deixa'm dir una cosa...: un principi i un final

Ja fa 4 anys d'aquella nit del 20 d'octubre de 2006, una nit marcada per la marxa de Pemi Fortuny que feia vint anys que feia de frontman dels Lax'n'busto. Aquella nit va ser d'emocions fortes: des de l'eufòria a la tristesa més amarga, passant també pel desconcert i la indignació. Qui m'havia de dir que aquell dia seria un dia molt important a la meva vida, i que aquesta importància poc tenia a veure amb en Pemi. Aquell dia era un final, però també un principi.

Aquella nit vaig creuar la mirada amb una noia, prima i baixeta, conectada a uns tubs d'oxigen i amb un munt de passes de backstage penjats al coll. El destí i les xarxes socials van fer que l'endemà ella em trobés al fotolog i em digués que se'n recordava de mi. Jo també me'n recordava d'ella, en el moment en que la vaig veure vaig pensar que deuria ser la filla d'algun dels Lax'n'busto perquè se la veia fan molt fan.

Va resultar que no era la filla de cap membre del grup, però si una fan molt fan de Lax'n'busto, però també de Gossos. I aquest va ser el pont que ens va unir. Dues illes separades per 60 quilòmetres però unides per la passió vers un grup de música. Aquest pont es va anar fent ferm a mesura que passaven els dies: el messenger treia fum, primer comportant-nos talment com a gruppies, però més endavant les converses ja atravessaven tots els àmbits. I sobretot, tots els límits. I també cada vegada que ens veiem, de concert, òbviament, es respirava aquest bon rotllo.

Varen anar passant els dies, els mesos els anys, jo anava a casa seu a dormir i ella a casa meu a banyar-se a la piscina, i les fotos s'acumulaven al fotolog i les anècdotes a la ment.

Però, de la mateixa manera que he començat explicant un final, també acabaré amb un final. Els finals no solen ser agradables ni arribar en el millor moment. El que no va faltar en aquest final que us vull explicar, va ser allò que ens havia unit, els Lax'n'busto, els Gossos, ni tampoc cap dels teus amics i companys de concert i festes vàries.