He obert l'armari i no he tingut cap mena de dubte. Samarreta negra. I de màniga llarga. Aquella que sovint em poso perquè em queda bé i prou. Avui, però, ho he fet intencionadament. La gent no se'n donarà conta i per això ho escric. Avui, vaig de dol.
Tinc l'estiu aquí al costat, el veig a través del vidre, agonitzant entre els núvols. Demà morirà, per ressuscitar d'aquí a 3 estacions. Però ja no serà el mateix, a cada estiu que passa res és el mateix. Tots som una mica menys vitals. Demà és l'equinocci, quan dura el mateix el dia que la nit. I després ve aquella època fosca, de tardes fredes i nits llargues, de centres comercials i aire viciat. Bé, enmig de tot això, un oasi anomenat Fires de Girona, que més que oasi ara ja és un miratge, que de lluny és molt bonic però quan t'hi apropes es desfà davant dels teus ulls en records i experiències que ja no passaran més. El primer concert, el primer cubata i l'adrenalina de les atraccions,...
En fi, deixem que les coses facin el seu curs, d'aquí a res tornaré a fer vots perquè ja serem a l'abril i els camps seran verds, els dies cada vegada més llargs i les samarretes cada vegada més curtes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada