Després de saltar amunt i enfonsar el cul en aquell seient estrany, i de quedar-te immobilitzat amb aquell aparell que t'envolta el cos, que et prem el pit, és aquell moment tant íntim de resar un pare nostre, d'encomanar-te a algun déu estrany, o simplement de deixar la ment en blanc. Ja no hi ha marxa enrere. El terra s'enfonsa sota els teus peus que pengen, i el pèndol comença a bascular lentament, però a un ritme in crescendo. La pressió del vent a la cara, la velocitat i el vertigen, els crits dels altres passatgers masoquistes i veure fugaçment els amics assenyats sota els arbres de la devesa esperant-te.
Tot això mola, i més si va acompanyat d'aquella música patxangera que només sona bé i es pot escoltar sense haver de saltar per la finestra, quan estàs a punt de viure totes aquestes sensacions. Fa ambient i potencia aquells nervis previs a que comenci tota la moguda (i mai millor dit). Però d'uns anys cap aquí, una política estranya de l'Ajuntament de Girona, que no sé si obliga o beneficia, als firaires a posar música en català (ei, i sabeu que jo sóc la primera a escoltar música feta al nostre país!). Estar apunt de viure una experiència com la citada abans, amb Manel de fons, o encara pitjor amb "Qui s'enganxa a la rodanxa"... No mola.
Tot això mola, i més si va acompanyat d'aquella música patxangera que només sona bé i es pot escoltar sense haver de saltar per la finestra, quan estàs a punt de viure totes aquestes sensacions. Fa ambient i potencia aquells nervis previs a que comenci tota la moguda (i mai millor dit). Però d'uns anys cap aquí, una política estranya de l'Ajuntament de Girona, que no sé si obliga o beneficia, als firaires a posar música en català (ei, i sabeu que jo sóc la primera a escoltar música feta al nostre país!). Estar apunt de viure una experiència com la citada abans, amb Manel de fons, o encara pitjor amb "Qui s'enganxa a la rodanxa"... No mola.
