la nevada, un any després (relat èpic I)

NOTA de l'AUTORA: Relat èpic sí, però sense posar més pa que formatge. Ja sé que normalment exagero les coses, però aquesta vegada m'he cenyit molt a la realitat dels fets. Perquè va ser així, tant increïble com real.
__________________________________________________________________


Avui fa un any, i sembla que fos ahir. Era un dilluns. Dilluns 8 de març, dia de la dona treballadora. Ho recordaré tota la vida. Em vaig llevar, i per la finestra veia caure algun floc de neu despistat, acompanyat de nombroses gotes d'aigua, sota un cel tapat i blanc. Li vaig preguntar al meu pare si nevaria més, la resposta va ser: "Tal i com està la cosa, no ho crec". Anava errat, molt errat.

Una estona després, ens apinyàvem al cantó de la calefacció sota la finestra de la sala d'actes de la Universitat de Girona, on feiem classe els dilluns a primera hora, i observàvem atònits com la nevada no semblava aturar-se i ara queien flocs més grossos i amb més intensitat. Fins que la professora va sentenciar: "No vindrà més gent, comencem la classe". Eren les 9.20 del matí. Una hora escassa més tard, varem fer la pausa, i en vistes de l'apocalipsi que semblava que havia d'arribar, molta gent va aprofitar per marxar. Fins i tot la professora, que és de la Bisbal, va cancel·lar la classe perquè tenia por de no poder arribar a casa seu. A la Universitat ja hi havia poca gent, tothom havia guillat; quedava un petit reducte de gent: alguns, il·lusos, esperant que la tempesta amainés; i d'altres, com jo, esperant que algú els vingués a rescatar. Estavem a la galeria, alguns fumant, tots callats, mirant inevitablement per la finestra.

Cap a quarts de 12, arribava a casa, després d'haver quedat esfereïda en veure una Girona dessèrtica sota un pam de neu. Seguia el dia a dia a través d'internet, amb els peus davant l'estufa i eixugant els camals dels pantalons mullats. Una amiga, de les il·luses, que s'havia quedat a la biblioteca esperant que la tempesta parés, es va veure al carrer quan la Universitat va decidir tancar portes. Per la tele deien que la nevada no tenia intenció de parar, es veia la Jonquera amb un metre de neu i els camions atrapats. Tot plegat molt dramàtic.

En acabar la Riera, varem sortir a jugar amb la neu, amb el meu germà. Com dos nens petits, amb tota la il·lusió del món. Els carrers eren ben buits, amb alguns cotxes que no havien pogut marxar, totes les fàbriques tancades i 3 pams de neu. Em vaig posar el mono que em varen comprar quan tenia 14 anys i vaig anar a esquiar amb l'institut. M'anava una mica curt, igual que els descansos que m'anaven una mica petits. Però no passava res. Xalava tirant-me per la rampa de casa, de panxes a terra i relliscant fins a arribar a la porta de l'entrada. Després varem anar a la pista, a fer un mega-ninot de neu, més alt que jo. Li varem dir Mister Mimosa, ja que estava fet de neu i de branques de mimosa. Mimosa que predicava l'arribada de la primavera abans d'hora.

Mister Mimosa i jo

TO BE CONTINUED...