Pronto acabará el sufrimiento

Un matí passejant pel tranquil barri de Sant Narcís amb la meva àvia, no varem tenir temps de canviar de vorera quan ens les varem trobar de ple. La meva àvia va bufar i va dir: "Prepara't..." Una d'elles, d'uns 40 llargs o 50, amb un  look Alaska; l'altra, d'uns 80 i pico anys tenia una xerrera que no se l'acabava, deia "Nena" (amb castellà) cada 3 paraules, i "Cariño" cada 5.

Eren veïnes del barri, es veu, i tot molt bé d'entrada, lo típic: ¿cómo estás?, ¿qué tal va todo?,... Però després va començar a recitar versets de la Bíblia. De memòria. Per cada situació tenia un versicle adient. El meu estat de sorpresa anava in crescendo, i tot just era el principi. La dona gran va començar a dir que "pronto el sufrimiento acabará", i afirmava que els morts despertarien de la letargia i els vius ens reuniriem amb els nostres éssers estimats en un lloc millor. Estava flipant bastant, i se'm va passar pel cap una escena de zombies al més pur estil pel·lícula de ciència-ficció i amb efectes 3D. No vaig poder esclafir a riure. L'Alaska, que es mantenia una mica al marge i només afirmava amb el cap, em va mirar clavant-me els seus ulls negres i mal pintats i va dir amb un to greu: "tu ríes, porque tu generación no ha estudiado estas cosas... ¡qué pena!" Vaig contestar que sí que havia fet religió, però que aquestes coses ja no m'interessaven, però llavors vaig matissar clavant un gol per l'escaire: "No me gustan".

La dona gran continuava amb el palique de ciència-ficció. La meva àvia, amb molt més estil que jo, va tornar a disparar: "Nos vamos, que hace mucho viento". L'altra va contestar que ja no en feia de vent, però que "una ya sabe cuando hay que cerrar el pico". Abans però, en un altre cop de gràcia es va marcar un tant, i va treure una petita Bíblia de butxaca i em va tornar a deixar bocabadada quan sabia la pàgina exacte per llegir un versícle adient per la situació. Seran rares, però tenen bona memòria.

Abans de marxar, em van regalar un fulletó amb un "bonic" dibuix
i amb un text que encara no he tingut temps de llegir

Estimada bicicleta

Estimada bicicleta, encara que no t'ho demostri ets molt important per mi. Ja sé que cada dia passo per davant teu atrafegada, amb les claus del cotxe a la mà i ni tan sols et miro, però sé que hi ets. 

Recordo la primera vegada que et vaig veure com si fos ahir. I ja portem mitja vida juntes!! (i 5 dies, concretament) Estaves en una plataforma, davant del passadís de les joguines i de les escales mecàniques. A la punta dreta. D'entre totes les bicicletes exposades, tu la més bonica. Semblava que m'estiguessis esperant. Varem tornar a casa plegades, cavalcant sobre les muntanyetes de la plaça comtessa Ermesenda. I cada diumenge al matí donavem infinites voltes al parc de les Casernes, deixant un rastre de goma cada vegada que feia una derrapada.

Darrerement només ens ha unit la feina, quan un dia a l'estiu amb el casal anem a fer la bicicletada fins a Fornells o Bescanó i t'he d'agafar per força. L'altre dia varem sortir per plaer, després de d'una bona ensabonada i d'inflar-te les rodes. Em vaig cansar, tu estàs igual que abans (buenu tens els frens fets pols), però jo estic ja més vella. 12 anys són molts anys. Hauré d'agafar-te més sovint perquè tot sigui com abans.

La primera bicicleta!!! (1990)

24 (no vull fer-me gran)

Las personas mayores nunca comprenden nada por sí solas y siempre es cansado para los niños tener que darles siempre y siempre explicaciones.

Viví mucho con personas mayores. Las he visto muy de cerca. No he mejorado excesivamente mi opinión.

No le hablaba ni de serpientes boas, ni de bosques vírgenes, ni de estrellas. Me colocaba a su alcance. Le hablaba de bridge, de golf, de política y de corbatas. Y la persona mayor se quedaba muy satisfecha de haber conocido a un hombre tan razonable.

Nadie le creyó por culpa de su vestido. Las personas mayores son así.

Las personas mayores aman las cifras. Cuando les habláis de un nuevo amigo, no os interrogaran jamás sobre lo esencial. [···] Pero, claro está, nosotros que comprendemos la vida, nos burlamos de los números.

Pero yo, desgraciadamente, no sé ver corderos a través de las cajas. Soy quizá un poco como las personas mayores. Debo de haber envejecido.

Dimarts

Feia un dia gris. Amb el curriculum sota el braç em dirigia, en va (com en tantes altres ocasions), a dipositar la fe, el curriculum i el millor de mi davant d'un tribunal imparcial amb cara de pomes agres que no tenien cap intenció en contractar-me ni cap ganes d'escoltar-me. Per sorpresa meva, em van proposar una cosa insòlita: si aconseguia fotografiar el paó de plomes florescents em donarien la feina. Tant se val qui era, els meus estudis ni el meu bagatge professional. Una sola foto i la feina seria meva.

Així doncs vaig sortir d'aquell lloc estrany i només 20 metres més enllà, vaig veure aquell paó que causava estralls pel barri. Era enorme, de color blanc, i amb les plomes de la cua totalment desplegades de colors brillants: groc, rosa i verd florescent, talment com si fossin pintades amb un subratllador. Mai havia vist una cosa igual. Vaig treure l'iphone de la butxaca i em disposava a fotografiar-lo de ben aprop, però en acostar-m'hi, l'animal va correr cap a mi, amb el coll estirat i el bec ben obert disposat a arrencar-me la mà d'una sola mossegada. Vaig aconseguir algunes fotos, però tothom sap que amb l'iphone el més normal és que surti el dit enmig de la foto. No contenta amb una sola foto on hi apareixia una taca blanca i borrosa, vaig decidir intentar-ho de nou.

Voltant pel barri vaig tornar-lo a veure. Aquesta vegada a l'interior d'un jardí abandonat, al costat de la torre del pou d'aigua. Era allà tancat, no em podia atacar, era la ocasió ideal. Però va aparèixer l'ogre de la torre. Verd, cosí germà del famós Shrek, no havia fet tanta fortuna, i vivia com un homeless arrecerat al costat del pou. Va venir per defensar el seu germà, l'altre ésser incomprès de la zona: el paó florescent. Venia amb ganes de defensar-lo a mort: si calia vessar sang, en vessaria. Vaig excusar-me, explicant-li perquè era allà, que jo també era una incompresa i una pringada, i després d'una estona parlant, vaig aconseguir convènce'l. Llavors va ser ell qui em va explicar la seva terrible història. Era un desgraciat. Va pujar fins dalt de la torre i fent un sospir es va llençar 30 metres avall. El seu cos va enfonsar-se en el fang, i el seu cap va rodolar fins als meus peus, deixant un rastre de sang verda i llefiscosa, com baba de caragol.

Les cames em feien figa, tot el cos em tremolava i tenia la pell de gallina, mentre el paó de plomes florescents volava feixugament sobre el meu cap en direcció a l'infinit, lluny d'aquell indret fatídic. Em disposava a treure el mòbil per a trucar algú, però just en aquell moment sonava una dolça arpa. A la pantalla posava "ALARMA". Vaig obrir els ulls, 8:15 del matí. Era dimarts, i fora feia un dia esplèndid.