Fer-se gran és dur. Sempre s'ha dit que l'adolescència és l'època més xunga de la teva vida, però jo la vaig viure amb una rialla, amb tota la innocència del món, era una nena petita en un cos que s'estava fent gran. Ara continua sent així, i per això a vegades la gent no m'entén. Sempre m'ha agradat (o potser no, però sempre ho he fet), reaccionar tard, és arriscat i té gràcia. Però a vegades no surt bé.
Aquest començament de tardor està sent dur, com tots els començaments de tardor. Però enguany no tinc classe, no tinc feina, no tinc res per fer apart de pensar molt, i un seguit d'esdeveniments m'estan posant a prova. Potser és hora de fer-se gran.
I potser fer-se gran implica que les coses que fins ara has cregut importants, s'ensorrin. Crisi existencial. La rutina i el dia a dia fan la seva feina, i arriba un punt en que s'ensorra el que fins ara havies pensat que era important. La comparació més adient que se m'acudeix és pensar en quan ets sobre un pilar i aquest pilar és trenca i caus. Afortunadament sempre queda la base de la columna, el que realment et sostenta a tu i als teus pensaments i ideologies. Amb la runa sempre es pot tornar a construir sobre la base de la columna.
Cançó que avui m'ha identificat molt...
Passaven mesos navegant
entre la llum i la foscor.
Tenien l'esperança de trobar
el lloc per on sortia el Sol.
Seguien la visió,
la força per continuar,
autèntics herois.
Ja no sabem imaginar
com crear el nostre propi demà
no estem desperts.
Et perden les imatges que tens al teu voltant,
són part d'un vell muntatge que ens ha estat atrapant.
Amb un nou paisatge,
tornarem a casa.
Som ara a l'inici
d'un nou precipici.
Busco la rialla,
l'abraçada i el tot.
M'allunyo de l'espasa,
de la culpa i la por.
En una bona paraula
hi ha sempre un missatge,
un jeroglífic, un nou viatge.
Anem.
Amb un nou paisatge,
tornarem a casa.
Som ara a l'inici
d'un nou precipici.
Traurem l'esperança
del vell equipatge.
Ja res ens espanta,
vivim dins la màgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada