@²

Arrova al quadrat us semblarà estrany... De fet per mi també ho és, no ho havia vist mai de la vida, m'ho acabo d'inventar. Però abans de que intenteu treure resolucions matemàtiques, us he de dir que això només pretén ser la segona part de les reflexions iniciades l'altre dia (i titulades @), arran de l'espera d'un correu electrònic. Avui però, no parlaré únicament de correus electrònics sinó de la comunicació general, des d'un punt de vista molt personal i vivencial.

En primer lloc, he de dir-vos que sí, vaig rebre la contestació a aquell correu que us comentava. Em va sorprendre, sincerament. Li vaig tornar a contestar però ara la resposta ja no ho arribat. Ni tampoc cap trucada (i això que la persona en qüestió té el meu número de telèfon però jo no el seu, ja que em va dir que se l'havia canviat). Conclusió: No canteu victòria abans d'hora.

Ahir també em van passar un parell de coses sorprenents (potser no tant, però jo sempre tendeixo a exagerar les coses perquè siguin més emocionants). D'una banda, vaig descobrir que el correu tradicional encara existeix, i no només per les postals que envien els teus amics que estan de vacances, per fer-te enveja. Ahir vaig veure com la meva àvia rebia una carta manuscrita en un full de pauta de la seva cosina que viu a Figueres (a 50 kilòmetres o mitja hora de Girona en cotxe). Vaig pensar quants dies deuria fer que la senyora havia escrit allò. Com a mínim cinc. I vaig pensar que si jo vull dir-li alguna cosa a la meva cosina, entre que engego l'ordinador, obro el facebook, li escric el que vull al seu mur trigaré com a mínim i ho veu... probablement trigaré, com a mínim, 5 minuts. La diferència de temps és abismal, però i la il·lusió que deu fer rebre una carta manuscrita? Per altra banda, ahir també vaig rebre una trucada des d'un número desconegut. Ja us he dit que estic esperant una trucada, tanmateix un mail. Així que vaig fer una vot de l'emoció. A l'agafar-lo però, no era la persona esperada. Era una noia que em va dir:

- Hola, ja t'he enviat les mostres.

- No et sento bé, és que no tinc gaire cobertura.

- Deia que ja t'he enviat les proves que m'havies demanat.

(entre que se sentia malament, que no sabia qui era (potser algú a qui li havia enviat el currículum) només se'm va acudir dir:)

- Ah sí, d'acord, moltes gràcies.

Però va sonar poc convincent perquè la dona em va preguntar qui era i quan li vaig dir el meu nom, va penjar. De seguida vaig pensar que era una detectiu despistada que havia aconseguit proves d'una infidelitat, de corrupció o mostres d'un vessament tòxic, i enlloc de trucar a la persona que l'havia contractat em va trucar a mi. Qui sap...

I per acabar, no sé si seria una conclusió, però sí que és una cosa que he vist molt en els darrers dies: la paradoxa de la comunicació, o dit d'una altra manera, com la gent diu una cosa però en pensa fer una altra. Tres exemples verídics que m'han passat darrerament:

1)La persona que diu: “Em caus molt bé” però t'esborra del facebook.

2)La persona que diu: “A ver si hablamos esta semana” però no pensa trucar-te mai (i no tens el seu telèfon).

3)La persona que diu que vol quedar però et dóna 5mil excuses (la majoria d'elles surrealistes) per no haver de quedar.

I jo em pregunto: Tant difícil és dir la veritat? Tant difícil és dir les coses pel seu nom? Reflexionem-hi siusplau.

Per cert, no deixa d'anar lligat amb la comunicació, m'agradaria agraïr-vos les més de 1000 visites en un mes i mig. És increïble!!!!