Vacances

Quan parlo de vacances, em refereixo a tancar la paradeta i fotre el camp. Tothom ho fa, ningú nota la crisi. Tothom marxa, com més lluny millor. On anem? Riviera Maya, Sardenya o Menorca. Estan de moda, i quedes molt enrotllat i guai si marxes als destins de moda. Què tal algo de platja?  Canarias? Típic, però resultón. Ibiza? (així en castellà que sinó quedes com un pardillo). I algo amb més glamour? París, la ciutat de l'amor? Roma, la ciutat eterna? Si una família o una parella no es desmembra en aquesta fase, ja hi té molt de guanyat.

I després fica't a buscar hotels o apartaments bé de preu per internet (i tothom sap que fent això es perden moltes (moltíssimes!) hores). I troba un vol d'avió que surti econòmic els dies que vols marxar. I busca algú que es faci càrrec del gos, del gat i del conill, i a més et regui les plantes del jardí. Quina mandra eh! Però tothom ho fa, tothom se les pira a l'agost. I agafa la maleta de l'altell, i treu-ne la pols, i desplega tota la roba sobre del llit per decidir quina t'enduràs i quina no. I després la maleta que no tanca, que està massa plena, i torna a començar. I el nano, que es vol endur totes les joguines que té i totes les videoconsoles amb els seus respectius carregadors. 

I un cop allà, (a on sigui: Malta, Tunísia o Marbella),  aquell overbooking, aquelles suades, aquella xafogor que amb prou feines pots sortir de la piscina tèrbola de l'hotel amb els nens que s'hi pixen, aquell spanglish per sortir del pas, aquells menús de 9€, cerveza-beer, amigo?, aquella olor característica de suor, paella, cervesa i after-sun (tot alhora), cues, cues i més cues a tot arreu... 

Ja us ho regalo. Em quedo a casa. Girona, la toscana catalana. Si algú ha llegit entre línies una mica d'enveja, us heu confós. No tinc enveja. Jo?? Au va... Però buenu, si algú busca acompanyant per anar a Formentera o a les Seychelles, li podria fer el favor, eh! Però només perquè sóc bona persona, perquè ja són ganes de marxar fora!!!

Que tingueu unes bones vacances i no les patiu gaire!!

L'estruça embarassada tenia gana

La història se situa en una selva, perquè hi havia moltes plantes i animals exòticcs. No era de nit ni tampoc de dia, perquè hi havien estrelles però el cel encara era una mica blau clar. Al bell mig de la selva s'hi trobava un estruç amb el coll molt llarg. Una estruça més concretament, perquè, si us hi fixeu, tenia la panxa molt grossa i vermella, i és que estava embarassada. I resulta que la nostra protagonista tenia mooooooooolta gana. Va aixecar el seu llarg coll cap amunt i veié una enorme àguila per endrapar, però tenia un bec molt gros i punxegut, i encara en sortiria mal parada. Després abaixà el seu llarg coll i va mirar cap a terra, i sorpresa! Va veure un cuc llarg i gruixut que feia una pinta molt suculenta. El cuc va posar cara de preocupat, i va començar a lliscar ràpidament per terra fins que va arribar al seu cau en forma de 6. Es va salvar pels pèls!!! Finalment l'estruça es va haver de conformar en les enormes fulles dels arbres selvàtics del seu voltant. Ben mirat, tampoc estava malament menjar una mica de verd de tant en tant.

Història inventada pels nens i nenes de P5 del casal d'estiu de Vilablareix,
a partir del quadre "El Jardí" de Joan Miró) 

Havaneres

Sí, m'agraden les havaneres, ho haig de confessar. I no, no tinc més de 50 anys, ni vinc d'una família de pescadors, ni he viscut a la vora del mar (com a màxim 15 dies a l'estiu en un càmping). M'agraden, tot i que gairebé totes s'assemblen. M'agraden, tot i que tots els cantants tenen la mateixa veu. M'agraden, tot i el look retro (samarreta de ratlles i boina al cap). 

Segurament l'explicació de tot plegat és la mateixa que justifica tantes coses insòlites. Nostàlgia. I el poder de la teletransportació temporal que ens ofereixen les cançons. Sí, aquells vespres de primers de juny a la festa major del meu barri, Sant Narcís, jugant amb els amics amb la banda sonora de les havaneres sonant de fons. Només aturàvem les nostres persecucions i jocs per alçar el mocador quan tocaven La Bella Lola. Era el millor moment de la festa. Recordo també, estius amb tardes d'aigua salada i gelats i nits d'entrepà i jocs amb la pilota amb les cosines a la sorra de la platja, amb les havaneres de fons. I aquells mítics 29 d'octubre a les escales de la catedral de Girona, amb una catarsi col·lectiva de tothom cantant Girona m'enamora.

Dissabte passat vaig ser a Calella de Palafrugell. Una mena de port-aventura de les havaneres. Riuades de gent amunt i avall, consum de crèpes i rom cremat. Hi havia la zona VIP (de la gent que paga per veure-ho bé) i el galliner  o altrament dit les platges del costat veient-ho per pantalles gegants. És igual, el que importa és l'ambientillo. Fins i tot un exèrcit de llimacs van sortir del cau per escoltar les havaneres. La veritat és que es veu i se sent millor per la tele, però què voleu que us digui, això és com anar a veure el futbol al camp: almenys una vegada a la vida s'ha de fer (i us ho dic jo, l'antifutbol per excel·lència!).

Allà al fons, on oneja la senyera, era on hi havia l'escenari.
O almenys això és el que crec, perquè no es veia res