diumenge, 1 de gener del 2012

Quan el cuquet es converteix en papallona

Han passat 7 anys, 3 mesos i 1 dia des d'aquell fletxassu, aquell enamorament a primera vista. Totes les coses importants de la vida passen així: de cop i volta, el dia que menys t'ho esperes. 7 anys, 3 mesos i 1 dia donen per molt: podria escriure un llibre del gruix d'una enciclopèdia amb anècdotes de concerts de Gossos; podria empaperar tota la meva habitació només amb fotos on hi sortim en Roger i jo; podria passar-me 3 dies i 3 nits seguides comentant batalletes amb tota la gent que m'he anat trobant a les primeres files dels concerts al llarg de tots aquests anys. 

I ja fa una setmana, la nit de Nadal, va ser una nit de contrasts. D'una banda alegria de veure'ls, per l'altra banda tristesa perquè era el darrer concert. D'una banda angoixa i nervis per arribar a mig concert (imperdonable....), per l'altra tranquil·litat d'haver-hi arribat a temps. D'una banda l'emoció de ser a Manresa, per l'altra aquell regust amarg de fi de festa. I que el concert acabés amb DIA1 que és la cançó que normalment toquen per encetar els directes, va fer-ho tot encara més confús. I aquella sensació que es té quan saps que una cosa irremeiablement arriba al seu final i no pots fer res per evitar-ho... 

Al llarg de 7 anys, 3 mesos i 1 dia, han canviat moltes coses. El que no ha canviat en tot aquest temps ha estat una sensació. Aquell cuquet de nervis que apareix potser uns dies abans, potser tant sols unes hores, i que no s'esvaeix fins al moment en que sona la primera nota i apareixen l'escenari. Tampoc ha canviat la sensació de papallones a l'estómac quan acaba el concert, aquella alegria infinita, aquell saber que són allà i  hi seran sempre, pintant de música la teva vida. Perquè quan canten allò de "amb tu hi seré sempre..." m'ho crec de debò.




1 comentari: