3 anys després (i encara no sé per a què serveix)

Un dia com avui de l'any 2008 vaig obrir el meu compte de Facebook. Ja ho veieu, me'n recordo perfectament, va ser un dia important de la meva vida. Me'l vaig fer perquè tothom en parlava, tothom en tenia, però ningú sabia explicar-me el que era.

L'estiu abans, una amiga em parlava entre cucurutxos i orxates sobre el facebook. "Carallibre? Quin nom més cutre..." responia jo, incrèdula, mentre ella em cantava les mil meravelles d'aquest nou invent: "Molt millor que el fotolog, i amb moltes aplicacions". 

Sincerament no li vaig fer cas, i continuava centrada amb el fotolog. Aquell meravellós invent on la gent hi penjava una foto del pícnic familiar o del dia a la platja amb els amics o del concert del seu grup preferit mentre ho explicaven a continuació i a sota els amics hi podien dir la seva. Era bonic compartir experiències que quedaven ordenades de forma cronològica i que encara ara fa il·lusió clicar un dia qualsevol d'un any qualsevol i recordar què vas fer. Aquell invent que aglutinava tanta gent i alguns fins i tot pagaven per poder penjar més d'una foto al dia. Que lluny queda aquella època daurada, malauradament ja fa anys que agonitza. De fet, mancada d'aquest espai personal i poc efímer, vaig decantar-me per obrir aquest bloc.

Més endavant, en varies ocasions (totes elles fallides), van intentar convènce'm del Facebook, encara que relament ningú sabia explicar-me què era ni perquè servia. El que realment em va fer replantejar-ho va ser una nit de concert quan una bona amiga m'explicava que aquella mateixa tarda havia parlat amb el baixista de Gossos per un xat que hi havia al Facebook. Vaig obrir els ulls com dues taronges, i més quan vaig sentir que ell mateix li deia a una fan que li sonava la seva cara del Facebook. Jo ja flipava, i només em va caldre una tarda d'avorriment màxim fent un treball sobre l'alteritat (que francament, només recordo que vaig treure una molt bona nota, però no recordo ni què vol dir aquest concepte ja), per teclejar Facebook al Google. Registrar-s'hi va ser un tres i no res, i vaig al·lucinar quan em va sortir una pantalleta amb "Gent que potser coneixes": la primera persona era aquell baixista. Màgia!!! 

Ara, 3 anys després, encara no entenc l'èxit d'aquesta xarxa social. Tot és tan efímer que 3 minuts després de publicar alguna cosa ja ha desaparegut. Mentrestant, l'amiga que em venia tant bé el Facebook ha tencat el mur i es dedica únicament a tafanejar els dels altres. I mentrestant, el baixista del que us parlava, amb prou feines publica res i, per suposat, té el xat desconnectat. 

Ara, 3 anys després, m'he encandilat del Twitter. És la nova eina de comunicació: periodistes, artistes i polítics l'utilitzen per llençar breus missatges als seus seguidors. Crec que me'n faré un. En el fons, no són més que ganes d'estar exposats a l'aparador d'Internet, que ens mirin, que ens llegeixin. Com la gent que es posen darrere el periodista per tal de sortir a la tele. Encara que no tinguin cap aportació important a fer. Com jo quan escric en aquest bloc que a vegades em plantejo si algú realment se'l llegeix.