Exploradors

De petita sempre m'havia fascinat trobar tresors. Volia ser exploradora. Al més pur estil Indiana Jones amb pedres que rodolen i trampes mortals. Al més pur estil Tintin quan troba l'entrada amagada del temple del sol sota la cascada, o quan baixa sota les profunditats del mar a bord d'un submarí amb forma d'orca a buscar el tresor de Rackham el Roig; o com quan l'Eudald Carbonell investiga un vaixell enfonsat al Delte de l'Ebre des de la Guerra del Francès. Vaig ser feliç quan de petita, a Astúries, vaig veure petjades de dinosaure fossilitzades, o quan en un viatge de final de curs ens van portar a passejar-nos pels carrers de Pompeia tot retrocedint milers d'anys enrere. Malauradament no vaig ser jo qui va catalogar aquelles petjades o qui va descobrir el mític "cave canem".

Ara però, puc saciar el meu afany d'exploradora buscant geocaches (altrament dit tuppers amb ninotets de kinder sorpresa a dins), tot escoltant les aventures de l'explorador que he conegut recentment i m'ha fascinat recentment de la mà dels Amics de les Arts.

PD: Sí, ja ho sé, un altre dia també vaig dir que volia ser paleta...

25 de gener

Un dia com avui, els Reis Mags tornaven cap a casa després de la seva èpica i esperada aparició al pessebre, el final d'història amb regust amarg que no surt els contes. 

Segons els pastors de l'últim poble,
darrera els horts veurien uns pins,
passats aquells pins, el camp d'oliveres
i, al fons, tres camins.


Han pres el trencall i s'ha obert la clariana,
i han ordenat als homes descans.
Al camp d'oliveres tres reis s'acomiaden
i encaixen les mans.


Melcior aixeca el cap i veu la muntanya
que abans que enfosqueixi ha d'estar travessant.
I es treu la suor amb el coll de la capa
tacada de fang.


I no vol ni pensar que les forces s'acaben,
i ni us imagineu com s'emprenya quan
en beure en el riu només troba la cara
d'un home gran.


El rei dóna l'ordre pel toc de corneta,
pensant en aquells que no fa pas tant
li besaven l'escut i entregaven les armes,
agenollats.


Des de dalt del camell, fot un crit el rei negre
que faci el favor algun bon soldat
d'aixecar el cul de terra i fer un ràpid recompte
de racions de pa.


Qui pogués creuar el bosc i trobés una barca!
Qui abans d'adormir-se amb el braç estirat,
notés com els dits mica en mica retallen
l'aigua del mar!


Qui arribés a palau i triés una dona,
arranqués unes roses i li allargués un ram!
Baltasar té el desig corrent per les venes,
com si fos sang.


Gaspar pot sentir, clavats a l'espatlla,
els ulls d'alguns patges que estan esperant
un cop d'atenció, potser una mà alçada,
una ordre reial.


Un dels homes canta enmig d'una rotllana,
amb la veu més dolça que hagueu sentit mai,
una cançó antiga que el rei taral·leja
amb els llavis tancats.


El patge més vell es gira i comenta,
mirant un segon de reüll cap al cel,
"sembla mentida que bé que vivíem
seguint un estel".

La increïble i verídica història del cotxe aparcat

Sí, amics, això és una història totalment increïble però del tot certa. La vaig viure en primera persona el passat dijous. Fins i tot, degut a la seva magnitud, va ser citada pel gran (¿?) Jaïr Domínguez al Síndic de Greuges de la Segona hora (ho podeu escoltar aquí: dijous 19/01 minut 15.03).

Jo sortia d'un examen oral d'anglès. Hi havia somiat les 4 nits anteriors, però no estava nerviosa. Després de superar el mal tràngol (que crec que no va anar tant malament...), sortia tota cofoia pensant que per ser 19 de gener, feia un dia magnífic, el sol apretava, al cel pràcticament ni un núvol, i la temperatura era molt agradable. Intentava recordar on havia deixat el cotxe en la llarguíssima renglera d'aparcaments que hi ha al costat de hortes de Santa Eugènia (un petit oasi d'aparcament enmig del caos circulatori de Girona (prometo un post sobre això)). Sí, el meu cotxe era cap al mig i a la banda esquerra. Només calia anar mirant cotxes fins a trobar-lo. Però em vaig distreure quan vaig veure el cotxe de la Clara, que havia entrat després de mi a fer l'examen oral. Vaig pensar: "Carai, quina casualitat, ha aparcat ben a la vora del meu!" De fet, entre el seu i el meu, només hi havia un cotxe gris platejat. Havia marxat el capullo (o capulla) del pluriel que havia aparcat de biaix, obligant-me a plegar el mirall.  

Vaig dirigir-me a desplegar el mirall abans d'entrar al cotxe, quan... SORPRESA! Algú m'havia petat el mirall. Fills de ****!!! No es pot anar a fer un examen ni amb tranquil·litat. Vaig anar per entrar al cotxe, resignada, i a través del vidre veig els seients regirats, la ràdio arrencada i l'agafador lateral de la porta també. A l'introduir la clau al pany, no girava, vaig suposar que l'haurien forçat per entrar."No em pot estar passant a mi això..." pensava, mentre em disposava a treure el mòbil per trucar al meu pare, mentre observava a través del vidre la magnitud de la catàstrofe. 

Era el meu cotxe, no n'hi havia dubte, estava igual de brut... però vaig voler-ho comprovar mirant la matrícula. M'havia equivocat, no era el meu, el meu estava 3 cotxes més amunt. I per cert, no estava tant brut. 

40 anys

Ahir apareixia al diari una notícia que em va omplir de nostàlgia. Sí, l'Escola Mare de Déu del Mont ahir complia 40 anys. La MEVA escola!!! Bé, de fet, només vaig estar-hi 6 anys de la meva vida, però quins anys!!! Els primers companys, les primeres mestres, les primeres classes,... 

Em sembla increïble que essent tant petita, pugui recordar-me de tants detalls de quan hi anava. Recordo cada dematí enganxant gomets sobre el temps, el racó de penjar les jaquetes, el racó de les joguines, les llarguíssimes hores de pati; els dilluns en rotllana comentant què havíem fet el cap de setmana; recordo quan ens varem disfressar de Cobi, de conillets votant sobre d'una pilota i de pastorets; recordo també quan li tallàvem les cames a la Vella Quaresma; l'excursió al forn de pa on varem fer panets i com no, quan varem anar al zoo de Barcelona a veure la famosa Orca Ulisses. També els dies d'aniversari que se celebraven amb un esmorzar a base de cacaolat i galetes. 

Ja de més gran, el tamany del pati es va ampliar de forma inversament proporcional al temps que teniem per gaudir-ne. Recordo les primeres classes d'anglès i els protes del llibre (en Morgan i la Maria): també quan varem aprendre a sumar i restar amb una muntanya de botons sobre la taula. Recordo el joc AEIOU i el joc de comprar colors (que crec que eren una invenció de la nostra escola i que només es jugaven allà), les famoses gomes i cordes de saltar; quan ens fèiem un turbant amb la jaqueta del xandall de color verd i jugàvem a que érem ninjes (sí, era l'època de l'Hatori) el partits de futbol o les imitacions de les Spice Girls (havies de triar, una cosa o l'altra). Recordo quan "sense voler" colàvem pilotes a l'altra banda de l'altíssim mur, i ens preguntàvem on devien anar a parar... Recordo la cua que havíem de fer per rentar-nos les mans abans d'anar a dinar, i també recordo que sempre m'oferia voluntària per aguantar la tovallola amb què ens eixugàvem les mans. Recordo l'últim dia de curs, quan anàvem a Ca la Roser a comprar gelats. També mals records, quan venia a veure'm la meva àvia i parlàvem a través de la valla del pati, i em posava a plorar perquè volia sortir d'allà... Recordo aquell porxo immens, la casa de la portera, la sorrera i quan varem pintar la paret de la sorrera en motiu dels 25 anys de l'escola. 

Ui tant si recordo els 25 anys de l'escola... com si fos ahir, i ja n'han passat 15!!! Aquella super celebració al teatre parroquial del barri, una nit que va ser llarguíssima i emocionant amb la participació d'alumnes i ex-alumnes. Emocionant... si aquest any es fa algun tipus de celebració, per suposat que m'agradaria ser-hi!! 

Quan jo hi estudiava, aquesta porta tant xula no hi era... S'entrava per davant
de la pista, amb aquella doble porta de color verd i aquell escaló...

0

Les frases típiques i tòpiques, de que la vida és com una muntanya russa, o que tot són cicles... són ben certes. Una de cal y otra de arena, que dirien els castellans.  L'estabilitat està bé, però és poc emocionant, avorreix. Quan estàs al pou, necessites remuntar i saps que aquest moment tard o d'hora arribarà. En canvi quan tot és fantàstic, saps que tard o d'hora hauràs de baixar del núvol flonjo i tornar a tocar de peus a terra. A vegades vius un any que creus que ha estat el millor de la teva vida, i l'any següent, quan intentes repetir-lo, fracasses estrepitosament. I finalment, el tercer any decideixes trencar amb tot i començar de zero. Borrón y cuenta nueva (una altra frase feta a tenir en compte). Sense pretensions, sense ambicions, sense esperar res. Deixar-se portar. I llavors acaba l'any i fas valoracions i veus que t'has endut un grapat de sorpreses i de bons moments. Perquè, al cap i a la fi, no cal tant per ser feliç.

retallades de Reis

Nit de Reis: el fanalet a punt (per ser autodestruït); 3 plats de menjar i un recipient amb aigua pels camells; la cançó de cada any ben apresa; els patges, els carruatges i les retencions; la pluja de caramels; i aquells nervis que no et deixaven dormir...

Dia de Reis: llevar-se d'hora tot i no tenir escola; els plats i el bol buits; una muntanya de regals esperant per a ser desembolicats; il·lusió; sorpreses; i més regals a casa dels parents; i estrenar les joguines, abans de tornar irremeiablement a l'escola. 

Això era abans... quan llevar-se d'hora no era un suplici.

Permeteu-me, però, posar el punt i final una mica amarg en un dia tan dolç com el d'avui. Mentre que llegim a molts llocs i sentim de molts polítics que la il·lusió dels infants no es retalla, sí que es retallen sovint els sous d'uns Reis que cada dia són menys mags i que cada any han de fer més mans i mànigues per acontentar els seus fidels. I sinó passen coses com aquestes...

Espero que SSMM hagin estat a l'alçada i no hagueu muntat un numeret d'aquests... I sinó, ja ho sabeu: demà comencen les rebaixes.

Quan el cuquet es converteix en papallona

Han passat 7 anys, 3 mesos i 1 dia des d'aquell fletxassu, aquell enamorament a primera vista. Totes les coses importants de la vida passen així: de cop i volta, el dia que menys t'ho esperes. 7 anys, 3 mesos i 1 dia donen per molt: podria escriure un llibre del gruix d'una enciclopèdia amb anècdotes de concerts de Gossos; podria empaperar tota la meva habitació només amb fotos on hi sortim en Roger i jo; podria passar-me 3 dies i 3 nits seguides comentant batalletes amb tota la gent que m'he anat trobant a les primeres files dels concerts al llarg de tots aquests anys. 

I ja fa una setmana, la nit de Nadal, va ser una nit de contrasts. D'una banda alegria de veure'ls, per l'altra banda tristesa perquè era el darrer concert. D'una banda angoixa i nervis per arribar a mig concert (imperdonable....), per l'altra tranquil·litat d'haver-hi arribat a temps. D'una banda l'emoció de ser a Manresa, per l'altra aquell regust amarg de fi de festa. I que el concert acabés amb DIA1 que és la cançó que normalment toquen per encetar els directes, va fer-ho tot encara més confús. I aquella sensació que es té quan saps que una cosa irremeiablement arriba al seu final i no pots fer res per evitar-ho... 

Al llarg de 7 anys, 3 mesos i 1 dia, han canviat moltes coses. El que no ha canviat en tot aquest temps ha estat una sensació. Aquell cuquet de nervis que apareix potser uns dies abans, potser tant sols unes hores, i que no s'esvaeix fins al moment en que sona la primera nota i apareixen l'escenari. Tampoc ha canviat la sensació de papallones a l'estómac quan acaba el concert, aquella alegria infinita, aquell saber que són allà i  hi seran sempre, pintant de música la teva vida. Perquè quan canten allò de "amb tu hi seré sempre..." m'ho crec de debò.