Avui fa un any. Era un dimarts d'allò més normal per la majoria de mortals. El sol cremava fort i feia lluïr les llambordes del barri vell de Girona. Tenia classe de 9 a 10.30h i després dues hores lliures abans de tornar a classe. I tenia, també, ganes d'aprofitar-les, d'exprimir-les, aprofitant aquell magnífic dia de primavera. Aquell dia, també sortia el disc del meu grup preferit. L'estava esperant amb molta il·lusió, tenia ganes d'escoltar aquelles noves cançons, de deixar-me emportar per aquelles melodies, d'escoltar ben atentament cadascuna de les lletres i d'imaginar com sonarien en directe.
Vaig baixar per uns quants carrers ombrívols, amb aquella sensació fantàstica que només dóna la primavera. Vaig creuar el pont de pedra on hi havia un autobús amb terrassa incorporada, presidida per l'Espartac Peran, amb samarreta de màniga curta repassant el guió per aquella mateixa tarda. Vaig mirar-me'l a través de les ulleres de sol, i vaig poder copsar com ell de tant en tant aixecava la vista del paper per veure la gent passar des de la seva terrasseta amb vistes de luxe.
Vaig picar el timbre d'un edifici tot curiós, la Punxa. Aquell timbre que havien picat uns anys abans, uns senyors amb els que ens vem creuar pel carrer i vem decidir acompanyar-los fins als lloc de destí, i que, en sentir la resposta des de dins, es van fer conèixer com els Perros. El disc d'aquella gent era el motiu pel qual jo em trobava picant el mateix timbre. I un cop a dalt, em van dir: Carai, vas preparada i tot! (portava la samarreta de Gossos posada).
El vespre anterior havia estat buscant piles per tots els racons i raconets de casa, només en necessitava dues per fer funcionar aquell discman que feia anys que estava acumulant pols dins d'un calaix. I aquell matí de dimarts, no vaig poder esperar a baixar de l'ascensor que ja havia desembolicat el disc i l'estava posant dins el discman. I un cop al carrer vaig pitjar PLAY. Recordo perfectament quina cançó va sonar en cada moment: Dia 1 i Un nou paisatge per la carretera Santa Eugènia i Plaça Marquès de Camps; Plou al carrer, al carrer Nou; Pla perfecte sonava perfectament sota les voltes de la Rambla, mentre que És fàcil sonava dins l'ascensor secret del Barri Vell; Sol de febrer sonava tot atravessant la plaça de Sant Domènec (després de creuar-me amb una amiga que em va dir: Ja tens el disc? Jo me l'aniré a comprar aquesta tarda! Per cert, portes la samarreta i tot!).
La darrera parada va ser a un dels llocs que més m'agraden, els Jardins dels Alemanys, aquell racó solitari, mig salvatge, amb història. I allà, en un raconet de gespa ben assolellat, em vaig estirar i vaig deixar-me endur per la música.
Fins que va ser l'hora de tornar al món real, de tornar a classe de psicopatologies, 100 metres més enllà del meu racó de pau.
La darrera parada va ser a un dels llocs que més m'agraden, els Jardins dels Alemanys, aquell racó solitari, mig salvatge, amb història. I allà, en un raconet de gespa ben assolellat, em vaig estirar i vaig deixar-me endur per la música.
Fins que va ser l'hora de tornar al món real, de tornar a classe de psicopatologies, 100 metres més enllà del meu racó de pau.
Recordo que vaig sortir de l'escola, i vaug anar volant cap a la Martulina Divina... em vaig emportar el Dia 1 i Fràgil. El vaig escoltar a mitjes... però recordo ben bé que me'l... vaig emportar cap al Citro, camí cap a l'escola... en començar la cançó número 9... va ser començar, llàgrimes avall fins l'últim vers. I és que com diu l'Oriol, aquesta cançó, és de les boniques, Com serà?...
ResponEliminaJo m'el vaig comprar de casualitat, hehehe. Vaig venir a passar uns dies pels volts de Sant Jordi quan estava a França i anava a la Fnac amb la directa cap al disc dels Amics i de cop em vaig trobar amb el de Gossos. Sense haver-ne escoltat ni una sola cançó! No ho havia fet mai de comprar un cd sense saber què m'hi podia trobar! De fet ni sabia que n'anaven a treure un de nou ni res... :)
ResponElimina