Recordo també, estius amb tardes d'aigua salada i gelats i nits d'entrepà i jocs amb la pilota amb les cosines a la sorra de la platja, amb les havaneres de fons. I aquells mítics 29 d'octubre a les escales de la catedral de Girona, amb una catarsi col·lectiva de tothom cantant Girona m'enamora.

Dissabte passat vaig ser a Calella de Palafrugell. Una mena de port-aventura de les havaneres. Riuades de gent amunt i avall, consum de crèpes i rom cremat. Hi havia la zona VIP (de la gent que paga per veure-ho bé) i el galliner  o altrament dit les platges del costat veient-ho per pantalles gegants. És igual, el que importa és l'ambientillo. Fins i tot un exèrcit de llimacs van sortir del cau per escoltar les havaneres. La veritat és que es veu i se sent millor per la tele, però què voleu que us digui, això és com anar a veure el futbol al camp: almenys una vegada a la vida s'ha de fer (i us ho dic jo, l'antifutbol per excel·lència!).

A #calelladepalafrugell #cardafred !!! Esperant que comencin les havaneres des de 500m lluny pero #ambilusio !!!
Allà al fons, on oneja la senyera, era on hi havia l'escenari.
O almenys això és el que crec, perquè no es veia res

dijous, 21 de juny de 2012

Tornava a ser estiu

Surfejavem per les ones daurades dels camps de blat, enfilant una llarga i estreta carretera sobre els lloms de la moto.
Els braços estirats i una sua brisa cremant-nos la pell.
Podria ser aquesta una bona definició de la llibertat?

I de cop, immersió. Un món de possibilitats turqueses s'obria davant les nostres ulleres entelades.
I només teniem 93 dies per endavant.

Tornava a ser estiu. I tornàvem a ser al lloc on va començar tot.


dilluns, 4 de juny de 2012

conclusions precipitades sobre Twitter

Fa una setmana que tinc twitter. Ara ja sé que follower no és un insult i que que et fagin unfollow és una putada. He après com es fa el símbol # (almoadilla de tota la vida, ara es diu hastag). Que quan escrius fas un tweet (o tuit, tot i que en català correcte es diu piulada). Que les etiquetes són importants al món del twitter tant o més com ho són en el món de la moda; i que ser trending topic pot ser la màxima aspiració d'un twittaire. Que tenir twitter fa moderno, però tenir facebook fa maruja (i que si tens els 2, segurament la bateria del mòbil no et durarà fins a mitja tarda). Que pots seguir futbolistes, actors i músics, però que sovint el que diuen és menys trascendental del que passa a la Riera. Que sovint el tweets més interessants són els que fan personatges fictícis com un tal @Mas_enfurismado (l'alter ego del nostre president... amb il·lusió!) I que 140 caràcters són suficients per als tertulians més crítics i fins i tot per mi, que al cole em suspenien per fer resums de text massa poc resumits.

em podeu seguir a @gloria2punt0
(però el que publico al twitter no sol ser gaire més interessant del que dic aquí... esteu avisats!)



divendres, 1 de juny de 2012

La recepta d'un bon estiu

Ingredients:

- 1 noi guapo
- Colla d'amics / amigues 
- 1 viatge llarg
- Platges (tantes com es vulgui)
- 1 cançó enganxosa, que contingui una tornada amb "papaparapapa"
- Cervesa (en quantitats desmesurades)
- Motos Vespa (en posarem més o menys en funció del nombre d'amics que tinguem)
- 1 casa típica, parets blanques i vistes boniques (imprescindible) 
- 1 barret de palla (com a mínim)
- Un polsim de tradicions 
- Un grapat de bromes
- Un bon eslògan

Procediment:

S'aboquen tots els ingredients, menys la cervesa i l'eslògan (que els reservarem pel final), en una coctelera. Es barreja tot energèticament. Finalment s'hi aboquen les cerveses (no cal que estiguin fredes, en cap moment a l'anunci surt una nevera!!!). I per acabar, un cop ja tenim el plat muntat, ho decorem amb un bon eslògan d'aquells que passen a la posteritat.




(Consell d'amiga)

Sí, sembla fàcil muntar un estiu de somnis com els de l'anunci d'estrella damm. Però no us enganyeu, això només està a l'abast de publicistes que fan màgia. És impossible aconseguir la mesura perfecte de cadascun dels ingredients per tal de que tot sigui tant bucòlic com perquè jugar al dòmino amb un grup de pescadors vells sembli tant divertit com a l'anunci. Potser és veritat això de "quan estimes el que tens, tens tot el que vols" o allò de "A vegades el més normal pot ser extraordinari" (òbviament, són eslògans d'anuncis d'Estrella). Valorar el que ens ofereix de bó l'estiu és imprescindible per disfrutar-lo. Jo ja estic a punt, i vosaltres?

________________

PD: per cert, us heu fixat que aquest any enlloc de iot, hi ha una barqueta de de motor? 
________________

Post relacionats: Els anuncis d'Estrella


dissabte, 12 de maig de 2012

5 i punt

No vull repetir-me perquè fa 5 anys que ho faig. Faig un recull definitiu de tot el que he dit en aquests anys... I la resta, quedarà per sempre més en la meva memòria.

2007: pròleg, pre-concert, concertàs i post-concert.
2008 http://www.fotolog.com/thiona/35059045/
2009 http://www.fotolog.com/thiona/50171323/
2011 http://deixamdirunacosa.blogspot.com.es/2011/05/12052007.html


dilluns, 7 de maig de 2012

It's such a great pleasure

17 mesos i mig. La mateixa antel·lació a l'hora de comprar les entrades. De la fila 25 a la fila 8 (notable diferència! fins i tot podia veure de quina marca eren les bambes d'en Joan Enric). La companyia tampoc era la mateixa (però si dic quina era millor em ficaré en un jardí difícil de sortir-ne...). Però ells sí que eren els mateixos: Els Amics de les Arts. Sense pantalla ni powerpoints, ni videos del youtube. Ara porten unes llums molt guapes i molt pros. I unes cançons noves, també molt guapes. I monòlegs nous (quin fart de riure!). I òndia tu, que bé sonaven els jocs de veus!!! I la gent, que s'aixecava, al principi tímidament, amb Jean-Luc, però finalment ja era rutinari, i acabàvem de peus en cada cançó. Semblava que s'havia d'ensorrar l'auditori amb el so de tants aplaudiments, però no, es veu que està molt ben fet i no cau. Va ser tot un èxit. I un great pleasure tornar-los a veure. Ja tinc ganes de repetir!!!


L'altra vegada vaig dir... 

I a la premsa han dit...

divendres, 27 d’abril de 2012

Hatchi

Us en recordeu la peli d'en Hachi, protagonitzada per en Richard Gere? Sí, aquella amb la que tots varem plorar tant; aquell del gos que cada dia anava a buscar l'amo a l'estació...





Jo us vull parlar d'un altre Hatchi (amb T intercalada). Abans en deien Tamagotchi. Sí, sabeu de què us parlo: d'aquella mena d'ous tecnològics de colors vius, amb pantalleta i 3 botonets, on podies veure el naixament virtual de la teva mascota de la qual te n'havies de fer càrrec si no volies que morís: donar-li menjar, netejar-li les caques, posar-la a dormir i jugar amb ella. Tota una revolució d'aquell moment. La meva generació no podiem viure sense els tamagotchis (el meu, de color verd, me'l van comprar en una mena de topmanta per Fires de Girona de deu fer almenys 15 anys). Fins i tot s'havia arribat a dir que nanos del Japó (allà són molt freakis!), patien greus depressions quan se'ls moria la mascota virtual. Fins i tot s'havia arribat a dir que els tamagotchis serien el substitut de les mascotes de veritat (no vaig entendre la magnitud d'aquesta fal·làcia fins que vaig tenir el meu conill Nevat i després el meu gos Festuc). 


Un dels moments més emocionants:
el naixament del Hatchi

Però tot torna. Tinc un tamagotchi (ara Hatchi), presoner en el meu Iphone. Tot molt retro a nivell de gràfics i de so. Fa dos dies que convivim i, de moment, no ha mort encara. Quan em llevo al dematí me'l trobo agonitzant enviant-me notificacions perquè té gana, està brut i vol dormir. La veritat és que, ben mirat, és més avorrit que el joc dels Sims del Facebook. Però no el mantinc per despit o perquè em fagi pena deixar-lo morir o encara pitjor: eliminar l'aplicació. És, com sempre, aquell brot nostàlgic que m'agafa quan topo amb coses així que em transporten als meus primers anys de vida. 


diumenge, 22 d’abril de 2012

Un viatge fragmentat

6:30 Sí, tot just sortien els primers raigs de sol. Era molt aviat, però vam acabar
corrent (i molt) per arribar temps a agafar l'avió. No va servir la cara de pena per
evitar descalçar-nos als controls de seguretat. 


 Varem aixecar el cap des de la filera 29... i Sorpresa!!!
Els Amics de les arts tocant en directe enmig de l'avió. No ens en varem poder
estar d'aixecar-nos i fer de gruppies :P


Després de deixar els trastos a l'habitació situada en el pis 11 d'un hotel de 4*
en ple centre de Madrid i amb unes vistes increïbles; ruta guiri:
plaza Sol, plaza Mayor, plaza de la Villa, Almudena, Palacio Real, Jardines Sabatini,
Templo Debod, Gran Vía, i Museo del Prado (i que difícil trobar-ne la sortida!!!)


I després de la patejada, l'esperat concert!!! Sí, varem haver de tornar a córrer,
després de sopar amb el partit del Madrid de fons, quan sonava la tornada de
"Carnaval". A partir d'aquí, tot va anar rodat, un tema darrere l'altre, la gent
cantant totes les cançons, i nous monòlegs. Ah, i vaig marxar amb el disc
signat!!! :)


I l'endemà, encara amb la ressaca del concertàs, dia més light (o això creiem):
passejada per l'enorme Parque del retiro, i visita a la "selva" de l'estació
d'Atocha, on l'entreteniment principial és mirar si les infinites tortugues
aconsegueixen pujar a les plataformes.


Però tornar (en contra del que diuen els Amics), no sempre és la millor part
de l'aventura. Retard de l'avió de 2 hores, cursa a fons per les dues terminals
de l'aeroport de Barcelona intentant, en va, agafar el bus cap a Girona (el tren
ja era impossible) i finalment dormint a Badalona (des d'aquí gràcies Helen!).
I sí, dimecres, 16 hores més tard  del previst, arribavem a Girona!!!

______________________

Títols alternatius pel post:

Fotocrònica d'un viatge per la patilla (poc original, oi?)

Gent estranya (i famosa) que et pots trobar en un concert II (recordeu quan vaig coincidir amb en Pere Gratacós? aquesta vegada al costat hi tenia la Isabel de la Riera!!!)
______________________

Altres llocs que n'han parlat: Mundo música, Habla tu música, Sound is golden (amb molts videos), Las notícias de la 2 (sí, sí! varem sortir per la tele!!!), la crònica d'un Kurti, i el bloc dels Amics de les Arts.

dijous, 12 d’abril de 2012

Quan menys t'ho esperes és quan tens un cop de sort...

... que canten aquells.

I és ben cert. Vaig fent, amb la meva vida miserable i avorrida, hi ha dies millors i hi ha dies pitjors, com sempre. La sensació de bucle, de muntanya russa,... (ja n'havia parlat un dia). Però resulta que un dia que participo en un concurs de la tele, va i em toca. Primer fa més il·lusió el fet d'haver guanyat que no pas el premi en sí, però... què coi! M'estalviaré un munt de calers. Genial!! Un altre dia, en un altre concurs, amb més de 500 participants guanyos un altre premi que, aquest si, m'omple de joia i se m'arrissa fins a l'últim pèl del cos (no és broma).  Un viatge, un concert,... Toca callar i deixar de queixar-se perquè els preus de les entrades són desorbitats. Aquest cop els veuré i gratis. I en castellà!!! 

Em pregunto quantes vegades, sense adonar-me'n, he trepitjat merda, darrerement. Em pregunto si el meu alter ego en un món paral·lel està patint com una desgraciada. O potser, és que després de tanta sort, s'apropa una baixada, o potser una caiguda lliure... Mentrestant, però, em quedo amb tot el que bé de bó ara (que no és poc!!!). Potser, però, és que després de tant sembrar ja és hora de recollir fruits (sembrar en sentit metafòric, que a mi, sempre se'm moren les plantes!!!)


La cançó que titula el post, parla d'unes coordenades... són aquestes: 32.7058353,-93.0012231
("hi ha com unes coordenades, diu que us ho ensenyi, que us ho posi al google maps")




dimecres, 4 d’abril de 2012

Manaies remullats

Sembla que per setmana santa sempre ha de fer bon temps, posar-nos els típics jerseis prims de colors forts i desar els abrics a l'armari. Són dies que conviden a sortir al carrer i aturar-se a la fleca a comprar brunyols (si amb R, com es diuen a Girona!) i acabar-te'ls abans d'arribar a casa. És època d'aturar-se als aparadors de les pastisseries a veure les mones fetes obres d'art i a comentar quin és el personatge de moda aquest any.

Però aquest any, la setmana santa ens la passarem sota del paraigües. Sembla impossible que hagi de ploure en dies com avui, però ben mirat, recordo amb nostàlgia una tarda de fa molts anys al a pujada de Sant Fèlix fent repicar el paraigües contra les llambordes de la pujada de Sant Feliu al ritme que ho feien els manaies amb les seves llances imponents. El paraigües? Va acabar amb la punta ben xafada, però va ser divertit.

Avui hi tornaré. Compte no us esquitxi!!

Post relacionat: Setmana santa a Girona

dissabte, 24 de març de 2012

Pronto acabará el sufrimiento

Un matí passejant pel tranquil barri de Sant Narcís amb la meva àvia, no varem tenir temps de canviar de vorera quan ens les varem trobar de ple. La meva àvia va bufar i va dir: "Prepara't..." Una d'elles, d'uns 40 llargs o 50, amb un  look Alaska; l'altra, d'uns 80 i pico anys tenia una xerrera que no se l'acabava, deia "Nena" (amb castellà) cada 3 paraules, i "Cariño" cada 5.

Eren veïnes del barri, es veu, i tot molt bé d'entrada, lo típic: ¿cómo estás?, ¿qué tal va todo?,... Però després va començar a recitar versets de la Bíblia. De memòria. Per cada situació tenia un versicle adient. El meu estat de sorpresa anava in crescendo, i tot just era el principi. La dona gran va començar a dir que "pronto el sufrimiento acabará", i afirmava que els morts despertarien de la letargia i els vius ens reuniriem amb els nostres éssers estimats en un lloc millor. Estava flipant bastant, i se'm va passar pel cap una escena de zombies al més pur estil pel·lícula de ciència-ficció i amb efectes 3D. No vaig poder esclafir a riure. L'Alaska, que es mantenia una mica al marge i només afirmava amb el cap, em va mirar clavant-me els seus ulls negres i mal pintats i va dir amb un to greu: "tu ríes, porque tu generación no ha estudiado estas cosas... ¡qué pena!" Vaig contestar que sí que havia fet religió, però que aquestes coses ja no m'interessaven, però llavors vaig matissar clavant un gol per l'escaire: "No me gustan".

La dona gran continuava amb el palique de ciència-ficció. La meva àvia, amb molt més estil que jo, va tornar a disparar: "Nos vamos, que hace mucho viento". L'altra va contestar que ja no en feia de vent, però que "una ya sabe cuando hay que cerrar el pico". Abans però, en un altre cop de gràcia es va marcar un tant, i va treure una petita Bíblia de butxaca i em va tornar a deixar bocabadada quan sabia la pàgina exacte per llegir un versícle adient per la situació. Seran rares, però tenen bona memòria.


Abans de marxar, em van regalar un fulletó amb un "bonic" dibuix
i amb un text que encara no he tingut temps de llegir

dilluns, 19 de març de 2012

Estimada bicicleta

Estimada bicicleta, encara que no t'ho demostri ets molt important per mi. Ja sé que cada dia passo per davant teu atrafegada, amb les claus del cotxe a la mà i ni tan sols et miro, però sé que hi ets. 

Recordo la primera vegada que et vaig veure com si fos ahir. I ja portem mitja vida juntes!! (i 5 dies, concretament) Estaves en una plataforma, davant del passadís de les joguines i de les escales mecàniques. A la punta dreta. D'entre totes les bicicletes exposades, tu la més bonica. Semblava que m'estiguessis esperant. Varem tornar a casa plegades, cavalcant sobre les muntanyetes de la plaça comtessa Ermesenda. I cada diumenge al matí donavem infinites voltes al parc de les Casernes, deixant un rastre de goma cada vegada que feia una derrapada.

Darrerement només ens ha unit la feina, quan un dia a l'estiu amb el casal anem a fer la bicicletada fins a Fornells o Bescanó i t'he d'agafar per força. L'altre dia varem sortir per plaer, després de d'una bona ensabonada i d'inflar-te les rodes. Em vaig cansar, tu estàs igual que abans (buenu tens els frens fets pols), però jo estic ja més vella. 12 anys són molts anys. Hauré d'agafar-te més sovint perquè tot sigui com abans.

La primera bicicleta!!! (1990)

dimecres, 14 de març de 2012

24 (no vull fer-me gran)

Las personas mayores nunca comprenden nada por sí solas y siempre es cansado para los niños tener que darles siempre y siempre explicaciones.

Viví mucho con personas mayores. Las he visto muy de cerca. No he mejorado excesivamente mi opinión.


No le hablaba ni de serpientes boas, ni de bosques vírgenes, ni de estrellas. Me colocaba a su alcance. Le hablaba de bridge, de golf, de política y de corbatas. Y la persona mayor se quedaba muy satisfecha de haber conocido a un hombre tan razonable.

Nadie le creyó por culpa de su vestido. Las personas mayores son así.


Las personas mayores aman las cifras. Cuando les habláis de un nuevo amigo, no os interrogaran jamás sobre lo esencial. [···] Pero, claro está, nosotros que comprendemos la vida, nos burlamos de los números.


Pero yo, desgraciadamente, no sé ver corderos a través de las cajas. Soy quizá un poco como las personas mayores. Debo de haber envejecido.




dimarts, 6 de març de 2012

Dimarts

Feia un dia gris. Amb el curriculum sota el braç em dirigia, en va (com en tantes altres ocasions), a dipositar la fe, el curriculum i el millor de mi davant d'un tribunal imparcial amb cara de pomes agres que no tenien cap intenció en contractar-me ni cap ganes d'escoltar-me. Per sorpresa meva, em van proposar una cosa insòlita: si aconseguia fotografiar el paó de plomes florescents em donarien la feina. Tant se val qui era, els meus estudis ni el meu bagatge professional. Una sola foto i la feina seria meva.

Així doncs vaig sortir d'aquell lloc estrany i només 20 metres més enllà, vaig veure aquell paó que causava estralls pel barri. Era enorme, de color blanc, i amb les plomes de la cua totalment desplegades de colors brillants: groc, rosa i verd florescent, talment com si fossin pintades amb un subratllador. Mai havia vist una cosa igual. Vaig treure l'iphone de la butxaca i em disposava a fotografiar-lo de ben aprop, però en acostar-m'hi, l'animal va correr cap a mi, amb el coll estirat i el bec ben obert disposat a arrencar-me la mà d'una sola mossegada. Vaig aconseguir algunes fotos, però tothom sap que amb l'iphone el més normal és que surti el dit enmig de la foto. No contenta amb una sola foto on hi apareixia una taca blanca i borrosa, vaig decidir intentar-ho de nou.

Voltant pel barri vaig tornar-lo a veure. Aquesta vegada a l'interior d'un jardí abandonat, al costat de la torre del pou d'aigua. Era allà tancat, no em podia atacar, era la ocasió ideal. Però va aparèixer l'ogre de la torre. Verd, cosí germà del famós Shrek, no havia fet tanta fortuna, i vivia com un homeless arrecerat al costat del pou. Va venir per defensar el seu germà, l'altre ésser incomprès de la zona: el paó florescent. Venia amb ganes de defensar-lo a mort: si calia vessar sang, en vessaria. Vaig excusar-me, explicant-li perquè era allà, que jo també era una incompresa i una pringada, i després d'una estona parlant, vaig aconseguir convènce'l. Llavors va ser ell qui em va explicar la seva terrible història. Era un desgraciat. Va pujar fins dalt de la torre i fent un sospir es va llençar 30 metres avall. El seu cos va enfonsar-se en el fang, i el seu cap va rodolar fins als meus peus, deixant un rastre de sang verda i llefiscosa, com baba de caragol.

Les cames em feien figa, tot el cos em tremolava i tenia la pell de gallina, mentre el paó de plomes florescents volava feixugament sobre el meu cap en direcció a l'infinit, lluny d'aquell indret fatídic. Em disposava a treure el mòbil per a trucar algú, però just en aquell moment sonava una dolça arpa. A la pantalla posava "ALARMA". Vaig obrir els ulls, 8:15 del matí. Era dimarts, i fora feia un dia esplèndid.


dilluns, 27 de febrer de 2012

També vull ser Historiadora de l'Art

Un dia deia que volia ser paleta. Un altre deia que volia ser exploradora. Escoltant una de les noves cançons dels Amics de les Arts m'he recordat que també vull ser historiadora de l'art.


Em recordo fa 6 anys fullejant d'amagat a l'hora de filosofia, castellà o geografia, el llibre d'història de l'art. L'únic llibre apaisat en tota la meva vida d'estudiant. L'únic llibre escolar que ara mateix sabria trobar en alguna lleixa de casa. Perquè encara, de tant en tant, el fullejo. M'agradava perquè hi havia moltes fotos, m'agradava perquè et feia retrocedir a llocs molt diferents i a molts anys de distància.


Però el que més m'agradava i em sorprenia i em divertia eren les explicacions del llibre, les interpretacions que algun suposat historiador de l'art i entès en el tema feia dels quadres pintats feia tants anys. Que si el predomini del color vermell significava no sé què, que si les línies verticals significaven no sé quantos... Potser l'autor havia pintat de color vermell perquè no tenia més colors a l'abast, o perquè era el seu color preferit, o perquè el tub estava rebaixat; i potser havia fet línies rectes perquè les corbes no li quedaven bé. Sempre m'he preguntat què carai hi pinten (i mai millor dit!) els toreros de patilles amples al quadre de la Vicaria de Marià Fortuny...



dilluns, 20 de febrer de 2012

Tenim dret a fer l'animal!

Per Carnaval tot s'hi val.
Aquests dies he vist passejant pel carrer:
pintors sense art,
cowboys sense cavall,
pirates sense vaixell,
bombers sense mànega,
presoners sense reixes,
policies borratxos,
animals caminant sobre dues potes,
insectes ampliats sense microscopis,
hippies que han viatjat 30 anys endavant en el temps,
superherois que s'han escapat de les tires còmiques,
bruixes amb cara de no haver trencat mai cap plat,
i fades amb cara de malparides,
blancaneus sense depilar,
nans de tamany d'una persona,
i també cerveses del tamany d'una persona.

Fins i tot he sentit a dir que les paraules es disfressen.
Potser l'any que ve em disfresso d'espantasols, celardent,
paratemps, obreclosques o de mil aiguaocells.


divendres, 10 de febrer de 2012

10:30

Una de les coses més emocionants que existeixen és obrir la caixa de Colacao de 5 kg i trobar una sorpresa a dins. Sorpresa que un cop muntada i amb les piles i enganxines col·locades, acaba arraconada i acumulant pols. O en el millor dels casos en mans del meu cosí petit que potser li fa més gràcia que a mi.

Fa exactament 6 mesos, va aparèixer un despertador en forma de gota d'aigua, i que precisament funcionava amb aquest líquid enlloc de piles. Era bonic, curiós i fins i tot útil, així que vaig decidir estrenar-lo aquella mateixa nit, doncs l'endemà m'havia de llevar relativament d'hora per anar a la platja per última vegada de l'estiu i de l'any. El despertador havia de sonar a les 10.30 del matí. Però no era fàcil programar-lo. Només hi havia dos botons, i les instruccions eren complicades per ser llegides dins del llit a quarts d'1. El despertador va començar a sonar repetidament cada 5 minuts, fins que al cap de mitja hora d'estar tocant la pera, vaig decidir buidar l'aigua; però ni així s'aturava i continuava: piiiiip piiiip piiiip...

Avui, 6 mesos després d'aquella nit i gairebé 6 mesos després de l'última capbussada al mar, a l'Almadrava de Roses, guardo el despertador del Colacao tancat dins una capsa de trastos però aprop de llit, per així sentir com sona cada matí a les 10.30 (bé, a les 9:30 que vàren canviar l'hora). Em fa pensar en aquell magnífic dia de platja i m'emociona pensar que anuncia la imminent arribada del bon temps. Ja falta menys!!!


a punt de sonar...

dilluns, 30 de gener de 2012

Exploradors

De petita sempre m'havia fascinat trobar tresors. Volia ser exploradora. Al més pur estil Indiana Jones amb pedres que rodolen i trampes mortals. Al més pur estil Tintin quan troba l'entrada amagada del temple del sol sota la cascada, o quan baixa sota les profunditats del mar a bord d'un submarí amb forma d'orca a buscar el tresor de Rackham el Roig; o com quan l'Eudald Carbonell investiga un vaixell enfonsat al Delte de l'Ebre des de la Guerra del Francès. Vaig ser feliç quan de petita, a Astúries, vaig veure petjades de dinosaure fossilitzades, o quan en un viatge de final de curs ens van portar a passejar-nos pels carrers de Pompeia tot retrocedint milers d'anys enrere. Malauradament no vaig ser jo qui va catalogar aquelles petjades o qui va descobrir el mític "cave canem".

Ara però, puc saciar el meu afany d'exploradora buscant geocaches (altrament dit tuppers amb ninotets de kinder sorpresa a dins), tot escoltant les aventures de l'explorador que he conegut recentment i m'ha fascinat recentment de la mà dels Amics de les Arts.



PD: Sí, ja ho sé, un altre dia també vaig dir que volia ser paleta...

dimecres, 25 de gener de 2012

25 de gener

Un dia com avui, els Reis Mags tornaven cap a casa després de la seva èpica i esperada aparició al pessebre, el final d'història amb regust amarg que no surt els contes. 










Segons els pastors de l'últim poble,
darrera els horts veurien uns pins,
passats aquells pins, el camp d'oliveres
i, al fons, tres camins.


Han pres el trencall i s'ha obert la clariana,
i han ordenat als homes descans.
Al camp d'oliveres tres reis s'acomiaden
i encaixen les mans.


Melcior aixeca el cap i veu la muntanya
que abans que enfosqueixi ha d'estar travessant.
I es treu la suor amb el coll de la capa
tacada de fang.


I no vol ni pensar que les forces s'acaben,
i ni us imagineu com s'emprenya quan
en beure en el riu només troba la cara
d'un home gran.


El rei dóna l'ordre pel toc de corneta,
pensant en aquells que no fa pas tant
li besaven l'escut i entregaven les armes,
agenollats.


Des de dalt del camell, fot un crit el rei negre
que faci el favor algun bon soldat
d'aixecar el cul de terra i fer un ràpid recompte
de racions de pa.


Qui pogués creuar el bosc i trobés una barca!
Qui abans d'adormir-se amb el braç estirat,
notés com els dits mica en mica retallen
l'aigua del mar!


Qui arribés a palau i triés una dona,
arranqués unes roses i li allargués un ram!
Baltasar té el desig corrent per les venes,
com si fos sang.


Gaspar pot sentir, clavats a l'espatlla,
els ulls d'alguns patges que estan esperant
un cop d'atenció, potser una mà alçada,
una ordre reial.


Un dels homes canta enmig d'una rotllana,
amb la veu més dolça que hagueu sentit mai,
una cançó antiga que el rei taral·leja
amb els llavis tancats.


