FALTA UN MES PERQUÈ COMENCIN LES FIRES DE GIRONA!!!!!!!!!!!!!

(a veure com de lleig serà el cartell d'enguany... porten una temporada que s'estan superant cada any!)

Tot recordant Josep Casals Dorca

El passat 17 de setembre ens va deixar Josep Casals Dorca. Va néixer fa 84 anys, al carrer Calderers de Girona. Va tenir una difícil infància, marcada per la Guerra Civil Espanyola, a la qual hi van combatre els seus dos germans grans mentre ell, amb només 12 anys, va haver de fer-se càrrec de la casa juntament amb la seva mare que va enviudar quan ell era ben menut. Malgrat tot, amb la seva tenacitat i força de voluntat va aconseguir acabar els estudis de projectista industrial a distància compaginant-los amb treball, i va esdevenir un delineant de primera línia tot realitzant una professió que sempre el va apassionar.

El 1945 va conèixer la Montserrat Bosch, amb la qual va contraure matrimoni 11 anys més tard, i han compartit la vida fins ara, passant penúries però també moltes alegries. Amb ella i la seva primera filla, es van traslladar al barri de Sant Narcís de Girona, l'any 1959. Aquest és un barri al qual hi ha estat vinculat des dels seus inicis, ja que va col·laborar com a delineant amb l'arquitecte Bosch, responsable de la construcció del barri.

Va tenir dos fills més, i ben aviat va involucrar-se plenament amb el barri, esdevenint un home admirat i estimat per tots els seus veïns. Va fer una gran tasca pel barri, primerament a l'Associació de Veïns, i, més tard, ocupant el càrrec de president de l'Associació de Gent Gran. Col·laborava incansablement pel barri, tot mesclant l'amor que sentia per aquest amb la seva passió pel dibuix i el disseny. Així va crear bonics decorats per les obres de teatre que es realitzaven, com cartells de la festa major del barri o de Nadal.

Tots, dona, fills, néts, família, amics i veïns, recordarem en Josep per ser un home honrat, humil i modest, intel·ligent i molt treballador, incansable; i el portarem dins del cor per sempre més.

 

 

 

NOTA: sortirà demà, DIUMENGE 26, publicat al Punt Diari

 





DNI (o com el temps pot passar mooooooolt lentament)

6:10 h: Sona aquella melodia tant agradable que tinc per despertador, ha estat un despertar suau i senzill, ja m'esperava que sonés el despertador d'un moment a l'altre. Cinc hores i mitja dormides (quan n'acostumo a dormir entre 9 i mitja i 10!!! Ja vaig comentar aquí, que jo sempre he pensat a diferència d'alguns amics meus, que dormir no és malgastar la vida, sinó fer una inversió en benestar). Més dur ha estat el moment d'obrir el llum, quan fora al carrer la foscor era absoluta. "No s'ha despertat ni en Cuní!!!" quan he posat la tele per esmorzar i feient notícies del 3/24.

6:58h: Aparco el cotxe, gràcies a déu força aprop. Encara era fosc. Que diferent d'aquelles nits d'estiu tant properes que en arribar a casa ja era clar! I al baixar del cotxe hi havia un estrany silenci que ho embolcallava tot, aquell silenci que es fa en els cotxes quan tornes de festa i ningú que parla. El silenci de la nit, només esparrecat pel so d'algun cotxe. Trenta segons més tard, tararejant Alejandro de Lady Gaga (cançó que acabava de sonar a la ràdio del cotxe i m'encanta), abans de girar la cantonada i  inquietada pel silenci sepulcral, he pensat:  A veure si m'he passat de llevar-me d'hora i ara no hi haurà ningú. Però al girar la cantonada ja hi havia 13 persones, la majoria d'elles assegudes al graó i esperant-se.

Primerament he volgut fer un esboç en brut de tot això que us estic escrivint ara, però m'he cagat en X quan m'he adonat que amb les presses m'havia oblidat de la llibreta que sempre m'acompanya. I aleshores m'he enrecordat d'en Joan Enric que a l'Entrevista Pirata comentava que feia veure que parlava pel mòbil i gravava amb so el que li passava pel cap. Però és massa freaki per mi. Així que, amb el mòbil però sense veu, he escrit un SMS que he guardat com a "borrador" amb les 4 coses que m'han passat pel cap en aquell moment. Després m'he disposat a escoltar música, però no se m'acudia res que em motivés escoltar a aquelles hores del dematí, quan tot just començava a clarejar. Així que he tret un llibre que m'havia endut per llegir, però he agafat el primer que he trobat (gràcies, altra vegada, a les presses) i ha resultat ser un d'aquells tant divertits de "tria la teva aventura" que tots haviem llegit de petits. El que no recordava és que amb 20 minuts ja hauria mort 4 vegades xD Finalment he optat pel tetris de la nintendo DS. He destruït 3 milions de línies, les hores s'allargaven i el temps semblava que s'hagués aturat.

8:45h: Per fi han obert les portes, quan la cua ja tombava la cantonada. El poli repartia números a l'entrada. El 62 (però si només tenia 13 persones al davant!!!). He entrat, m'he assegut a la cadira (més còmode que el graó del carrer), i he continuat amb el meu vici del tetris. Al cap d'una estona he tencat i m'he dedicat a mirar el marcador dels números (no fos cas que se'm passés el torn!) i a imaginar qui devia ser tota aquella gentada que esperava per renovar-se el DNI o el passaport, potser eren peixos grossos, algú important, potser necessitaven el passaport per marxar de viatge de noces.

11.00h: Com un miratge, les 11 del dematí  ha set el moment culminant i apoteòsic en que he creuat la porta per marxar. Després de 4 hores allà esperant i patint, gastant bateria de la Nintendo, compartint amb tanta gent aquell petit espai, gairebé discutint-me amb la senyora que m'ha atès perquè la foto no era bona perquè no se'm veien les celles; cansada però feliç de tenir per fi el meu DNI no caducat, que em servirà per tramitar el meu títol de diplomada llicenciada en educació social.

En resum, amics, anar a fer el DNI ha estat una de les experiències més dures de la meva vida, sens dubte. Un consell per a tots: no espereu a que us caduqui el DNI (com he fet jo), aneu previnguts i quan faltin un parell de mesos per la data de caducitat, demaneu cita prèvia i us estalviareu matinar i també algunes hores de cua. I per acabar, vull fer una crida a tots els lladres del món: no tinc gaires calers, però si m'heu de robar, prefereixo que us endueu la pasta que el DNI!!!

en arribar la tardor...

Ja no ve de gust sortir de festa. Fa fred, i a casa s'hi està com enlloc, amb la manteta i l'estufeta als peus, plaer màxim. I si a la tele fan una bona peli ja és plaer diví. .Les festes majors es redueixen i passen a celebrar-se en pavellons freds i poc ambientats, amb entrada de pagament la majoria de vegades. Amb aquest panorama... qui surt de casa?

Les feromones baixen. La gent ja no surt per lligar, la gent surt (si surt) per anar a treballar. I la gent deixa de vestir amb poca roba escotada, abandonem els shorts i les xancletes, i passem a jerseis gruixuts poc sexys, bufandes que ens donen 20 voltes al coll i anoraks d'aquells que et fan semblar un globus.

Amb aquest panorama tant dessolador, sembla il·lògic que algú pugui esperar la tardor amb ganes. Jo era d'aquestes. Però enguany, no sé què ha passat, però tenia ganes que arribés la tardor. M'agrada veure com plou a fora, mentres sóc dins del llit abrigada fins dalt, m'agrada sentir com rellisca pel meu cos l'aigua calenta (que cremi!) de la dutxa, i m'agrada comprar roba d'hivern i jerseis gruixuts poc sexys. I ja tinc ganes de cargolar-me aquella bufanda que durant una llarga època esdevé inseparable de mi.

I m'enamoren els colors de la tardor.

I anar a caçar bolets.

I menjar panellets per Fires de Girona, però això és un capítol apart.

qui diu que els dibuixos animats són per a nens?

A l'època en que no tens edat per a jugar amb nines però tampoc tens edat per anar a les discoteques (tot i que jo mai he sigut ni de jugar a nines ni d'anar a discoteques), les meves amigues acostumaven a quedar els dissabtes a la tarda per anar al cinema. Jo no hi solia anar, "per tencar-me al cine, em quedo a casa", era la resposta habitual.

Amb els anys, però, m'he anat aficionant al cine. Vaig començar amb Harry Potter, i ara em flipa anar al cine. Allò de seure en aquelles butaques tant còmodes i que s'apaguin els llums i comencin a passar tràilers brutals, m'encanta. I el moment culminant és quan comença finalment la peli que vols veure. És un moment de subidón i expectació brutals.

Ahir, per fi, quan ja gairebé havia tirat la tovallola, vaig aconseguir anar a veure TOY STORY 3. La primera, l'havia vist a l'escola de primària en anglès, fa molts anys. La segona no la vaig veure fins l'any passat, al centre obert on feia pràctiques. I ahir vaig acabar la trilogia. Ma mare em deia: "Què fas anant a veure una pel·lícula de dibuixos animats? Ja no tens edat!" I qui diu fins quan tenim edat de mirar dibuixos animats?

A vegades penso si miro dibuixos animats per no perdre l'infant que porto a dins, per no perdre aquella nena innocent que s'encandila mirant personatges dibuixats per humans que prenen vida. Els que fan a la tele, exceptuant Doraemon, Tom&Jerry, La Banda del Patio i Pokémon, ja no me'ls miro. No ho faig per nostàlgia, simplement penso que els dibuixos d'abans eren més bons. Però amb les pelis que fan al cine és diferent. El nivell és altíssim (no fa falta esmentar la genial Up que va fer plorar a més d'un "gran"). Hi ha trames argumentals molt bones, molta acció i escenes molt divertides. Enlloc d'actors famosos de Hollywood hi surten dibuixos animats... però això és el que fa que ja no siguin aptes per adults?

No cal donar més voltes al tema... M'agraden les pelis de dibuixos animats. I ahir vaig riure molt amb en Buzz Lightyear (ídol de nens nascuts a finals dels 80 principis dels 90, i ídol dels nens nascuts a mitjans del 2000) transformat en latin lover, mentre cantava...

la vuelta al cole

Ja sé que ara els nanos comencen abans d'hora, però jo tota la vida havia començat un dia com avui. 15 de setembre. Un dia marcat de color vermell als calendaris, i no precisament per ser festiu, sinó per ser odiós. Quina merda haver d'anar a escola, després de l'estiu (que abans els estius duraven 3 mesos com ara, però eren moooooooolt més llargs).

Però no tot era tant nefast... Recordo amb molta nostàlgia els dies previs a la vuelta al cole, els passavem corrent passadissos d'una gran superfície comercial que (amb perdó) publicito més avall (és que m'agrada l'anunci), amb una llarga llista de material per comprar: llapis de fusta, rotuladors, plastidecors, les gomes d'esborrar milan amb animalets dibuixats bolis de colors, els bolis Pilot, per resseguir els dibuixos, tisores, cola de barra, el paquet de folis,... i sobreetot, els estoigs de dos pisos... mítics!! A mesura que van anar passant els anys, cada vegada el material es reduïa, cada vegada augmentaven el nombre de llibretes i el gruix de llibres, però es reduïen els colors i llapis per pintar. La vida és dura.

Però també era guai anar a comprar roba d'hivern. Sempre m'ha fet com molta il·lusió. No sóc una compradora compulsiva, més aviat al contrari, però comprar roba d'hivern m'encanta. Que si jaquetes, que si jerseis de coll alt, que si camises, que si bufandes, que si abrics,... I estrenar-ho!!! Sempre m'ha agradat estrenar la roba d'hivern (la d'estiu no, i sembla estrany, vinguent de mi). Em pregunto si és perquè l'època d'estrenar roba d'abrigar sempre coincidia amb les Fires de Girona...

I per suposat veure els amics del cole. Això també era gran. I explicar les batalletes d'aquell llarguíssim estiu de només tres mesos...

Que feliços que erem!

(l'anunci... de nou, perdó per colar-vos propaganda)

PD: Avui quan m'he llevat, la notícia més destacada del dia a un canal que no és TV3, era que els prínceps d'Espanya portaven les seves filles a l'escola. Gran notícia, així va el país.

el dia que vaig canviar un "bed&breakfast" per un "jean luc" (o la importància de tenir cotxe)

A vegades, per molt que planifiquis les coses, te n'adones que no és possible fer segons què. Que a dins del teu cap tot sembla perfecte, les expectatives són màximes i s'augura una nit que passarà a la posteritat. Però quan toques de peus a terra comences a veure problemes per aquí, i problemes per allà,... La importància de tenir cotxe (fins ara no hi havia caigut...)

I, a vegades, val més la pena fer borrón y cuenta nueva, i buscar plans alternatius. Això és el que vaig fer dissabte. Sense més ni més, vaig canviar radicalment de plans. Vaig canviar un bed&breakfast per un Jean Luc. Vem anar a Barcelona a veure Els Amics de les Arts. Va ser un gran concert, vaig disfrutar com mai. Aquesta gent estan imparables, cada vegada se superen més (he trobat un video al youtube, us l'enllaço més avall... perquè us en feu una idea!)

Vaig augurar una nit per la posteritat. I així va ser. Però va ser molt diferent de com m'havia imaginat al principi. Potser hagués estat millor quedar-me a Girona, sense cotxe i buscar-me la vida... Hi ha coses que no tornen.

A vegades, els ocells fan cagarades.

Ja sóc llicenciada!!! I ara... què??

LLicenciat en belles arts,

doctorat en romànic medieval;

i ara estic formalment aturat,

esperant ser contractat.

Què faré? Sóc fruit d'un sistema

que no sap, no sap què fer;

i on posar els estudiants

que no siguin banquers o delineants.

No vull quelcom temporal,

sols pretenc tenir un jornal.

I invertir tres quartes parts del total

en un pis de protecció oficial.

Què faré? Si em fa por

entrar, entrar a l'ETT

i acabar fent de caixer,

o en un pis de l'Eixample de porter.

De xicota no en vull parlar,

no per res, però és que no la podria finançar.

El meu hobby habitual

és anar a veure les nenes maques del Raval,
perquè no costa ni un ral.

Jo vull treballar com un professional,

sóc un llicenciat en belles arts.

Ja sé el que vostè em dirà,

si dic ser un doctorat en romànic medieval:

Mira noi, a mi ni em ve ni em va.

Ni em ve, ni em ve, ni em va...

 

 

ELS AMICS DE LES ARTS

doctorat en romànic medieval

 

acústica 2010... un 10!!

Arribar tard al concert de Miquel Abras a la plaça de l'Ajuntament era un auguri fatalista del que podria haver estat el cap de setmana, però no va ser (gràcies a déu!). Només vem perdre'ns la meitat de la primera cançó, i després, des del costat de la taula de so i observant per sobre del centenar de persones que seien en cadires, vem gaudir de l'actuació, sota una sol que ja començava a pondre's. El millor moment, sens dubte, quan va fusionar Every breath you take dels Police amb Crida.

Després de la foto de rigor, vem desfilar cap a la plaça Josep Pla on ja hi havia un paio bastant sonat interpretant cançons de la infància. Molt gran el tal Niño de la Hipoteca. Em va encantar quan va tocar No te irás jamás, una de les cançons que més m'agraden seves.

Però vem marxar a mig concert, per-què els estòmacs ens començaven a roncar i a les 11 haviem de ser a la plaça de l'ajuntament per veure Reincidentes en acústic, que van deixar molt que desitjar. Així que vem optar per canviar el nostre destí i anar a cantar al karaoke (com havien fet mesos enrere, a la Mirona) però l'alt escenari i l'alt llistó d'alguns participants ens van fer por.

I per acabar la primera jornada, a les 12 va arribar el moment més sublim del cap de setmana: veure els Mishima!!! El grup en directe és més atractiu que el propi cantant, David Carabén, que sabeu que m'agrada molt. El millor moment, en aquest cas, va ser quan van empalmar Miquel a l'accés 14 + Qui n'ha begut (brutal!!!) + Un tros de fang. De veritat, vaig quedar bocabadada!!!

Dissabte va ser el torn dels Amics de les Arts i de Facto Delafé y las Flores Azules. Dels primers poc tinc a dir: un altre concert magnífic, que se suma als 6 que ja portava, en aquesta ocasió amb la bedbanda al complet, amb l'home que treballa fent de gos fent un cameo i l'Helena interpretant la Marta de bed&breakfast.

Dels segons, grup que desconeixia, he de dir que em van sorprendre molt gratament,  i que les cançons (que havia escoltat al matí via spotify i m'havien semblat cutres) , en directe em van encantar: una posada en escena espectacular, l'Helena Miquel que canta genial i l'Oscar balla encara més genial!!! Una passada, de veritat. A això cal sumar-hi una legió de fans que cantaven i ballaven totes les cançons, i que van contribuïr a que el concert fos encara més espectacular.

I ahir, una mica improvitzat, vaig tornar a pujar per veure la Dharma en acústic. Grup mític del nostre país que no havia vist mai abans i ahir van fer un recital bastant curiós. Va estar bé :)

L'Acústica és un gran festival, fa molts anys que hi vaig, però sens dubte, aquesta ha estat la millor de les edicions.

PD1: una llàstima no poder veure At Versaris &Asstrio amb els seus principis elegants.

PD2: les dos darreres fotos que he penjat són d'en Xavier Mercader: http://blocs.mesvilaweb.cat/rockviu

Acústica Figueres

La primera vegada que hi vaig anar va ser al 2003. Volia veure Menaix a Truà i Gerard Quintana (que aleshores acabava de treure el seu primer disc en solitari, i jo n'era molt fan); però al final només vaig veure en Quintana fent proves de so... l'endemà era el primer dia de cole!!!

El 3 de setembre del 2005 va ser molt gran!!! La primera vegada que vaig tenir ocasió de parlar amb els Gossos... en un concert genial a la plaça Gala-Salvador Dalí, que estava fins als topes!!!

L'any 2006 hi vaig anar a veure Pastora, però no hi ha fotos...

I al 2007 vaig veure-hi el senyor Josep Thió, que presentava el disc "5000 nits", amb una plaça de l'Ajuntament que a les 7 de la tarda estava plena de àvies amb moltes ganes de xerrar i que no els va agradar gens que es tirés fum en un concert.

Finalment, l'any 2008 sí vaig poder veure als Menaix a Truà!!! I també en Marc Parrot, amb el seu espectacle ple de sorpreses!!

I aquest any, edició de luxe amb grups que m'agraden tant, com...

Els Amics de les Arts!!!...

Mishima, Miquel Abras, El Niño de la hipoteca, Asstrio & At Versaris, Delafé y las Flores Azules,...

I una mica de karaoke!!! :)

El jardiner

Dormir és important. Estic totalment en desacord amb la gent que afirma rotundament que dormir és perdre el temps, que és malgastar la vida. Jo crec que dormir és fer una inversió en salut i en benestar. M'agrada dormir 9 o 10 hores cada dia; i llevar-me quan jo vulgui, no quan ho vulgui el despertador.

Ahir vaig anar a dormir a quarts d'1, intentant esbrinar com funciona això del blog (en informàtica sóc un zero a l'esquerra, però he pogut activar els comentaris :)) . Avui tornaré a anar a dormir tard si el temps ho permet, i aquest cap de setmana el passaré a Figueres, a l'Acústica. Per tant avui era dia de dormir fins que el cos digués prou, per estar en forma pel que m'espera.

Però ha aparegut el jardiner. No entenc perquè comencen a treballar tant d'hora aquesta gent (si ja no fa calor, a més avui no feia ni sol!!). I no entenc com en ple segle XXI amb tecnologies tant avançades com tenim, les màquines de jardineria fan tant de soroll.

Jardiners... ho sento, però us odio!!!

A la foto jo, fent de jardinera... l'any 1989.

DIA 1

Perquè un blog?

La veritat és que feia uns quants dies que em voltava la idea pel cap. Necessitava un espai on explicar les meves batalletes poc emocionants i les meves opinions poc interessants. Des que el fotolog va entrar en decadència i s'ha convertit en un espai per a adolescents egocèntrics fent-se fotos amb el mòbil al mirall del lavabo, que em sento orfe d'un espai propi. No n'hi ha prou amb el facebook que és tant efímer i impersonal. Va coincidir l'abandó del fotolog amb l'època amb que em vaig enganxar als Amics de les Arts i al seu blog (aquest sí que és interessant!!), i vaig pensar que aquest havia de ser el meu nou refugi. A més, tenir un blog sempre queda bé: té un punt de pedanteria i de pretenció, i fa moderno i guai. Però ep! No us espanteu!! No pretenc fer apologia de res (o de poca cosa), seguiré en la meva línia de sempre.

 

 
I perquè avui?

Avui 1 de setembre és un bon dia. El primer dia de l'últim mes d'estiu. Però a nivell conceptual, entenent un "dia 1" com un començament, avui comencen (i acaben) moltes coses. Avui és dia 1. Avui no és dia de ser dalt del precipici observant la immensitat del que tens per davant; avui ja és dia de començar a caminar sabent que l'horitzó és la teva fita, però que pots escollir entre molts camins per arribar-hi.

Aquest blog comença a caminar. Benvinguts sigueu!!