Fa 5 anys però sembla que fos ahir. Aquests dies que s'està fent la selectivitat, no puc deixar de recordar quan la vaig fer jo (llavors va ser just els dies abans de la revetlla de Sant Joan).
Anys anteriors veia aterrida per la televisió com en parlavem fins a la sacietat, entrevistant alumnes que es queixaven que l'examen de català era difícil.
Recordo aquell sopar "de gala" (però en plan cutre) a l'institut, les birres en una palangana, les espelmetes pel camí, les fotos amb tots els professors, el video emotiu... Recordo un diumenge 11 de juny a la platja amb un bon grapat d'amics, celebrant a la platja de l'Estartit el meu aniversari amb 3 mesos de retard. També recordo un altre diumenge a la platja, aquesta vegada amb família i a l'Escala, mentre tots els companys de classe estaven estudiant.
La darrera setmana va ser dura. Estudiar en 10 dies el que podia haver estudiat amb un mes (o més fins i tot) era una missió gairebé impossible. Recordo la tarda abans del primer dia i la sensació d'alleugeriment que tenia pensant que ja havia acabat tot però en realitat no havia ni començat, i aquesta va ser la gran patacada que em vaig cardar quan vaig veure que eren les 9 del vespre i que tenia la sensació (per sort, només va ser una sensació) que no em sabia res de català (primer examen). Plorava desconsoladament en un racó de l'habitació quan em va trucar una amiga per desitjar-me sort, li vaig tornar la sort (ella també s'examinava) i vaig aprofitar per preguntar-li si miraria Ventdelplà o aniria a dormir d'hora. Va ser una bona elecció decidir veure-ho per destensar la situació.
I l'endemà, ben d'hora, cap a la facultat de ciències de la Universitat de Girona, on ja ens esperaven uns quants professors. Duia una xapa que m'havien enviat des de la mateixa UdG amb un trèbol i hi posava "Sort", també duia un amulet i els meus bolis de la sort... Mai està de més tot això. Fins que va ser el moment de començar. Ens van cridar i varem fer cua per entrar a l'aula mentre esperavem davant d'unes lleixes plenes d'esquelets i fòssils estranys. Estan ben sonats aquests científics, pensava, intentant mantenir la calma. Fins que van dir "Noguer Casals", i em vaig disposar entrar a l'aula tot ensenyant el DNI, i després vaig deixar les coses tirades en un racó de l'aula. Un professor em va obligar a canviar la cadira de dretana que m'havia tocat per una d'esquerrana (no fos que amb una postura estranya com la que hem d'adoptar els pobres esquerrans desgraciats que ens toca escriure amb cadires de dretans se m'acudís copiar). Va ser missió difícil entre els nervis, la quantitat de gent que hi havia i que la cadira estava enganxada amb les dels costats. Però ho vaig aconseguir. I un cop vist l'examen i descobrir que no era tant difícil vaig respirar alleugerida.
Els següents ja van anar rodats, i fins i tot la mitja hora o hora que teniem entre examen i examen enlloc de parlar d'això o repassar comentavem coses supèrflues. Aquella tarda calorosa de dimarts, després de rebre missatges al mòbil d'amics donant-me ànims (realment em van animar molt), i després de veure el Cor de la Ciutat, em vaig disposar a estudiar els 5 autors de filosofia que encara no m'havia ni mirat, mentre fora al pati, el meu germà i la meva cosina jugaven a la piscina.
I el tercer dia, al sortir de l'aula després del darrer examen i veure aquell verd de la gespa, aquell blau del cel, aquell sol apretant fort i cremant la pell vaig descobrir realment què era la llibertat i la satisfacció personal. Tot i que aquella sensació va durar poc, perquè després va venir l'estrés de saber les notes de la sele, les notes de tall per entrar i la difícil tasca de triar què volia estudiar i començar a construir el meu futur.
 |
| Amb diferents profes que vaig tenir durant el batxillerat |
Un record d'aquell sopar de gala a lo cutre: http://www.fotolog.com/thiona/21798869
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada