dimarts, 6 de març del 2012

Dimarts

Feia un dia gris. Amb el curriculum sota el braç em dirigia, en va (com en tantes altres ocasions), a dipositar la fe, el curriculum i el millor de mi davant d'un tribunal imparcial amb cara de pomes agres que no tenien cap intenció en contractar-me ni cap ganes d'escoltar-me. Per sorpresa meva, em van proposar una cosa insòlita: si aconseguia fotografiar el paó de plomes florescents em donarien la feina. Tant se val qui era, els meus estudis ni el meu bagatge professional. Una sola foto i la feina seria meva.

Així doncs vaig sortir d'aquell lloc estrany i només 20 metres més enllà, vaig veure aquell paó que causava estralls pel barri. Era enorme, de color blanc, i amb les plomes de la cua totalment desplegades de colors brillants: groc, rosa i verd florescent, talment com si fossin pintades amb un subratllador. Mai havia vist una cosa igual. Vaig treure l'iphone de la butxaca i em disposava a fotografiar-lo de ben aprop, però en acostar-m'hi, l'animal va correr cap a mi, amb el coll estirat i el bec ben obert disposat a arrencar-me la mà d'una sola mossegada. Vaig aconseguir algunes fotos, però tothom sap que amb l'iphone el més normal és que surti el dit enmig de la foto. No contenta amb una sola foto on hi apareixia una taca blanca i borrosa, vaig decidir intentar-ho de nou.

Voltant pel barri vaig tornar-lo a veure. Aquesta vegada a l'interior d'un jardí abandonat, al costat de la torre del pou d'aigua. Era allà tancat, no em podia atacar, era la ocasió ideal. Però va aparèixer l'ogre de la torre. Verd, cosí germà del famós Shrek, no havia fet tanta fortuna, i vivia com un homeless arrecerat al costat del pou. Va venir per defensar el seu germà, l'altre ésser incomprès de la zona: el paó florescent. Venia amb ganes de defensar-lo a mort: si calia vessar sang, en vessaria. Vaig excusar-me, explicant-li perquè era allà, que jo també era una incompresa i una pringada, i després d'una estona parlant, vaig aconseguir convènce'l. Llavors va ser ell qui em va explicar la seva terrible història. Era un desgraciat. Va pujar fins dalt de la torre i fent un sospir es va llençar 30 metres avall. El seu cos va enfonsar-se en el fang, i el seu cap va rodolar fins als meus peus, deixant un rastre de sang verda i llefiscosa, com baba de caragol.

Les cames em feien figa, tot el cos em tremolava i tenia la pell de gallina, mentre el paó de plomes florescents volava feixugament sobre el meu cap en direcció a l'infinit, lluny d'aquell indret fatídic. Em disposava a treure el mòbil per a trucar algú, però just en aquell moment sonava una dolça arpa. A la pantalla posava "ALARMA". Vaig obrir els ulls, 8:15 del matí. Era dimarts, i fora feia un dia esplèndid.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada