Rememorant la mítica evacuació de Vilopriu (un any després)

Eren es meves primeres colònies com a monitora, a Vilopriu (sobre)vivint durant 5 dies amb 57 nens. 

La primera nit va ser freda, les altres ja no tant, però el cansament s'acumulava i les galetes i les xuxes dels monitors volaven. Als vespres trobava a faltar el meu colacao, però els matins a la piscina ho compensaven tot. 

Però lo que va ser realment emocionant va ser dimecres. Després d'anar a la piscina i fer un taller, mentre dinavem ens va sobtar una columna de fum. Petita i estreta, "un pagès cremant matolls", vem pensar. Però de seguida la columna es va fer gran i el fum va cobrir el cel. La relaxació que haviem de fer al porxo la vem traslladar a les habitacions, per recomanació del propietari ("Tanqueu finestres, que no entri el fum"). Però els nens no es relaxaven: miraven per la finestra, cridaven, suposaven diferents finals tràgics, i fins i tot resaven. Clar que n'hi havien que no se'n enteraven del que passava i continuaven fent guerra de coixins. Els monitors, aguantant la compostura, feiem veure que no passava res, mentres per torns anavem a escoltar la ràdio dels mossos d'esquadra, i quan ens tencavem a l'habitació treiem tot el pànic que portavem a dins. Finalment vem fer maletes (per si de cas). Però aquest per si de cas va esdevenir una realitat quan un mosso va entrar al passadís i va cridar: EVACUACIÓ!!! Teniem 10 minuts. Els nens que per fi s'havien adormit després de fer-los xantatge amb xuxes, els vem haver de despertar i els sacs estaven per fer, així que vem deixar-los que es "creméssin" (jo ja donava la casa per calcinada!!!), però al final els 10 minuts es van convertir en 30 i vem recollir tots els sacs en una palangana i ens els vem endur. El bus va ser molt ràpid (i també el tinent d'alcalde (actual alcalde) i la regidora de joventut que van venir a rescatar als monitors) i a les 6 arribavem a Vilablareix.

La Vanguàrdia: El fuego ha obligado también a desalojar a 84 personas de la casa de colonias El Ginebró, la mayoría niños de entre 4 y 12 años -un total de 69-, que han sido enviados a casa.

_________________________

Extret de: http://www.fotolog.com/thiona/63715236#

Passi el que passi

Ahir vaig anar al cine. Però no vaig anar a veure una peli convencional, d'aquelles típiques yankis, amb efectes especials i actors arxiconeguts. No, no!! Era una peli gravada molt aprop de casa (Estanyol, Aiguaviva, Girona i Bescanó (Vilablareix seria el forat si aquests pobles fossin un donut)). De fet, he llegit en algun lloc que aquesta zona se la denomina la Toscana Catalana... que fort!!! Els actors no eren ni de Hollywood ni de TV3, però ho fotien molt bé (el prota, en Marcel Tomàs el vaig veure fa un parell de mesos amb l'obra de teatre Zirocco i em va encantar!).

La peli no té un argument gaire elaborat; de fet, la gràcia no és la història sinó com està explicada la història. Costumisme extrapolat que farà que tothom s'hi identifiqui d'una manera o altra, i es faci un fart de riure. I a més en català i lo més important... SENSE SUBVENCIONS (i amb molt bona fe per part de tots)!!! Aneu-la a veure, que s'ho mereixen!!! 

Us deixo el tràiler, una entrevista de TVGirona i el seu facebook que gestiona el mateix director-guinonista-productor de la peli.

(a partir del minut 24)


https://www.facebook.com/passielquepassi

10 anys de Harry Potter

No sabria posar data al començament de tot això, deuria ser l'any 2000 o 2001. Un cap de setmana pels volts de nadal, amb la família varem decidir anar al cine, a veure un tal Harry Potter , un nen que era mag (ATENCIÓ! el link que acabo d'enllaçar conté spoliers sobre el final de la saga!!!). Molt infantil tot plegat, però tenia un 12 anys i la meva capacitat de crítica era incipient, per tant ja m'anava bé.

A partir d'aleshores ja va ser un no parar; i de fet tinc un munt de records que, tot i que semblin inconnexos a la història del nostre entrenyable mag, em venen al cap cada vegada que intento recordar quan vaig anar a veure una determinada peli de la saga. Records com aquella festa de final de ESO on el tema de conversa era que l'endemà començaríem les vacances anant a veure "Harry Potter y el prisionero d'Azkaban". O aquella vegada que varem comprar entrades anticipades per internet (cosa que mai havia fet ni he tornat a fer!) per veure "Harry Potter y el caliz de fuego", i, després d'arribar tard amb tots els amics esperant-me ja dins la sala i a 5 minuts del començament de la sessió, a mitja peli va fallar el so i la sala es va inundar de xiulades. O aquell retrobament estiuenc amb les amigues de l'institut, després de 2 mesos sense veure'ns les cares, que es va completar amb una tarda de piscina + gelat + cine. O també aquell diumenge calorós d'agost, quan feia 3 o 4 dies que havia tornat de viatge i encara tenia el cap a Formentera (deu ser per això que no recordo res de la 6a peli!).

Han estat deu anys de pel·lícules de Harry Potter al cine, pràcticament una per any. Amb 10 anys han canviat moltes coses, ens hem fet grans i hem après tant... I les pelis han deixat enrere aquell aire infantilista de peli nadalenca i han fet un gir cap a una història més tenebrosa, més inquietant,... Bé, del tot adaptada als seus seguidors que, a mesura que anaven passant pelis i anys, s'anaven fent grans i deixant enrere acné adolescent.  Només cal veure imatges dels protagonistes que també han crescut fent de mags de Hogwarts.

Suposo que us haureu donat compte de que totes les pel·lícules que he esmentat, he posat el títol en castellà. Deu ser que la majoria de pelis de la saga les vaig veure en castellà, costa trobar pelis doblades al català. Aquest diumenge (dia típic de cinema i més amb un temps com el que feia), vaig anar a veure el final de la saga. Al comprar les entrades vaig sorprendre'm de que quedessin moltes menys entrades per la sessió en castellà (que començava al cap de mitja hora) que per la sessió en català (que començava al cap de 10 minuts). Potser és cert que hi ha poques pelis que es doblin al nostre idioma, però també deu ser que hi ha poc mercat... Molt trist. Per cert, aquesta sí que la vaig veure en català.

què es pot fer en 4h a Barcelona

22:00h Festa APM a davant del Palau Sant Jordi

23.00h Concert de Natxo Tarrés & The Wireless (una llàstima arribar-hi tard...)

00.30h Visita al MNAC

2:00h Concert de Gossos

manifestar-se (és guai)

Ara hi ha grans manifestacions d'indignats o manifestacions per recordar manifestacions mítiques, com la de l'any passat el 10J (que era contra la retallada a l'estatut) i que aquest any vindria a ser 9J (i directament passa a dir-se per la Independència). 

Manifestar-se és guai. Però no guai de divertit, sinó que queda guai, cool, modern i progre (fins i tot els del PP ara també es manifesten!!). Però va haver-hi una època en que manifestar-se era guai de divertit. No vull fer reflexions històriques d'èpoques que em queden lluny i només he viscut en blanc i negre als llibres d'història del cole o en pel·lícules típiques i tòpiques.

Parlo d'un passat molt més recent. Situem-nos 8 anys enrere, pels volts del 2002-2003. Aquella estranya època en que tens 14 o 15 anys i et penses que et menjaràs el món, mentre a l'institut separen els tontos dels llestos i a més, si portes un paper dels pares signat, et deixen anar a manifestar-se. M'agradava manifestar-me, em posava el meu palestí (quan encara no en venien al Bershka), i marxàvem a l'hora de pati per no tornar-hi fins a l'hora de dinar. La veritat és que el més divertit de tot plegat era saltar-se dues classes amb tota la legitimitat del món.

Baixàvem tota l'avinguda Montilivi a peu i enfilàvem tot el carrer de la Rutlla amunt fins a la plaça del Lleó, que era el punt de concentració on començàvem les manifestacions d'estudiants. Un dia, se'm va acostar un periodista preguntant perquè ens manifestàvem. - Ens manifestem contra la LOU. - I què en saps de la LOU? La veritat és que no tenia ni punyetera idea què era a la LOU, algo de la Universitat (que lluny em quedava la Universitat, ni tant sols sabia què volia ser de gran (encara no ho sé)). 

El punt culminant de tota aquella època va ser arran de la guerra a l'Iraq i les manifestacions massives. Anava entre setmana a les manifestacions, saltant-me classes d'educació física; però també hi anava als vespres al Pont de Pedra amb ma mare (arrossegant-la) i els dissabtes al dematí amb amics i amb aquell símbol de "No a la guerra" fet amb cartró i penjat al coll.

Em sentia important anant a una manifestació tant gran, amb tanta gent, amb tant de ressó, i poder dir: "Jo hi vaig ser". 

Però tot va canviar. No és l'edat, ni que m'he apalancat o encara pitjor, aburgesat. Tot va canviar un dia, saltant-me classe i manifestant-me per alguna cosa que no recordo (no deuria ser tant important). De cop, mentre cridava algun càntic d'aquests típics de manifestacions (que tots fan el mateix ritme), vaig rebre un impacte al clatell, un cop fort i sec. I la roba tacada de vermell. La gent del meu voltant cridava, es tapava la boca amb la mà i les meves amigues em preguntaven si estava bé. Sí, em van llançar un tomàquet.