Pessebre (volum 2.1)

Després de la III Guerra Mundial, la Guerra de l'Aigua on els països més poderosos es disputaven el monopoli dels manantials d'aigua per fer-se més i més rics encara en temps de sequera, la Terra semblava un altre planeta, un planeta desèrtic. Muntanyes de runa s'apilaven als llocs on abans hi havien hagut luxoses zones d'oci on gastar-s'hi allò que aleshores era tant valuós i que ara no servia per res: els diners.

La poca gent que havia sobreviscut a la Guerra més violenta de tots els temps, vagava perduda en busca d'un raconet on poder passar la nit ara que el sol s'amagava darrere les muntanyes que restaven impassibles al kaos dels últims temps. Entre aquesta gent, s'hi trobava un home anomenat Josep, un humil treballador d'una cadena de muntatge d'avions de guerra; i al seu costat, Maria, una jove teleoperadora que mai havia tingut la sort d'anar a escola. S'havien conegut de casualitat, una nit en una bar de mala mort on ofegaven les penes amb litres d'alcohol. S'hi trobaven sovint i comentaven les seves penúries tot compartint un platet de pistatxos transgènics cortesia de l'amo del bar, ja que eren clients habituals. Ara, però, la penúria era molt més gran: calia trobar un lloc arrecerat abans que caigués la nit i els esperits del fred sortissin en busca de noves víctimes.

Caminaven depressa, i gairebé muts. A tot això calia sumar-li un nou entrebanc: el consum massiu d'aliments en mal estat (transgènics, era tot el que quedava d'ençà de l'encariment dels aliments 2 segles enrere) i la constant inhalació dels aires contaminats d'un planeta massa maltractat al llarg dels darrers anys, havien modificat geneticament el cos de la verge Maria que ara resultava miraculosament embarassada. En Josep i la Maria només eren coneguts, fins i tot potser amics, però la cosa no havia anat mai més enllà. Ara, però, només es tenien l'un a l'altre (feia setmanes que no veien ni un ésser viu, encara menys éssers humans) i varen decidir tirar endavant amb la criatura. D'un engendrament tant estrany se'n podien esperar qualsevol cosa: potser naixeria un monstre o potser un marcià de pell verda. Tanmateix, però, podria néixer un nadó de pell blanca i suau, el primer humà de la III era. Un salvador que havia de canviar el món.

Després de moltes hores caminant, van divisar a la llunyania la silueta d'un edifici que s'havia aguantat dret. Encara mantenia un rètol de llums florescents (que ja no feien llum, òbviament) que posava “HOTEL”. Van entrar al hall; semblava prou espaiós com per poder-hi estar ben còmodes. La sorpresa se la varen endur quan van veure que haurien de passar la nit amb un ramat de bous que jeien i remugaven al terra encatifat de l'hotel. També varen veure un parell de nois joves, d'uns 14 anys, que estaven endormiscats als sofàs de l'hotel que restaven aliens a tota la destrucció que hi havia hagut al planeta. La parella recent arribada es va ajeure darrere el taulell, per esta més arrecerats del vent gelat que entrava pel forat on abans hi havia hagut una porta. 

                    

(continuarà.....)