GoSsOs

M'agraden molts grups, moltes cançons (algunes de les quals, em fa vergonya reconèixer-ho), he vist molts concerts en directe, alguns dels quals he repetit força vegades, d'alguns també me n'he cansat, d'altres m'agradaria tornar-los a veure, altres els veuré d'aquí a poc per primera vegada i em fa il·lusió. Però sempre hi ha un grup que t'agrada més. Els veus i els tornes a veure, i tenen alguna cosa que t'enganxa d'una manera brutal i irreversible. És addicció, es il·lusió, és amor, és admiració, és complicitat. És una passada. Són una passada, són els Gossos.



Tinc un mòbil que és una passada, 8 megapixels, però tot i així no té res a veure amb una càmara d'aquelles Reflex...



Fa una setmana em van proposar d'anar a Cerdanyola. A veure els Gossos, un altre cop? Clar que sí!! En teniem ganes. I ahir, estava allà, al teatre ateneu de Cerdanyola, a la fila 8, amb un doble d'en Hugh Grant que ballava d'una manera molt graciosa al davant i un home ranci al meu costat que havia acompanyat al fill que volia sentir Corren, i que s'avorria com una ostra (va mirar el rellotge com 10 vegades!!!). I els Gossos tocaven per mi. Sí, només per mi, o això m'agradava pensar mentre flipava amb les projeccions que porten. I la música ahir sonava millor que mai, tocava directament la part més sensible del cor, i em feia pensar en la sort que tinc de veure tant sovint al meu grup preferit.

Per escoltar... Ploren somnis