Acostumats estem a que, a l'anar a veure un grup en directe, la seva posada en escena, pantalles i llums vàries, i arranjaments facin que aquella cançó que tant ens agrada, ens agradi encara més. Normalment una cançó que en un disc pot sonar despullada, en directe adquireix tota la magnificència possible. És el que enganxa dels concerts: aquella posada en escena captivadora, aquell "no sé què" que fa que una cançó soni tant bé en directe.
Resulta que fa uns 15 dies vaig anar a un concert de Manel. Crec que a aquestes alçades, ja poca cosa es pot dir de Manel que no s'hagi dit encara. Aquells 4 nois amb posat seriós, tant tiesos, immòbils, sense fer ni una ganyota (tot i que ara a n'en Roger se li escapa el riure més que abans, i en Guillem té més feedback amb el públic). Van arrasar fa uns mesos amb la cançó Aniversari, una cançó preciosa amb un videoclip preciós i amb uns arranjaments orquestrals meravellosos (i això era només un tastet del gran disc que van treure). I evidentment, a l'hora de veure'ls en directe, em plantejava el gran dubte de com sonaria aquell disc tant arranjat sense tot l'acompanyament i només amb el baix d'en Martí, la guitarra d'en Roger, la bateria de l'Arnau, i de vegades amb l'ukelele i de vegades amb la guitarra espanyola d'en Guillem.
Era un dimarts, de pagament i en un pavelló, però com ja comença a ser costum, les entrades estaves esgotades de feia dies i mitja hora abans del concert la cua era més que considerable. Varem aconseguir situar-nos en una 4a fila, darrere de caps adolescents de nois alts i espigats i de noies que cridaven molt, talment com si es tractés d'un concert de Justin Bieber. I a les 10 puntualment van començar amb "El Miquel i l'Olga tornen". Sense flauta i sense Olga, però sonava extremadament bé tot i tractar-se d'un pavelló. La veu d'en Guillem ressonava inundant tot el pavelló, fins i tot per sobre dels crits adolescents ja esmentats. Abans en un concert de Manel t'hi trobaves 30anyeros amb camises de quadres i ulleres de pasta, ara agraden a tots els públics i això (de vegades) comporta certs inconvenients.
I van anar caient tots els temes del nou disc, i també es va colar alguna història explicada en el disc anterior. Això sí, en Guillem estava menys parlador. No esperava tornar a sentir quan en Roger havia anat de colònies a Empúries, ni tampoc de l'enamorament fugaç de la Maria i el Marcel, ni tant sol com l'Arnau s'havia enamorat d'una dependenta en una botiga qualsevol, que anava variant en cada concert; però si que tenia ganes d'escoltar alguna anècdota nova d'aquelles que no se sap ben bé fins a quin punt són inventades. Això sí, continua canviant alguna paraula de tant en tant.
I "Benvolgut" va ser un altre dels punts àlgids, sense trompetes, trombons o el que sigui, però la gent la va cantar tant a pulmó que no es van trobar a faltar. I finalment va sonar "Aniversari" i tots vem cridar alhora "Que demani un desiiiiig!!! Que demani un desiiiiiiig!!!". I vaig pensar que es feia petita sense orquestra, però que continuava sonant bé. La màgia del directe. Sense pantalles ni pretensions. En diuen folk; jo no etiquetaré, a mi m'agrada i punt.
Us deixo un parell de videos que vaig fer. La qualitat no és molt bona, de tant en tant es veu algun cap adolescent i se senten converses vàries (inconvenients dels que us parlava abans).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada