La Segona Hora

PRÒLEG:

Tot va començar fa més d'un any, amb aquella mítica nevada del març del 2010. Sense tele ni ordinador, l'únic entreteniment que teniem era la ràdio. Aquell aparell del cotxe que no faig servir perquè sempre poso CDs. Resulta que els mòbils (si no són de l'edat de pedra) també tenen ràdio. I resulta que a Rac1 apart d'en Basté i d'en Pou hi ha una colla de freakis (no és un insult, és un qualificatiu que els va com l'anell al dit), que fan un programa que consisteix en trucar a gent anònima per fer estudis d'audiència, comentar videos de youtube d'allò més estranys, analitzar les noves tendències tant pel que fa a la música com en la moda, i en la participació dels oients. Dit així, no sembla que hagi de fer gràcia, però et conviden a traspassar el límit de l'absurditat, i un cop hi ets dins no pots parar de riure. Aquesta gent són l'Equip de la Segona Hora, un programa que fa riure!!!

INTRODUCCIÓ:

Després d'oblidar per complet aquella troballa entre capes i capes de llençols, d'aquell migdia de dimarts 9 de març, doncs cada dia plegava a les 2 de classe i posteriorment de la feina (l'hora que s'acaba el programa), a l'agost em vaig retrobar amb aquella colla de gent, tot i que eren refregits. Però em va agradar. I així va ser com al setembre, sense feina ni classe, a l'atur i amb tot una tardor avorridota per davant, cada migdia a la 1 sintonitzava Rac 1. I em feia uns farts de riure!!! Vaig començar a parlar amb frases de la Segona Hora, se m'escapaven de forma compulsiva; i a esciure a la Caixa dels trons, a participar al Treu-me-la del cap!, a l'Assessoria de la Fabulosa Dra. B.B,... i a l'Oient de Ferro.

NUS:

Fins que em van trucar. Era conscient de que el meu poema estava molt currat, era una frikada de nivell, i me l'havien de valorar per collons. I així va ser. Dilluns vaig rebre un mail dient-me que necessitaven el meu número de telèfon. Dimarts em va despertar el telèfon (i sort que l'havia deixat amb veu, sóc previsora!), després de somiar que se'm passava l'hora del concurs i que no me'n recordava d'agafar el telèfon. A l'altra banda de la línia el Llicenciat Ventura que molt amablament em comentava quatre coses i em deia que tenia "accent de per allà dalt". Unes hores després, molt nerviosa, rebia la trucada de la Candela (Candela, mmm) que m'informava que en res em punxaria en antena. Invasió de nervis incontrolables (M'estic posant nerviós!!!), veu tremolosa, però en el fons vaig fer un bon paper (gràcies a déu que no vaig haver de llegir el poema en directe, perquè sinó ja hagués estat Un catástrofe!!!). Heu aquí la prova de que no me lo estoy inventando!!!

LA PROVA DE QUE VAIG GUANYAR L'OIENT DE FERRO!!! (cliqueu)

FINAL (FELIÇ):

I al cap de 2 dies d'aquella gran experiència, cap a Barcelona a veure el programa en directe. Ni fet exprés! Feia un mes que teniem la data reservada, i me'n moria de ganes. Després de pujar amb l'ascensor hipersònic (15 pisos en 30 segons), i d'una espera que es va fer eterna, varem entrar a l'estudi. I allà hi eren: en Quim Morales que em coneixia com la poetessa (quin honor i quina vergonya!), en Xavier Perez Esquerdo (que quan crida sí que té veu de dona i és addicte al twitter), la Candela, i en Jaïr. I quan van entrar en antena va ser una muntanya russa de l'humor. Aviam qui la deia més grossa. Des d'aleshores quan escolto el programa me'ls imagino com aquell dia, repetint en veu baixa les psciofonies del Víctor Ollé, i en Perez Esquerdo amunt i avall de l'estudi donant èmfasi als seus meravellosos estudis i fent de mestre de cerimònies a l'hora de fer cantar i ballar al públic assistent. El moment culminant de tot plegat va ser quan van sortejar el lot de vins i caves Ferré i Catasús, i a la pantalla de l'ordinador va aparèixer el 16. EL MEU!!! Vaig carregar durant moltes hores un lot que pesava una morterada i vaig tenir agulletes al braç durant dos dies, però la il·lusió que em va fer no me la treu ningú.