El patge més vell es gira i comenta,
mirant un segon de reüll cap al cel,
"sembla mentida que bé que vivíem
seguint un estel".

diumenge, 22 de gener de 2012

La increïble i verídica història del cotxe aparcat

Sí, amics, això és una història totalment increïble però del tot certa. La vaig viure en primera persona el passat dijous. Fins i tot, degut a la seva magnitud, va ser citada pel gran (¿?) Jaïr Domínguez al Síndic de Greuges de la Segona hora (ho podeu escoltar aquí: dijous 19/01 minut 15.03).


Jo sortia d'un examen oral d'anglès. Hi havia somiat les 4 nits anteriors, però no estava nerviosa. Després de superar el mal tràngol (que crec que no va anar tant malament...), sortia tota cofoia pensant que per ser 19 de gener, feia un dia magnífic, el sol apretava, al cel pràcticament ni un núvol, i la temperatura era molt agradable. Intentava recordar on havia deixat el cotxe en la llarguíssima renglera d'aparcaments que hi ha al costat de hortes de Santa Eugènia (un petit oasi d'aparcament enmig del caos circulatori de Girona (prometo un post sobre això)). Sí, el meu cotxe era cap al mig i a la banda esquerra. Només calia anar mirant cotxes fins a trobar-lo. Però em vaig distreure quan vaig veure el cotxe de la Clara, que havia entrat després de mi a fer l'examen oral. Vaig pensar: "Carai, quina casualitat, ha aparcat ben a la vora del meu!" De fet, entre el seu i el meu, només hi havia un cotxe gris platejat. Havia marxat el capullo (o capulla) del pluriel que havia aparcat de biaix, obligant-me a plegar el mirall.  

Vaig dirigir-me a desplegar el mirall abans d'entrar al cotxe, quan... SORPRESA! Algú m'havia petat el mirall. Fills de ****!!! No es pot anar a fer un examen ni amb tranquil·litat. Vaig anar per entrar al cotxe, resignada, i a través del vidre veig els seients regirats, la ràdio arrencada i l'agafador lateral de la porta també. A l'introduir la clau al pany, no girava, vaig suposar que l'haurien forçat per entrar."No em pot estar passant a mi això..." pensava, mentre em disposava a treure el mòbil per trucar al meu pare, mentre observava a través del vidre la magnitud de la catàstrofe. 

Era el meu cotxe, no n'hi havia dubte, estava igual de brut... però vaig voler-ho comprovar mirant la matrícula. M'havia equivocat, no era el meu, el meu estava 3 cotxes més amunt. I per cert, no estava tant brut. 

dilluns, 16 de gener de 2012

40 anys

Ahir apareixia al diari una notícia que em va omplir de nostàlgia. Sí, l'Escola Mare de Déu del Mont ahir complia 40 anys. La MEVA escola!!! Bé, de fet, només vaig estar-hi 6 anys de la meva vida, però quins anys!!! Els primers companys, les primeres mestres, les primeres classes,... 

Em sembla increïble que essent tant petita, pugui recordar-me de tants detalls de quan hi anava. Recordo cada dematí enganxant gomets sobre el temps, el racó de penjar les jaquetes, el racó de les joguines, les llarguíssimes hores de pati; els dilluns en rotllana comentant què havíem fet el cap de setmana; recordo quan ens varem disfressar de Cobi, de conillets votant sobre d'una pilota i de pastorets; recordo també quan li tallàvem les cames a la Vella Quaresma; l'excursió al forn de pa on varem fer panets i com no, quan varem anar al zoo de Barcelona a veure la famosa Orca Ulisses. També els dies d'aniversari que se celebraven amb un esmorzar a base de cacaolat i galetes. 

Ja de més gran, el tamany del pati es va ampliar de forma inversament proporcional al temps que teniem per gaudir-ne. Recordo les primeres classes d'anglès i els protes del llibre (en Morgan i la Maria): també quan varem aprendre a sumar i restar amb una muntanya de botons sobre la taula. Recordo el joc AEIOU i el joc de comprar colors (que crec que eren una invenció de la nostra escola i que només es jugaven allà), les famoses gomes i cordes de saltar; quan ens fèiem un turbant amb la jaqueta del xandall de color verd i jugàvem a que érem ninjes (sí, era l'època de l'Hatori) el partits de futbol o les imitacions de les Spice Girls (havies de triar, una cosa o l'altra). Recordo quan "sense voler" colàvem pilotes a l'altra banda de l'altíssim mur, i ens preguntàvem on devien anar a parar... Recordo la cua que havíem de fer per rentar-nos les mans abans d'anar a dinar, i també recordo que sempre m'oferia voluntària per aguantar la tovallola amb què ens eixugàvem les mans. Recordo l'últim dia de curs, quan anàvem a Ca la Roser a comprar gelats. També mals records, quan venia a veure'm la meva àvia i parlàvem a través de la valla del pati, i em posava a plorar perquè volia sortir d'allà... Recordo aquell porxo immens, la casa de la portera, la sorrera i quan varem pintar la paret de la sorrera en motiu dels 25 anys de l'escola. 


Ui tant si recordo els 25 anys de l'escola... com si fos ahir, i ja n'han passat 15!!! Aquella super celebració al teatre parroquial del barri, una nit que va ser llarguíssima i emocionant amb la participació d'alumnes i ex-alumnes. Emocionant... si aquest any es fa algun tipus de celebració, per suposat que m'agradaria ser-hi!! 





Quan jo hi estudiava, aquesta porta tant xula no hi era... S'entrava per davant
de la pista, amb aquella doble porta de color verd i aquell escaló...

dimarts, 10 de gener de 2012

0

Les frases típiques i tòpiques, de que la vida és com una muntanya russa, o que tot són cicles... són ben certes. Una de cal y otra de arena, que dirien els castellans.  L'estabilitat està bé, però és poc emocionant, avorreix. Quan estàs al pou, necessites remuntar i saps que aquest moment tard o d'hora arribarà. En canvi quan tot és fantàstic, saps que tard o d'hora hauràs de baixar del núvol flonjo i tornar a tocar de peus a terra. A vegades vius un any que creus que ha estat el millor de la teva vida, i l'any següent, quan intentes repetir-lo, fracasses estrepitosament. I finalment, el tercer any decideixes trencar amb tot i començar de zero. Borrón y cuenta nueva (una altra frase feta a tenir en compte). Sense pretensions, sense ambicions, sense esperar res. Deixar-se portar. I llavors acaba l'any i fas valoracions i veus que t'has endut un grapat de sorpreses i de bons moments. Perquè, al cap i a la fi, no cal tant per ser feliç.




divendres, 6 de gener de 2012

retallades de Reis

Nit de Reis: el fanalet a punt (per ser autodestruït); 3 plats de menjar i un recipient amb aigua pels camells; la cançó de cada any ben apresa; els patges, els carruatges i les retencions; la pluja de caramels; i aquells nervis que no et deixaven dormir...

Dia de Reis: llevar-se d'hora tot i no tenir escola; els plats i el bol buits; una muntanya de regals esperant per a ser desembolicats; il·lusió; sorpreses; i més regals a casa dels parents; i estrenar les joguines, abans de tornar irremeiablement a l'escola. 

Això era abans... quan llevar-se d'hora no era un suplici.

Permeteu-me, però, posar el punt i final una mica amarg en un dia tan dolç com el d'avui. Mentre que llegim a molts llocs i sentim de molts polítics que la il·lusió dels infants no es retalla, sí que es retallen sovint els sous d'uns Reis que cada dia són menys mags i que cada any han de fer més mans i mànigues per acontentar els seus fidels. I sinó passen coses com aquestes...





Espero que SSMM hagin estat a l'alçada i no hagueu muntat un numeret d'aquests... I sinó, ja ho sabeu: demà comencen les rebaixes.

diumenge, 1 de gener de 2012

Quan el cuquet es converteix en papallona

Han passat 7 anys, 3 mesos i 1 dia des d'aquell fletxassu, aquell enamorament a primera vista. Totes les coses importants de la vida passen així: de cop i volta, el dia que menys t'ho esperes. 7 anys, 3 mesos i 1 dia donen per molt: podria escriure un llibre del gruix d'una enciclopèdia amb anècdotes de concerts de Gossos; podria empaperar tota la meva habitació només amb fotos on hi sortim en Roger i jo; podria passar-me 3 dies i 3 nits seguides comentant batalletes amb tota la gent que m'he anat trobant a les primeres files dels concerts al llarg de tots aquests anys. 

I ja fa una setmana, la nit de Nadal, va ser una nit de contrasts. D'una banda alegria de veure'ls, per l'altra banda tristesa perquè era el darrer concert. D'una banda angoixa i nervis per arribar a mig concert (imperdonable....), per l'altra tranquil·litat d'haver-hi arribat a temps. D'una banda l'emoció de ser a Manresa, per l'altra aquell regust amarg de fi de festa. I que el concert acabés amb DIA1 que és la cançó que normalment toquen per encetar els directes, va fer-ho tot encara més confús. I aquella sensació que es té quan saps que una cosa irremeiablement arriba al seu final i no pots fer res per evitar-ho... 

Al llarg de 7 anys, 3 mesos i 1 dia, han canviat moltes coses. El que no ha canviat en tot aquest temps ha estat una sensació. Aquell cuquet de nervis que apareix potser uns dies abans, potser tant sols unes hores, i que no s'esvaeix fins al moment en que sona la primera nota i apareixen l'escenari. Tampoc ha canviat la sensació de papallones a l'estómac quan acaba el concert, aquella alegria infinita, aquell saber que són allà i  hi seran sempre, pintant de música la teva vida. Perquè quan canten allò de "amb tu hi seré sempre..." m'ho crec de debò.