l'engany de la primavera

Fa dies que he desat l'anorak a l'armari. Alguns dies he sortit amb una jaqueta prima i d'altres fins i tot amb mànigues de camisa. Fa dies que va florir la mimosa, el color groc i aquella olor dolça i intensa (que tant m'agrada!), ha anat inundant cada racó de la ciutat, i de casa meva.

Però alerta!! No és més que un miratge, un engany primaveral, un amago (que diria aquell). Quan tots ens acostumem a aquells meravellosos matins assolellats, notant el sol que ens escalfa la pell tot escoltant el més nou de Manel, sentint-nos com a plantes fent la foto-síntesi, PATAM!! Tornarà la fred, els núvols i el mal temps, i amb això els dies d'hivern grisos i depriments, escoltant Coldplay... Qui no recorda la mítica nevada del 8 de març?

No cantem victòria abans d'hora... Però crec que d'aquí a 15 dies (que serà el meu cumple xD) podrem començar a creure que la primavera és aquí per quedar-se.

aquesta foto la va fer una bona amiga :)

Naixent cada matí

Avui fa dues sestmanes que vaig començar a treballar. Aquell dilluns vaig fer una enèssima entrevista a l'Ajuntament del municipi veí Quart. No estava nerviosa, ja ho tinc per mà això de fer entrevistes (he perdut el compte de quantes n'he fet des del setembre ençà), fins i tot ho trobo divertit això de fer veure que sóc una persona, responsable, seriosa i madura. Aquesta vegada deuria sonar molt convincent, perquè em van dir que la feina era meva. La cara de incredulitat que em deuria quedar es mereixia un premi, segur.

Ara, dues setmanes més tard, trobo a faltar les tardes lliures, de vagar per Girona sense un rumb fix, d'entrar a botigues i no comprar res per no tenir pasta, d'anar a fer una crêpe al Vasarelli o un cacaolat a algun bar del c/ Joan Maragall o al König a fer un frankfurt; anar a casa la meva àvia a mirar la tele o anar a fer un volt amb cotxe.

És per això, que a partir del mes de març, m'he proposat aprofitar els matins (de moment ja m'estic llevant d'hora cada dia!). Prepararé la bici, un bon llibre (sí, senyors, jo llegint!!), i la crema solar... Al maig ja estaré morena si continuem amb aquest bon temps. Ja se sent la primavera!!!

Jo vaig fent vivint al dia,

naixent cada matí.

[···]

Diga'm que ets feliç,

i que no tens por.

Diga'm que ja ho saps,

que serà millor.

Que no et faltarà la il·lusió.

Pren el sol que et dona vida,

i deixa de pensar.

No et calen musics per viure,

prova-ho i ho veuras.



Piscis

NOTA:  Pels que els agrada fer lluïr bé el català, permeteu-me la llicència de titular aquest post amb una paraula manllevada de... no ho sé!! Però és que dir "peixos" em fa agafar complexe d'invertebrat amb escates, de Nemo, de carpa de l'Onyar,...

Dia plujós de principis de primavera del 2008,
per Girona i fent de groupis.

Dit això, i des de la meva incultura patent en aquest tema, avui volia parlar de l'horòscop. Ahir, plantejant-me el post que volia fer avui al bloc, em vaig enrecordar d'un regal que em van fer fa 3 anys, quan en vaig fer 20. Una amiga molt especial que va venir de visita a Girona un dia plujós de principis de primavera, em va regalar un llibre estupendu que porta etiquetes com "El llibre que farà feliç Peixos", "Advertiment! Aquest llibre pot provocar fortes pujades d'ego" o "A prova d'escèptics".


Gairebé 3 anys després d'això, continuo amb el mateix esceptiscisme d'aleshores. Això sí, una altra bona amiga, hipercreient en tot aquest rotllo, m'ha estat omplint el cap amb "xorrades" d'aquestes, i arriba un punt que fins i tot he pensat que les coses lliguen. Però no... Com puc tenir tantes coses en comú amb gent que únicament comparteix amb mi haver nascut el mateix mes o el mes abans? Jo crec que la personalitat es forja arran de l'entorn familiar, també per les amistats i la forma en que t'han educat. També hi influeix l'status social (el tenir pasta, perquè ens entenguem), i el lloc on t'has criat (ciutat, ciutat hiperpoblada, poble, poble perdut a la muntanya, etc.).

Així doncs, ahir tornant a fer un vistassu al llibre, i amb l'esceptiscisme corres-ponent, m'ho tornava a llegir. Sensible, imaginativa, discreta, compas-siva,... sí. Altres tantes coses, no. Conclusió: s'ho han patillat. Però vaig arribar a la darrera pàgina, que està escrita del revés (d'aquella manera que per llegir-ho t'has de posar al davant d'un mirall i et sents una mica absurd) i hi havien tantes veritats concentrades que no vaig poder evitar un "Hòstia!!!". Els que em coneixeu, si ho llegiu, flipareu igual que jo, segur.

Una mica de música... HOROSCOPO (Pereza)

PD: Algú entès en el tema sap si s'han canviat les dates de l'horòscop perquè s'ha creat un signe nou??? Ho dic perquè sinó se me'n va el post a la merda... L'he publicat avui que, segons aquest llibre, comença la temporada de piscis.

R.I.P. O.T.

Sé que us estranyarà aquest post, vinguent de mi que mai he vist O.T. i més d'un cop m'he ficat amb els triunfitos. Però és que ara em fa pena que ho treguin per baixa audiència. "A tots els porcs els arriba el seu Sant Martí", diu la saviesa popular. Segurament de tots els programes de telebasura, aquest era el més passable, el menys telebasura. Com a mínim cantàven, i no feien (o no tant) xafardaries sobre els concursants com passa a Gran Heramano, Mujeres y hombres y viceversa i altres tipus de programes dolentíssims que segur que fan però gràcies a déu no sé de la seva existència.

Indirectament Operación Triumfo va formar part de la meva vida, de la meva adolescència.

Recordo unes vacances a Itàlia, quan tenia 13 o 14 anys que al cotxe sonava un cassette gravat (pirateria de l'època) amb versions de Disney cantades pels triunfitos. Aquells sí que van triumfar: el Bisbal (que ara em fa peneta amb tot això que li ha passat amb el twitter), la Chenoa amb el seu hit "Cuando tu vas" (qui digui que no s'ha motivat ballant-la en alguna festa major de barri, menteix), el Bustamante, i companyia (bé els altres van passar sense pena ni glòria).

També recordo unes colònies amb el MIJAC en l'època de la Beth (sí aquella que ara canta en català perquè els familiars li comprin discos, i que fa tanta ràbia pel seu darrer videoclip), quan vaig conèixer aquesta senyora que duia rastes i vaig descobrir el seu hit eurovisiu ballant-lo havent sopat mentre els monitors ens preparaven el joc de nit.

A partir d'aleshores no n'he sabut res més del programa ni dels triunfitos (apart de que hi apareixia un tal Risto Mejide que putejava als concursants i això va fer que tornés a pujar l'audiència).

Com ja us vaig dir un dia i un altre, hi ha situacions amanides amb una mica de música, que sense saber-ho sempre més que l'escoltis et recordarà aquell moment. Així doncs, m'agradaria tenir un record per tots* aquests personatges que van posar banda sonora (entre moltíssims altres!!!) a aquells anys de la meva vida.



Hi ha algú que se'n recordi dels noms de tota aquesta gent?



* Tots excepte la Beth... Ho sento, però és que no puc amb ella xD

Des de casa

Una vegada, ja fa uns quants anys, arran de la sortida del nou disc de Gossos, vaig fer una crònica de com vaig viure l'audició del disc des de casa estant (gràcies a unes bones amigues que em van tenir informada a temps real i em van fer una grata sorpresa!)

Fa una setmana, vaig seguir des de casa la gran festassa de final de gira de Els Amics de les Arts. Aquesta vegada gràcies a la gent d'Enderrock i tots els afortunats que eren al concert, que per mitjà del Twitter i de mòbils moderns amb internet, explicaven a temps real quina cançó estava sonant i penjàven fotos.

Era diumenge i vaig arribar a casa cap a quarts de 9 del vespre, venia de comprar-me una samarreta al Firarebaixa. Una samarreta de color blau, que en arribar a casa vaig voler comparar amb la meva darrera adquisició que també era blava: la samarreta del Planeta piruleta. Inconscientment me la vaig posar (encara no l'havia estrenat!), i em vaig asseure davant de l'ordinador. Ja feia una estona que havia començat el concert, però tot just estava tocant en Pol Cruells. De seguida va començar el concert dels veritables protagonsites de la nit, i em vaig enganxar al twitter i al hastag (que fins llavors no sabia el que era!) #amicspalau.

Va ser increïble viure-ho des de casa i lluïnt la samarreta de grouppie, tot i que deuria ser infinitament millor ser-hi en directe.

Ara, tenim un futur incert per davant, ells són de vacances i tenen el bloc a mig gas i de lloguer, com si diguéssim...

Però tornaran!!! I quan tornin ho faran més grans que mai. I ho sé (no perquè ens ho han promès), sinó perquè tinc plena confiança en ells i sé que no ens fallaran.

dificilment igualables

Qui m'hauria dit fa un any que ara mateix m'estaria clavant punyals per haver-me perdut el final de gira (apoteòsic, pel que he llegit) de Els Amics de les Arts.

Fa un any no tenia ni idea de qui era en Joan Enric Barceló, ni en Dani Alegret, ni en Ferran Piqué, ni l'Eduard Costa Garangou. Coneixia uns tals Amics de les Arts, uns freakis que tenien un videoclip que havia vist de casualitat per la tele i m'havia flipat, un que entraven per la porta i sortien per la finestra baixant unes escales d'aquelles plegables. Al cap de poc vaig descobrir que vestien amb pantaló beix i apretat al videoclip de "L'home que treballa fent de gos". Vaig pensar que aquells pantalons no els afavorien. Uns dies més tard, vaig descobrir "Jean Luc" i llavors ja sí que vaig pensar: "Aquests tios molen!!". Pocs dies després em vaig enterar que tocàven a Vidreres i vaig tenir l'impuls de pagar 10€ per veure un grup que pràcticament no coneixia. I aquell dia sí que vaig flipar!!!

Aquella posada en escena, aquell parlar entre cançó i cançó, monòlegs farcits d'humor, l'home que treballa fent de gos caminant entre el públic, aquelles mirades de complicitat, aquella motivació (no assajada?) de l'Eduard quan es posa a ballar deixant-se endur per l'eufòria del moment, aquelles cares d'en Joan Enric quan se li escapa el riure, i sempre em pregunto fins a quin punt se li escapa o forma part de l'espectacle. Tot i així, em crec la gent que m'explica que en Ferran no va aguantar l'emoció durant el primer dels Palaus i es va posar a plorar. No són super estrelles, són 4 amics que la fama els ha enganxat per sorpresa però que continuen fent el mateix que feien quan van començar al 2005.

Perquè aquests 4 senyors, han encetat una nova veta en la música del nostre país. Lluny d'assemblar-se als Antònia Font o als Manel (reconec que vaig començar-los a escoltar perquè els venien amb: "Si t'agraden els Manel, t'agradaran els Amics de les Arts"), lluny de qualsevol etiqueta possible, es varen inventar l'electro-avant-pop. Amb lletres del mateix alt nivell que els seus monòlegs, que fan les delícies als més lletraferits, amanindes amb un estil de música pop (de popular), que els apropa a un públic d'allò més ampli: he vist nanos de 4 o 5 anys que rapegen a ritme de "Exercici 60" fins a persones que des de la distància o des de la primera fila, barrejant-se amb adolescents que podrien ser els seus fills o fins i tot nèts, canten totes i cadascuna de les cançons (per exemple, el dia que em vaig trobar en Pere Gratacós).

Però no només són propers per les seves lletres, també pel seu contacte diari amb els seus seguidors (altrament dit Amics). Ara són molts els grups que han pujat al carro del 2.0. i que avisen dels concerts via facebook o twitter (i és d'agraïr!). Però els Amics de les Arts van molt més enllà d'això: actualitzen el bloc gairebé a diari, fins i tot quan no hi ha concerts i expliquen a quin joc estan enganxants, com els van les entrevistes, o aprofiten per regalar-nos un video dels seus, d'aquells que tant agraden i tant propers els fan. Els seguidors esdevenim més que això, ens convertim en còmplices de tot el que couen a temps real i fins i tot a vegades ens deixen remenar la cassola.

I quan acaben els concerts, lluny de perpetuar aquella mítica i inexplicable distància que sempre s'ha creat entre músics i seguidors, baixen de l'escenari i es troben amb els seus amics, amb els seguidors del bloc, els que s'estrenen i els que porten uns quants concerts (perquè són addictius!), i signen tot allò que se'ls hi posa al davant, pregunten què tal el concert, reparteixen petons i abraçades i sobretot moltíssimes fotos a tothom que els ho demana.

És això el que els fa grans. És això el que fa que en tinguem ganes de més i més i més... Ja els trobo a faltar, ja vull que tornin a fer concerts!!!

em falta en Joan Enric... l'any que ve no t'escapes!!!

Orgull gironí

Tots els catalans ens hem emocionat veient l'anunci d'Estrella Damm, aquí us deixo un video més cassolà (i sense la inestimable col·laboració de Els Amics de les Arts), que fa dies que circula pel Facebook d'uns quants amics meus (gironins tots) i que em fa emocionar cada vegada que el veig.

Molt apte per a gironins, castellers i lluitadors en general.

Però també fa dies que circula un video que ensenya una cara no tant bonica de la ciutat. El Tarlà ho reivindica despenjant-se.

I per acabar, us deixo una pàgina de Facebook que recomana 50 coses per fer a la ciutat de Girona i rodalies (n'hi ha una que de moment no és possible... i faltarà molt temps per poder fer-ho realitat! Sabeu quina és?). De 71 propostes que hi ha de moment, n'he fet 47!!! :D

quan la candelera riu...

2 de febrer. La candelera. Diu la dita popular que quan la candelera riu l'hivern és viu. Queda fred per dies, doncs. Però ja hi firmo si tots els dies de fred han de ser de sol radiant com avui.

Sempre he pensat que el mes de gener és un mes bonic. El primer mes de l'any, amb un cel blau i brillant increïble, amb bons propòsits i molts plans per fer. Però aquest any el gener ha resultat ser més plujós i gris del desitjat. Em vaig perdre el primer Palau de la Música del meu grup preferit i em vaig perdre el grandíssim concert de Els Amics de les Arts i els seus Amics.

Així doncs, esperava amb ganes el mes de febrer (tot i que em perdré el doble Palau de la Música Fi de Festa dels Amics de les Arts... però ho tinc assumit). Els meus amics saben que el mes de febrer no m'agrada gens, és un mes curt i absurd, de d'hivern però sense nadal. Però aquest any serà diferent, he encetat el febrer amb ganes, amb força... I que no decaigui!

Coliseu de Verona (Itàlia)

SOL DE FEBRER - GOSSOS

      

Si fa sol cada dia, tot serà millor.