Un matí passejant pel tranquil barri de Sant Narcís amb la meva àvia, no varem tenir temps de canviar de vorera quan ens les varem trobar de ple. La meva àvia va bufar i va dir: "Prepara't..." Una d'elles, d'uns 40 llargs o 50, amb un look Alaska; l'altra, d'uns 80 i pico anys tenia una xerrera que no se l'acabava, deia "Nena" (amb castellà) cada 3 paraules, i "Cariño" cada 5.
Eren veïnes del barri, es veu, i tot molt bé d'entrada, lo típic: ¿cómo estás?, ¿qué tal va todo?,... Però després va començar a recitar versets de la Bíblia. De memòria. Per cada situació tenia un versicle adient. El meu estat de sorpresa anava in crescendo, i tot just era el principi. La dona gran va començar a dir que "pronto el sufrimiento acabará", i afirmava que els morts despertarien de la letargia i els vius ens reuniriem amb els nostres éssers estimats en un lloc millor. Estava flipant bastant, i se'm va passar pel cap una escena de zombies al més pur estil pel·lícula de ciència-ficció i amb efectes 3D. No vaig poder esclafir a riure. L'Alaska, que es mantenia una mica al marge i només afirmava amb el cap, em va mirar clavant-me els seus ulls negres i mal pintats i va dir amb un to greu: "tu ríes, porque tu generación no ha estudiado estas cosas... ¡qué pena!" Vaig contestar que sí que havia fet religió, però que aquestes coses ja no m'interessaven, però llavors vaig matissar clavant un gol per l'escaire: "No me gustan".
Eren veïnes del barri, es veu, i tot molt bé d'entrada, lo típic: ¿cómo estás?, ¿qué tal va todo?,... Però després va començar a recitar versets de la Bíblia. De memòria. Per cada situació tenia un versicle adient. El meu estat de sorpresa anava in crescendo, i tot just era el principi. La dona gran va començar a dir que "pronto el sufrimiento acabará", i afirmava que els morts despertarien de la letargia i els vius ens reuniriem amb els nostres éssers estimats en un lloc millor. Estava flipant bastant, i se'm va passar pel cap una escena de zombies al més pur estil pel·lícula de ciència-ficció i amb efectes 3D. No vaig poder esclafir a riure. L'Alaska, que es mantenia una mica al marge i només afirmava amb el cap, em va mirar clavant-me els seus ulls negres i mal pintats i va dir amb un to greu: "tu ríes, porque tu generación no ha estudiado estas cosas... ¡qué pena!" Vaig contestar que sí que havia fet religió, però que aquestes coses ja no m'interessaven, però llavors vaig matissar clavant un gol per l'escaire: "No me gustan".
La dona gran continuava amb el palique de ciència-ficció. La meva àvia, amb molt més estil que jo, va tornar a disparar: "Nos vamos, que hace mucho viento". L'altra va contestar que ja no en feia de vent, però que "una ya sabe cuando hay que cerrar el pico". Abans però, en un altre cop de gràcia es va marcar un tant, i va treure una petita Bíblia de butxaca i em va tornar a deixar bocabadada quan sabia la pàgina exacte per llegir un versícle adient per la situació. Seran rares, però tenen bona memòria.
 |
| Abans de marxar, em van regalar un fulletó amb un "bonic" dibuix i amb un text que encara no he tingut temps de llegir |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada