manifestar-se (és guai)

Ara hi ha grans manifestacions d'indignats o manifestacions per recordar manifestacions mítiques, com la de l'any passat el 10J (que era contra la retallada a l'estatut) i que aquest any vindria a ser 9J (i directament passa a dir-se per la Independència). 

Manifestar-se és guai. Però no guai de divertit, sinó que queda guai, cool, modern i progre (fins i tot els del PP ara també es manifesten!!). Però va haver-hi una època en que manifestar-se era guai de divertit. No vull fer reflexions històriques d'èpoques que em queden lluny i només he viscut en blanc i negre als llibres d'història del cole o en pel·lícules típiques i tòpiques.

Parlo d'un passat molt més recent. Situem-nos 8 anys enrere, pels volts del 2002-2003. Aquella estranya època en que tens 14 o 15 anys i et penses que et menjaràs el món, mentre a l'institut separen els tontos dels llestos i a més, si portes un paper dels pares signat, et deixen anar a manifestar-se. M'agradava manifestar-me, em posava el meu palestí (quan encara no en venien al Bershka), i marxàvem a l'hora de pati per no tornar-hi fins a l'hora de dinar. La veritat és que el més divertit de tot plegat era saltar-se dues classes amb tota la legitimitat del món.

Baixàvem tota l'avinguda Montilivi a peu i enfilàvem tot el carrer de la Rutlla amunt fins a la plaça del Lleó, que era el punt de concentració on començàvem les manifestacions d'estudiants. Un dia, se'm va acostar un periodista preguntant perquè ens manifestàvem. - Ens manifestem contra la LOU. - I què en saps de la LOU? La veritat és que no tenia ni punyetera idea què era a la LOU, algo de la Universitat (que lluny em quedava la Universitat, ni tant sols sabia què volia ser de gran (encara no ho sé)). 

El punt culminant de tota aquella època va ser arran de la guerra a l'Iraq i les manifestacions massives. Anava entre setmana a les manifestacions, saltant-me classes d'educació física; però també hi anava als vespres al Pont de Pedra amb ma mare (arrossegant-la) i els dissabtes al dematí amb amics i amb aquell símbol de "No a la guerra" fet amb cartró i penjat al coll.

Em sentia important anant a una manifestació tant gran, amb tanta gent, amb tant de ressó, i poder dir: "Jo hi vaig ser". 

Però tot va canviar. No és l'edat, ni que m'he apalancat o encara pitjor, aburgesat. Tot va canviar un dia, saltant-me classe i manifestant-me per alguna cosa que no recordo (no deuria ser tant important). De cop, mentre cridava algun càntic d'aquests típics de manifestacions (que tots fan el mateix ritme), vaig rebre un impacte al clatell, un cop fort i sec. I la roba tacada de vermell. La gent del meu voltant cridava, es tapava la boca amb la mà i les meves amigues em preguntaven si estava bé. Sí, em van llançar un tomàquet.