A l'època en que no tens edat per a jugar amb nines però tampoc tens edat per anar a les discoteques (tot i que jo mai he sigut ni de jugar a nines ni d'anar a discoteques), les meves amigues acostumaven a quedar els dissabtes a la tarda per anar al cinema. Jo no hi solia anar, "per tencar-me al cine, em quedo a casa", era la resposta habitual.
Amb els anys, però, m'he anat aficionant al cine. Vaig començar amb Harry Potter, i ara em flipa anar al cine. Allò de seure en aquelles butaques tant còmodes i que s'apaguin els llums i comencin a passar tràilers brutals, m'encanta. I el moment culminant és quan comença finalment la peli que vols veure. És un moment de subidón i expectació brutals.
Ahir, per fi, quan ja gairebé havia tirat la tovallola, vaig aconseguir anar a veure TOY STORY 3. La primera, l'havia vist a l'escola de primària en anglès, fa molts anys. La segona no la vaig veure fins l'any passat, al centre obert on feia pràctiques. I ahir vaig acabar la trilogia. Ma mare em deia: "Què fas anant a veure una pel·lícula de dibuixos animats? Ja no tens edat!" I qui diu fins quan tenim edat de mirar dibuixos animats?
A vegades penso si miro dibuixos animats per no perdre l'infant que porto a dins, per no perdre aquella nena innocent que s'encandila mirant personatges dibuixats per humans que prenen vida. Els que fan a la tele, exceptuant Doraemon, Tom&Jerry, La Banda del Patio i Pokémon, ja no me'ls miro. No ho faig per nostàlgia, simplement penso que els dibuixos d'abans eren més bons. Però amb les pelis que fan al cine és diferent. El nivell és altíssim (no fa falta esmentar la genial Up que va fer plorar a més d'un "gran"). Hi ha trames argumentals molt bones, molta acció i escenes molt divertides. Enlloc d'actors famosos de Hollywood hi surten dibuixos animats... però això és el que fa que ja no siguin aptes per adults?
No cal donar més voltes al tema... M'agraden les pelis de dibuixos animats. I ahir vaig riure molt amb en Buzz Lightyear (ídol de nens nascuts a finals dels 80 principis dels 90, i ídol dels nens nascuts a mitjans del 2000) transformat en latin lover, mentre cantava...
a mi la peli en sí no em va agradar massa, però el buzz és el millor personatge aquesta vegada, amb això de les desconnexions... i en general no m'han agradat mai massa les pelis de dibus, però reconec que n'hi ha que estan força bé i que tenen molts girs pensats pels adults q acompanyen als nens al cinema o tb per a captar altres públics
ResponEliminaJo encara miro Doraemon a vegades i també m'agrada molt mirar la Banda del Patio. No em sento gens petita fent-ho!
ResponEliminaLa meva germana se'n riu de mi perquè miro pel·lícules d'animació com: El viatge de Chihiro, Mi vecino Totoro o El Castillo ambulante. La meva resposta és que als nens petits els agraden perquè són dibuixos però quan ets adult només hi veus el rerefons...a mi m'encanten! Les recomano!
gràcies Glòria per aquest blog, m'agrada llegir-lo i et fa pensar en altres coses encara que sigui per un instant.
Marta Ensesa
M'identifico plenament amb tu!
ResponEliminaJo encara gaudeixo amb les Tres Bessones i pobre d'aquell que em canviï el canal mentre les miro el dia que per casualitat les pillo pel canal que sigui (encara que en castellà em costa...) i la Banda del Patio em segueix emocionant com el primer dia...
I sí, encara que ens faci sentir una mica grans dir-ho: les series animades d'abans, eren millors!!!
Hola Glòria!
ResponEliminaHem rebut el teu text, moltes gràcies!
Així que en tinguem un més, el penjarem amb el que la Mireia va comentar al blog dels Amics, i així anirem fent trilogies... :)