També vull ser Historiadora de l'Art

Un dia deia que volia ser paleta. Un altre deia que volia ser exploradora. Escoltant una de les noves cançons dels Amics de les Arts m'he recordat que també vull ser historiadora de l'art.

Em recordo fa 6 anys fullejant d'amagat a l'hora de filosofia, castellà o geografia, el llibre d'història de l'art. L'únic llibre apaisat en tota la meva vida d'estudiant. L'únic llibre escolar que ara mateix sabria trobar en alguna lleixa de casa. Perquè encara, de tant en tant, el fullejo. M'agradava perquè hi havia moltes fotos, m'agradava perquè et feia retrocedir a llocs molt diferents i a molts anys de distància.

Però el que més m'agradava i em sorprenia i em divertia eren les explicacions del llibre, les interpretacions que algun suposat historiador de l'art i entès en el tema feia dels quadres pintats feia tants anys. Que si el predomini del color vermell significava no sé què, que si les línies verticals significaven no sé quantos... Potser l'autor havia pintat de color vermell perquè no tenia més colors a l'abast, o perquè era el seu color preferit, o perquè el tub estava rebaixat; i potser havia fet línies rectes perquè les corbes no li quedaven bé. Sempre m'he preguntat què carai hi pinten (i mai millor dit!) els toreros de patilles amples al quadre de la Vicaria de Marià Fortuny...

Tenim dret a fer l'animal!

Per Carnaval tot s'hi val.

Aquests dies he vist passejant pel carrer:

pintors sense art,

cowboys sense cavall,

pirates sense vaixell,

bombers sense mànega,

presoners sense reixes,

policies borratxos,

animals caminant sobre dues potes,

insectes ampliats sense microscopis,

hippies que han viatjat 30 anys endavant en el temps,

superherois que s'han escapat de les tires còmiques,
bruixes amb cara de no haver trencat mai cap plat,
i fades amb cara de malparides,

blancaneus sense depilar,

nans de tamany d'una persona,

i també cerveses del tamany d'una persona.

Fins i tot he sentit a dir que les paraules es disfressen.

Potser l'any que ve em disfresso d'espantasols, celardent,

paratemps, obreclosques o de mil aiguaocells.

10:30

Una de les coses més emocionants que existeixen és obrir la caixa de Colacao de 5 kg i trobar una sorpresa a dins. Sorpresa que un cop muntada i amb les piles i enganxines col·locades, acaba arraconada i acumulant pols. O en el millor dels casos en mans del meu cosí petit que potser li fa més gràcia que a mi.

Fa exactament 6 mesos, va aparèixer un despertador en forma de gota d'aigua, i que precisament funcionava amb aquest líquid enlloc de piles. Era bonic, curiós i fins i tot útil, així que vaig decidir estrenar-lo aquella mateixa nit, doncs l'endemà m'havia de llevar relativament d'hora per anar a la platja per última vegada de l'estiu i de l'any. El despertador havia de sonar a les 10.30 del matí. Però no era fàcil programar-lo. Només hi havia dos botons, i les instruccions eren complicades per ser llegides dins del llit a quarts d'1. El despertador va començar a sonar repetidament cada 5 minuts, fins que al cap de mitja hora d'estar tocant la pera, vaig decidir buidar l'aigua; però ni així s'aturava i continuava: piiiiip piiiip piiiip...

Avui, 6 mesos després d'aquella nit i gairebé 6 mesos després de l'última capbussada al mar, a l'Almadrava de Roses, guardo el despertador del Colacao tancat dins una capsa de trastos però aprop de llit, per així sentir com sona cada matí a les 10.30 (bé, a les 9:30 que vàren canviar l'hora). Em fa pensar en aquell magnífic dia de platja i m'emociona pensar que anuncia la imminent arribada del bon temps. Ja falta menys!!!

a punt de sonar...