divendres, 27 d’abril de 2012

Hatchi

Us en recordeu la peli d'en Hachi, protagonitzada per en Richard Gere? Sí, aquella amb la que tots varem plorar tant; aquell del gos que cada dia anava a buscar l'amo a l'estació...





Jo us vull parlar d'un altre Hatchi (amb T intercalada). Abans en deien Tamagotchi. Sí, sabeu de què us parlo: d'aquella mena d'ous tecnològics de colors vius, amb pantalleta i 3 botonets, on podies veure el naixament virtual de la teva mascota de la qual te n'havies de fer càrrec si no volies que morís: donar-li menjar, netejar-li les caques, posar-la a dormir i jugar amb ella. Tota una revolució d'aquell moment. La meva generació no podiem viure sense els tamagotchis (el meu, de color verd, me'l van comprar en una mena de topmanta per Fires de Girona de deu fer almenys 15 anys). Fins i tot s'havia arribat a dir que nanos del Japó (allà són molt freakis!), patien greus depressions quan se'ls moria la mascota virtual. Fins i tot s'havia arribat a dir que els tamagotchis serien el substitut de les mascotes de veritat (no vaig entendre la magnitud d'aquesta fal·làcia fins que vaig tenir el meu conill Nevat i després el meu gos Festuc). 


Un dels moments més emocionants:
el naixament del Hatchi

Però tot torna. Tinc un tamagotchi (ara Hatchi), presoner en el meu Iphone. Tot molt retro a nivell de gràfics i de so. Fa dos dies que convivim i, de moment, no ha mort encara. Quan em llevo al dematí me'l trobo agonitzant enviant-me notificacions perquè té gana, està brut i vol dormir. La veritat és que, ben mirat, és més avorrit que el joc dels Sims del Facebook. Però no el mantinc per despit o perquè em fagi pena deixar-lo morir o encara pitjor: eliminar l'aplicació. És, com sempre, aquell brot nostàlgic que m'agafa quan topo amb coses així que em transporten als meus primers anys de vida. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada