dificilment igualables

Qui m'hauria dit fa un any que ara mateix m'estaria clavant punyals per haver-me perdut el final de gira (apoteòsic, pel que he llegit) de Els Amics de les Arts.

Fa un any no tenia ni idea de qui era en Joan Enric Barceló, ni en Dani Alegret, ni en Ferran Piqué, ni l'Eduard Costa Garangou. Coneixia uns tals Amics de les Arts, uns freakis que tenien un videoclip que havia vist de casualitat per la tele i m'havia flipat, un que entraven per la porta i sortien per la finestra baixant unes escales d'aquelles plegables. Al cap de poc vaig descobrir que vestien amb pantaló beix i apretat al videoclip de "L'home que treballa fent de gos". Vaig pensar que aquells pantalons no els afavorien. Uns dies més tard, vaig descobrir "Jean Luc" i llavors ja sí que vaig pensar: "Aquests tios molen!!". Pocs dies després em vaig enterar que tocàven a Vidreres i vaig tenir l'impuls de pagar 10€ per veure un grup que pràcticament no coneixia. I aquell dia sí que vaig flipar!!!

Aquella posada en escena, aquell parlar entre cançó i cançó, monòlegs farcits d'humor, l'home que treballa fent de gos caminant entre el públic, aquelles mirades de complicitat, aquella motivació (no assajada?) de l'Eduard quan es posa a ballar deixant-se endur per l'eufòria del moment, aquelles cares d'en Joan Enric quan se li escapa el riure, i sempre em pregunto fins a quin punt se li escapa o forma part de l'espectacle. Tot i així, em crec la gent que m'explica que en Ferran no va aguantar l'emoció durant el primer dels Palaus i es va posar a plorar. No són super estrelles, són 4 amics que la fama els ha enganxat per sorpresa però que continuen fent el mateix que feien quan van començar al 2005.

Perquè aquests 4 senyors, han encetat una nova veta en la música del nostre país. Lluny d'assemblar-se als Antònia Font o als Manel (reconec que vaig començar-los a escoltar perquè els venien amb: "Si t'agraden els Manel, t'agradaran els Amics de les Arts"), lluny de qualsevol etiqueta possible, es varen inventar l'electro-avant-pop. Amb lletres del mateix alt nivell que els seus monòlegs, que fan les delícies als més lletraferits, amanindes amb un estil de música pop (de popular), que els apropa a un públic d'allò més ampli: he vist nanos de 4 o 5 anys que rapegen a ritme de "Exercici 60" fins a persones que des de la distància o des de la primera fila, barrejant-se amb adolescents que podrien ser els seus fills o fins i tot nèts, canten totes i cadascuna de les cançons (per exemple, el dia que em vaig trobar en Pere Gratacós).

Però no només són propers per les seves lletres, també pel seu contacte diari amb els seus seguidors (altrament dit Amics). Ara són molts els grups que han pujat al carro del 2.0. i que avisen dels concerts via facebook o twitter (i és d'agraïr!). Però els Amics de les Arts van molt més enllà d'això: actualitzen el bloc gairebé a diari, fins i tot quan no hi ha concerts i expliquen a quin joc estan enganxants, com els van les entrevistes, o aprofiten per regalar-nos un video dels seus, d'aquells que tant agraden i tant propers els fan. Els seguidors esdevenim més que això, ens convertim en còmplices de tot el que couen a temps real i fins i tot a vegades ens deixen remenar la cassola.

I quan acaben els concerts, lluny de perpetuar aquella mítica i inexplicable distància que sempre s'ha creat entre músics i seguidors, baixen de l'escenari i es troben amb els seus amics, amb els seguidors del bloc, els que s'estrenen i els que porten uns quants concerts (perquè són addictius!), i signen tot allò que se'ls hi posa al davant, pregunten què tal el concert, reparteixen petons i abraçades i sobretot moltíssimes fotos a tothom que els ho demana.

És això el que els fa grans. És això el que fa que en tinguem ganes de més i més i més... Ja els trobo a faltar, ja vull que tornin a fer concerts!!!

em falta en Joan Enric... l'any que ve no t'escapes!!!