dissabte, 30 d’octubre del 2010

GoSsOs

M'agraden molts grups, moltes cançons (algunes de les quals, em fa vergonya reconèixer-ho), he vist molts concerts en directe, alguns dels quals he repetit força vegades, d'alguns també me n'he cansat, d'altres m'agradaria tornar-los a veure, altres els veuré d'aquí a poc per primera vegada i em fa il·lusió. Però sempre hi ha un grup que t'agrada més. Els veus i els tornes a veure, i tenen alguna cosa que t'enganxa d'una manera brutal i irreversible. És addicció, es il·lusió, és amor, és admiració, és complicitat. És una passada. Són una passada, són els Gossos.


Tinc un mòbil que és una passada, 8 megapixels, però tot i així no té res a veure amb una càmara d'aquelles Reflex...














Fa una setmana em van proposar d'anar a Cerdanyola. A veure els Gossos, un altre cop? Clar que sí!! En teniem ganes. I ahir, estava allà, al teatre ateneu de Cerdanyola, a la fila 8, amb un doble d'en Hugh Grant que ballava d'una manera molt graciosa al davant i un home ranci al meu costat que havia acompanyat al fill que volia sentir Corren, i que s'avorria com una ostra (va mirar el rellotge com 10 vegades!!!). I els Gossos tocaven per mi. Sí, només per mi, o això m'agradava pensar mentre flipava amb les projeccions que porten. I la música ahir sonava millor que mai, tocava directament la part més sensible del cor, i em feia pensar en la sort que tinc de veure tant sovint al meu grup preferit.



Per escoltar... Ploren somnis

dimarts, 26 d’octubre del 2010

ja se senten, ja s'oloren... LES FIRES DE GIRONA!!!

S'acosten les Fires de Girona. De fet falten menys de 48 hores perquè es dongui el tret de sortida. Però és que ja fa dies que s'ensumen. Olor de Fires. Sembla estrany, però la fredor i la humitat, tot junt, genera una mena d'ambient qe fa olor de Fires; però també olor de castanyes, de paradetes (des de sabons fins a embotits), de olis refregits, i de pixums,... També fa dies que se senten. Soroll de Fires són fulles seques al trepitjar-se, però també música estrident (que només quan estàs enmig de la Devesa mola), de tòmboles, clàxons sonant, gralles de geganters i de castellers, gent cridant des de dalt de les atraccions, gent cantant enmig d'una barraka o d'un concert, i també els petards que posen el punt i final.

Fa molts anys que totes aquestes sensacions es van repetint, així com els nervis previs a la setmana esperadíssima de Fires. Aquest cuquet dins la panxa que es va fent gran a mesura que s'acosta Sant Narcís. És igual si els concerts són una merda, si la retallada pressupostaria ha sigut d'un 30%,... Hi ha ganes de Fires, i això es nota a l'ambient.

Aquesta tarda he anat a fer una volta per la Devesa, ja que el cuquet que tinc dins la panxa necessitava veure-ho que ja les tenim aquí, per quedar-se tranquil. Els firaires estaven de feina fins als topes, muntant totes les atraccions i paradetes vàries a un ritme desenfrenat. I sorpresa!!! Hi ha atraccions noves!!!! Volia fer fotos, però m'he quedat sense bateria al mòbil, i només he pogut fotografiar la nova muntanya russa. També estan muntant l'escenari, i les barrakes ja estan a punt.

COMENÇA EL COMPTE ENRERE DEFINITIU!!!



la nova muntanya russa, situada darrere del Boomerang
(us situeu? sou molt freaks llavors!!)










Per escoltar (típic i tòpic, però sempre va bé):

diumenge, 24 d’octubre del 2010

tots som súpers!!!

Vaig a confessar el motiu pel qual (crec que) tinc mania a Barcelona i als barcelonins. I ho vaig a fer com a  súper 225.729 (tot i que quan vaig fer 14 anys em van fer fora del Club Súper 3, sens dubte una de les coses més traumàtiques de la meva vida). Tot i així em continuo sentint molt Super!!!

Però comencem pel principi...

Fa molts anys, quan encara hi havia en Petri, la Noti, la Nets, en Top, en Buf, en Flash, en Tomàtic i l'hiperdolent Megazero i la Ruïnosa, es va inventar la Festa dels Súpers, que era com la Meca per a tots els nens i nenes catalans. Però no van trobar cap millor dia per fer aquesta festa que els mateixos dies que a Girona estavem de festa major. Ma mare sempre deia que no anavem a Barcelona perquè a Girona eren Fires, i perquè amb tanta gent a l'estadi olímpic, tampoc haguéssim pogut fer res apart de cues. Però la veritat és que jo, després d'anar a veure l'espectacle infantil, les paradetes artesanals, o el que féssin a Girona, arribava a casa engegava la tele i m'empassava tota la Festa dels Súpers, que a aquella hora l'empalmaven amb l'Sputnik i passaven els concerts (recordo una vegada que la Ruïnosa li va dir al Gerard Quintana: "I perquè enlloc de dir-vos Sopa de Cabra no us dieu Sopa de Tortuga?"). Quins temps aquells... Sempre vaig tenir la sensació de que els de Barcelona ens tenien mania als de Girona, i per això feien la Festa dels Súpers en aquelles dates.

Aquest cap de setmana tornen a fer la Festa dels Súpers, i ara ja no coincideix amb les Fires de Girona, però ara tothom diu que ja no tinc edat per anar-hi. Quina merda!!!

A mi el Club Super 3 d'ara m'agrada molt!!! Recordo quan era petita, i el pitjor càstig d'estar malalt era estar-se tot el dematí tencat a casa i sense dibuixos animats. Ara que porto aquests horaris un pèl estranys i que em llevo a una hora que els nens ja són a escola, esmorzo mirant el Club Super 3. La gent de la meva quinta acostuma a rajar del nous Club Súper 3, però des que van canviar el logo de puntes afilades per aquest triangle més arrodonit, i des que van canviar uns personatges que ja no conectaven amb ningú per un Club Super 3 totalment renovat i amb molt bones cançons (res a veure amb "Qui s'enganxa a la rodanxa" i aquestes parides... les cançons del Super 3 d'ara, molen!) que m'ho torno a mirar. Només espero que tinguin un record per als primers Súpers de la història del Club, i posin alguna sèrie d'aquelles que s'emetien fa 15 anys. Sort del Doraemon...

Si heu arribat a llegir tota aquesta parrafada... és que sou uns nostàlgics xD

Per cert... Jo avui, des del meu sofà estant, també he fet un salt per salvar el planeta!!! :D





dimecres, 20 d’octubre del 2010

un principi i un final

Ja fa 4 anys d'aquella nit del 20 d'octubre de 2006, una nit marcada per la marxa de Pemi Fortuny que feia vint anys que feia de frontman dels Lax'n'busto. Aquella nit va ser d'emocions fortes: des de l'eufòria a la tristesa més amarga, passant també pel desconcert i la indignació. Qui m'havia de dir que aquell dia seria un dia molt important a la meva vida, i que aquesta importància poc tenia a veure amb en Pemi. Aquell dia era un final, però també un principi.

Aquella nit vaig creuar la mirada amb una noia, prima i baixeta, conectada a uns tubs d'oxigen i amb un munt de passes de backstage penjats al coll. El destí i les xarxes socials van fer que l'endemà ella em trobés al fotolog i em digués que se'n recordava de mi. Jo també me'n recordava d'ella, en el moment en que la vaig veure vaig pensar que deuria ser la filla d'algun dels Lax'n'busto perquè se la veia fan molt fan.

Va resultar que no era la filla de cap membre del grup, però si una fan molt fan de Lax'n'busto, però també de Gossos. I aquest va ser el pont que ens va unir. Dues illes separades per 60 quilòmetres però unides per la passió vers un grup de música. Aquest pont es va anar fent ferm a mesura que passaven els dies: el messenger treia fum, primer comportant-nos talment com a gruppies, però més endavant les converses ja atravessaven tots els àmbits. I sobretot, tots els límits. I també cada vegada que ens veiem, de concert, òbviament, es respirava aquest bon rotllo.

Varen anar passant els dies, els mesos els anys, jo anava a casa seu a dormir i ella a casa meu a banyar-se a la piscina, i les fotos s'acumulaven al fotolog i les anècdotes a la ment.

Però, de la mateixa manera que he començat explicant un final, també acabaré amb un final. Els finals no solen ser agradables ni arribar en el millor moment. El que no va faltar en aquest final que us vull explicar, va ser allò que ens havia unit, els Lax'n'busto, els Gossos, ni tampoc cap dels teus amics i companys de concert i festes vàries.






a Palafrugell, una nit d'aquelles nits d'estiu i de Gossos

 






Per escoltar...

dilluns, 18 d’octubre del 2010

jo sóc de Ventdelplà

Si dic...

Teresa, Damià, Biel, Isona, Eloi, Alfons, Julià, Raquel, David, Martí, Jaume, Isabel, Manel, Esteve, Joan, Svetlana, Nicole, Cristina, Mònica, Rafa, Quim, Marcela, Ramiro, Ester, Fèlix, Fèlix petit, Roser, Raul, Benet, Monràs, Paco, Ruth, Angelica, Berta, Dora, Llibert, Lluc, Marc, Nuri, Jordi, Alba, Toni, Miquel, Genís, Alícia, Sergi, Roger, Clàudia, Gemma, Àlex, Elisabet, Tomàs, Tura, Enric, Gabriel, Clara, Dr. Rosselló, Thais, Lali, Mercè, Jonàs,... (i segur que me'n deixo alguns)...

Sereu uns quants que amb un somriure als llavis posareu cara a cadascun d'aquests noms, i recordareu moltes experiències viscudes per aquests personatges al llarg de més de 5 anys. Recordareu de ben segur, l'accident de cotxe que va deixar la Mònica en cadira de rodes; també l'accident d'en Fèlix; i l'atropellament d'en Rafa; recordareu com va morir en Damià, en Gustau i l'Alfons (aquesta darrera em va impactar bastant); recordareu el dia que en Julià va caure per un precipici un dia que plovia i es posava malalt; recordareu quan en Martí va patir una sobredosi el dia del seu aniversari; recordareu quan la Roser va ser captada per la secta i el segrest d'en Fèlix petit; recordareu la trama d'en Genís (una de les més impressionants de la sèrie); l'intent de suïcidi d'en Jaume i finalment l'agonia d'aquest en els últims episodis de la sèrie. Afortunadament, no només hi han desgràcies. Recordareu nombrosos enamoraments, casaments, naixements, festes d'aniversari; recordareu l'escena del llamàntol; recordareu en Paco lligant per Internet; recordareu la confusió dels números de les cases; recordareu la llista de somnis del Julià; recordareu el suposast homicidi a l'hotel; recordareu la gravació de la pelicula d'època; recordareu els extraterrestres de la Marcela; recordareu quan en Ramiro es va fer passar per propietari de Can Monràs; i el gol dedicat a en Jaume.

Però Ventdelplà no és només això. També són els records de quan va començar la sèrie, a principis de 2005 que feia poc que vivia a Vilablareix, amb aquella promoció de color salmó que vaig pensar “quina merda de sèrie” (i és que l'Emma Vilarasau mai m'ha agradat); són les hores de pati a l'institut comentant la jugada amb la meva amiga Alba Solés; és arribar més d'una hora tard amb els col·legues per anar a la festa major de Salt perquè em vaig quedar veient l'episodi de final de temporada (l'atropellament d'en Rafa); són missatges de mòbil amb la Cristina Marquès i la trucada el dia abans de fer la selectivitat: “Tu avui miraràs Ventdelplà o aniràs a dormir aviat?”; és la indignació després d'haver-me assabentat massa tard que després de la campanya “Que torni Ventdelplà!” es feia un acte a l'auditori de Girona; és trobar-me en Manel Estelrich a Pals després del bateig del meu cosí Aniol; és perdre'm un concert de Manel (i gratis) per quedar-me veient la sèrie (clar que aleshores no sabia que després m'agradarien tant); i per suposat totes les discussions (de bon rotllo) amb la gent pro-barça, quan treien Ventdelplà per fer el futbol (o el bàsquet).

Ventdelplà són molts anys, molts episodis, molts minuts davant la tele, moltes hores al sofà, tota la família arraulida sota la manta, moltes converses, molts àpats parlant d'això, moltes emocions a flor de pell, i un agraïment etern a tots els que m'han fet feliç un o dos dies a la setmana.
Ventdelplà és algo que espero no oblidar mai de la vida.



dijous, 14 d’octubre del 2010

Arrova al quadrat us semblarà estrany... De fet per mi també ho és, no ho havia vist mai de la vida, m'ho acabo d'inventar. Però abans de que intenteu treure resolucions matemàtiques, us he de dir que això només pretén ser la segona part de les reflexions iniciades l'altre dia (i titulades @), arran de l'espera d'un correu electrònic. Avui però, no parlaré únicament de correus electrònics sinó de la comunicació general, des d'un punt de vista molt personal i vivencial.

En primer lloc, he de dir-vos que sí, vaig rebre la contestació a aquell correu que us comentava. Em va sorprendre, sincerament. Li vaig tornar a contestar però ara la resposta ja no ho arribat. Ni tampoc cap trucada (i això que la persona en qüestió té el meu número de telèfon però jo no el seu, ja que em va dir que se l'havia canviat). Conclusió: No canteu victòria abans d'hora.

Ahir també em van passar un parell de coses sorprenents (potser no tant, però jo sempre tendeixo a exagerar les coses perquè siguin més emocionants). D'una banda, vaig descobrir que el correu tradicional encara existeix, i no només per les postals que envien els teus amics que estan de vacances, per fer-te enveja. Ahir vaig veure com la meva àvia rebia una carta manuscrita en un full de pauta de la seva cosina que viu a Figueres (a 50 kilòmetres o mitja hora de Girona en cotxe). Vaig pensar quants dies deuria fer que la senyora havia escrit allò. Com a mínim cinc. I vaig pensar que si jo vull dir-li alguna cosa a la meva cosina, entre que engego l'ordinador, obro el facebook, li escric el que vull al seu mur trigaré com a mínim i ho veu... probablement trigaré, com a mínim, 5 minuts. La diferència de temps és abismal, però i la il·lusió que deu fer rebre una carta manuscrita? Per altra banda, ahir també vaig rebre una trucada des d'un número desconegut. Ja us he dit que estic esperant una trucada, tanmateix un mail. Així que vaig fer una vot de l'emoció. A l'agafar-lo però, no era la persona esperada. Era una noia que em va dir:

- Hola, ja t'he enviat les mostres.
- No et sento bé, és que no tinc gaire cobertura.
- Deia que ja t'he enviat les proves que m'havies demanat.
(entre que se sentia malament, que no sabia qui era (potser algú a qui li havia enviat el currículum) només se'm va acudir dir:)
- Ah sí, d'acord, moltes gràcies.

Però va sonar poc convincent perquè la dona em va preguntar qui era i quan li vaig dir el meu nom, va penjar. De seguida vaig pensar que era una detectiu despistada que havia aconseguit proves d'una infidelitat, de corrupció o mostres d'un vessament tòxic, i enlloc de trucar a la persona que l'havia contractat em va trucar a mi. Qui sap...

I per acabar, no sé si seria una conclusió, però sí que és una cosa que he vist molt en els darrers dies: la paradoxa de la comunicació, o dit d'una altra manera, com la gent diu una cosa però en pensa fer una altra. Tres exemples verídics que m'han passat darrerament:

1)La persona que diu: “Em caus molt bé” però t'esborra del facebook.
2)La persona que diu: “A ver si hablamos esta semana” però no pensa trucar-te mai (i no tens el seu telèfon).
3)La persona que diu que vol quedar però et dóna 5mil excuses (la majoria d'elles surrealistes) per no haver de quedar.

I jo em pregunto: Tant difícil és dir la veritat? Tant difícil és dir les coses pel seu nom? Reflexionem-hi siusplau.

Per cert, no deixa d'anar lligat amb la comunicació, m'agradaria agraïr-vos les més de 1000 visites en un mes i mig. És increïble!!!!

dimarts, 12 d’octubre del 2010

el FENOMEN amics de les arts

Espero que estigueu passant un bon dia festiu, malgrat la pluja, deixant de banda la hispanitat o no de cadascú. Jo no estic aquí per parlar de política ni de patriotismes. Jo estic aqui per parlar de Els Amics de les Arts. En moltes ocasions en la curta vida d'aquest blog he fet esment a ells, però encara mai els havia dedicat un post sencer.

Avui en data 12 d'octubre, falten 40 dies pel meu últim concert dels Amics. Concretament serà a l'auditori de Girona. Us passaria l'enllaç perquè qui vulgui venir pugui comprar la seva entrada, ja que té pinta de que serà un concertàs d'aquells memorables, però resulta que ahir es van exhaurir totes les localitats. Amb 40 dies d'anticipació s'han venut les 1.200 entrades que hi havien. Brutal!!! Només cal dir que vaig comprar la meva entrada el dia 21 (feia 5 dies que s'havien posat en venta), i ja em vaig haver de quedar la fila 24, a dalt a l'amfiteatre perquè les dues platees es van vendre amb 2 dies.

Però aquí no s'acaba tot: Ahir tocaven a Ladisco Vig (de Gurb, curiosament). Vaig trucar a la tarda per reservar l'entrada telefònicament, però em van dir que no era permès, que obrien les taquilles a les 23h i que més val que hi anéssim aviat, per assegurar-nos el tiro. A les 23.07h passem per davant la discoteca (després de perdre'ns una mica) i vem veure aquesta imatge esfereïdora d'aquí sota.























"Hem vingut per res, segur que ens quedem sense entrada!!!" Gràcies a déu o a alguna força celestial (sinó no s'entén!!) varem poder entrar després de fer mitja hora de cua sota la pluja (sort que era un xim-xim d'aquell que no molesta gaire). I varem gaudir d'un esplèndid concert des de segona fila.

I és que els Amics de les Arts són un fenòmen de masses. Ahir una tia va pujar a l'escenari a fer el monòleg de "vermell o burdeus". I no era la única que se'l sabia de memòria (jo també!!!). No sé fins a quin punt hi ha improvització, i el groove que es van marcar el Ramon i l'Edu ahir estava totalment planificat. Això pot fer gràcia la primera vegada, però pot acabar cansant quan portes tres o quatre concerts. Jo en porto nou ja, però encara em fan gràcia els monòlegs (tot i que cada vegada són més curts!!!!).

Però com tot, sempre hi ha un perquè darrere d'aquestes coses. I és que uns tios que es presenten en societat com a AMICS de les arts perquè diuen que no són ni músics, ni actors, ni comediants, però en canvi ho fan tot i ho fan molt bé. No podia ser d'una altra manera, doncs, que omplin arreu on van i es passin hores i hores signant i repartint petons i abraçades a tothom que se'ls acosta.

I no crec que les seves cares de flipar en cada concert formi part del guió.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Billionaire



Estava escoltant aquest temazo (heu vist la Vespa de color taronja que surt? quina passada!!) i després del super bote de l'Euromillones (129 milions d'eurus ehhh?!?!?!?!  llegir a lo Nuñez del Crackòvia), que s'ha rifat aquest cap de setmana, estava pensant que molaria ser rica. Un desig tant tòpic com la frase de que els diners no donen la felicitat (no, es clar, però hi ajuden molt!!!)

No sóc pija: si em puc comprar una samarreta de 4€ que em mola, no me'n compraré una de 40€ només perquè és d'una marca determinada (de fet, em comença a preocupar que la meva cosina (que li dic perroflauta, amb carinyo) porti la mateixa roba que jo...). Això de la roba i els bolsos de marca ho trobo de "pijo de tres al cuarto". Els pijos de veritat gasten els diners en coses que molen més, coses amb classe.

M'agradaria tenir un vaixell. Per passar els dies d'estiu enmig del mar, nedant en alguna caleta on només s'hi arriba per aigua, dinant amb els colegues, fent unes birres rotllo anunci d'estrella damm (ha fet mal), anant a les Balears amb un cop de barco, com aquell que va a comprar tabac a la cantonada.

M'agradaria tenir una casa pija. D'aquestes blanques i quadriculades de disseny modern (que no modernista, tot i que una mansió dissenyada pel Gaudí també ha de molar). Però el disseny no és el més important, el realment important seria: la piscina-jacuzzi amb fil musical i llums de colors sota l'aigua (que seria calenta, obviament, fins i tot per poder-s'hi banyar a ple hivern), l'automatització (que amb un simple botó, puguis controlar tots els electrodomèstics i llums de la casa), la pantalla gegant amb home cinema (i que no faltin les crispetes!!), i sobretot les vistes!!! Sobre d'un penya-segat a la costa brava, enmig de la vall de boí, o bé en un gratacel de nova york... O encara millor: una casa amb tele-transportació per ser sempre on jo vulgués!!! Quina passada!!!








Val, ho reconec: sóc fan del programa Quien vive ahí de la Sexta... tothom té alguna cosa de la que avergonyir-se.




divendres, 8 d’octubre del 2010

@

Estic esperant mail. Bé, de fet, una contestació, des d'ahir al migdia. Això és una de les coses que més odio del món. Enviar un mail (però no un qualsevol de "com quedem dissabte?", sinó un mail amb un contingut dens, o, si més no, amb un alt contingut emocional) i que no te'l contestin. Prefereixo que me'l contestin malament, més breu del que m'esperava, amb una resposta borde o amb males paraules, o, fins i tot, amb faltes d'ortografia. Però a vegades, malauradament passa que no te'l contesten (ja sigui per despiste, perquè passen, o perquè no tenen res a dir).

Llavors tens dues opcions: 1) tornar a enviar-ne un, la qual cosa et pot fer semblar pesada i massa insistent (i en aquest cas, més val que no); o 2) seguir esperant, amb una mica de fe perquè et contesti la persona en qüestió. Tot i que hi ha una opció 3) passar del correu electrònic i trucar, directament (però això també et fa semblar pesada, massa interessada i insistent, i, com ja he dit, no és el més adient en aquest cas). A més a més, és lleig això, perquè és com trencar les regles del joc: el joc d'enviar correus electrònics. Un comença a enviar mails i lo guapo és anar seguint. Llavors si truques és que no tens paciència i perds la partida. Tot i que si no et contesten, no sé qui perd la partida: el que no contesta, per no fer-ho; o el que no rep la resposta perquè es queda penjat?





És estrany això dels correus electrònics. Pretén ser una continuació del correu convencional, però les diferències són abismals, ja que aquest darrer no permet les contestacions a curt termini. Deuria molar rebre cartes manuscrites dins un sobre segellat. Els correus electrònics et permeten saber gairebé a temps real, què pensa la persona que te l'ha escrit, i et pot traslladar les emocions al mateix temps que l'altra persona les està. Un correu escrit amb les emocions a flor de pell et pot fer sentir i reflexionar molt. És curiós, en sèriu!!

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Quan lo important s'ensorra

Fer-se gran és dur. Sempre s'ha dit que l'adolescència és l'època més xunga de la teva vida, però jo la vaig viure amb una rialla, amb tota la innocència del món, era una nena petita en un cos que s'estava fent gran. Ara continua sent així, i per això a vegades la gent no m'entén. Sempre m'ha agradat (o potser no, però sempre ho he fet), reaccionar tard, és arriscat i té gràcia. Però a vegades no surt bé.
Aquest començament de tardor està sent dur, com tots els començaments de tardor. Però enguany no tinc classe, no tinc feina, no tinc res per fer apart de pensar molt, i un seguit d'esdeveniments m'estan posant a prova. Potser és hora de fer-se gran.

I potser fer-se gran implica que les coses que fins ara has cregut importants, s'ensorrin. Crisi existencial. La rutina i el dia a dia fan la seva feina, i arriba un punt en que s'ensorra el que fins ara havies pensat que era important. La comparació més adient que se m'acudeix és pensar en quan ets sobre un pilar i aquest pilar és trenca i caus. Afortunadament sempre queda la base de la columna, el que realment et  sostenta a tu i als teus pensaments i ideologies. Amb la runa sempre es pot tornar a construir sobre la base de la columna.




Cançó que avui m'ha identificat molt...

Passaven mesos navegant
entre la llum i la foscor.
Tenien l'esperança de trobar
el lloc per on sortia el Sol.

Seguien la visió,
la força per continuar,
autèntics herois.

Ja no sabem imaginar
com crear el nostre propi demà
no estem desperts.

Et perden les imatges que tens al teu voltant,
són part d'un vell muntatge que ens ha estat atrapant.

Amb un nou paisatge,
tornarem a casa.
Som ara a l'inici
d'un nou precipici.

Busco la rialla,
l'abraçada i el tot.
M'allunyo de l'espasa,
de la culpa i la por.

En una bona paraula
hi ha sempre un missatge,
un jeroglífic, un nou viatge.
Anem.

Amb un nou paisatge,
tornarem a casa.
Som ara a l'inici
d'un nou precipici.

Traurem l'esperança
del vell equipatge.
Ja res ens espanta,
vivim dins la màgia.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

per què l'estiu és tant curt i les cançons de l'estiu (una vegada s'ha acabat l'estiu) fan tanta ràbia?

Vaig tard, ara que ja fa fred qui se'n recorda de l'estiu? Però jo encara a aquestes alçades, 2 d'octubre, plena tardor, estic queixant-me: QUINA MERDA D'ESTIU!!! I perquè, em pregunta la gent?

Tenen raó, he tingut un estiu bastant de luxe, que va començar el 28 de maig acabant la universitat i anant a un concert del meu grup preferit a Cassà, una nit molt divertida. Vaig participar en el rodatge del videoclip "Help" de l'Orquestra Diversiones, en una tarda de diumenge que feia pensar en un estiu que començava i que seria genial (error!); vaig viure un Sant Joan apocaliptic, he anat a carpes potser tantes vegades com l'estiu passat (però m'ha semblat poc) i també a la Bohème, enguany amb cireres de regal; no he anat a Eivissa però he anat a Roses, i va estar molt bé; el casal, com cada any, molt divertit amb colònies amb incendi inclòs; he celebrat un carnaval d'estiu amb guerra de pistoles d'aigua incluïda; he vist als Amics de les Arts en vàries ocasions i fins i tot he fet dos doblets Amics + Diversiones, i un Amics + Gossos... brutal!!!

Però resulta també que s'han quedat molts plans al calaix, molta gent amb qui havia de quedar i no he quedat, molts llocs que havia d'anar i no he anat, moltes coses que havia de fer i no he fet,... Moltes coses que potser no podré fer més o potser m'hauré d'esperar fins l'estiu que ve... i falta tant!!! Ufff!!!

Dit això, dues preguntes:

Per què és tant curt l'estiu???
I PER QUÈ LES CANÇONS DE L'ESTIU FAN TANTA RÀBIA UN COP S'HA ACABAT L'ESTIU???
 
Reflexionem-hi...






PD: No he penjat el video del 2009 (Formentera) perquè encara fa més ràbia!!!