dissabte, 14 de maig del 2011

12/05/2007

Fa 4 anys. No sé si són molts anys 4 si n'he viscut 23. Sigui com sigui, sembla que fos ahir. Ha passat depressa, com si després de tot allò, el temps hagués premut l'accelerador. De fet, fa 4 anys del dia més important de la meva vida (i no exagero!), però no sé quan va començar tota aquesta aventura. No recordo exactament el dia en que un pensament irracional va fer acte de presència dins el meu cap, i va anar prenent força, i com qui no vol la cosa va esdevenir una realitat. No sé com ni quan se'm va acudir la bogeria d'enviar correus electrònics a l'Ajuntament del meu poble, prou feina que devien tenir. Va ser un pressentiment, potser una visió, però sabia que allò havia de funcionar. Tampoc recordo en quin moment em vaig posar a convèncer amics i coneguts de forma compulsiva, mai havia estat tant persuasiva. No ho entenc, però tothom (tant si els interessava com si no) s'hi van abocar de ple, potser els vaig encomanar la tremenda il·lusió que vivia en aquells moments.

Sí que recordo, en canvi, el dia que em van confirmar que aquella bogeria esdevindria un somni fet realitat. Era un divendres al vespre, era a l'Eix-Bus anant cap a Manresa, a veure el primer concert de la gira Oxigen. Entrant a Vic, no recordo si eren quarts de 8 o de 9, em va sonar el telèfon. Vaig fer un crit que va retrunyir per tot l'autobús. Després l'eufòria d'un concert amb cançons noves.

A partir d'aleshores 2 mesos de nervis continguts, com la calma abans de la tempesta. Em va agafar por, tenia por que passés massa depressa, després d'esperar-ho tant. Faltaven encara molts dies i ja tenia la sensació de que hagués passat, com quan el dia abans de fer la selectivitat pensava que estava a la platja descansant, i encara no havia fet el primer examen.  Només desitjava que fes bon dia. Això era el colofó d'un dia perfecte. I així va ser: un dia de maig radiant.

Va arribar el dia, i semblava que flotés. No era la festa del meu poble, era la meva festa privada, feta a mida. Tants dies esperant-ho i aquell matí assolellat no semblava que deparés gaires sorpreses per la majoria de la humanitat. Tampoc per a mi, que sabia del cert què passaria aquella nit. El que va desencadenar el final precipitat de tanta contenció, va ser una trucada del meu amic Didac que tenia els Gossos apunt per entrevistar-los per a la ràdio municipal. I a partir d'aleshores, més de 10 hores non-stop. Sense adonar-me'n em trobava dient adéu amb la mà a la furgoneta dels músics. I després, de nou, la calma.

Tota la resta forma part d'uns records molt íntims i personals, que es van endulcint a mesura que passen els anys. A hores d'ara em seria francament difícil explicar tot el que va passar aquella nit, aquesta mena de coses no es poden explicar després de tant de temps, les coses perden molt valor, sort que a dins del meu cap ho tinc mantinc intacte. I sort que després del concert vaig fer una extensa crònica al fotolog en 3 parts: PRE-CONCERT, CONCERT i POST-CONCERT.


Segurament no és la millor foto del món, de fet no sé qui la va fer...
Però el moment que va captar, per mi, va ser un dels més importants de la meva vida
(els que hi vau ser, sabreu de què parlo :D)

2 comentaris:

  1. El món necessita les persones persuasives que tenen empenta i il·lusió i s'esforcen per aconseguir el que volen! :)

    ResponElimina
  2. Ah. Jo també tinc un fotolog, abandonat des del setembre de 2010... http://www.fotolog.com/lafeuillequivole

    Endevina sobre què va la última actualització... Hehehe.

    ResponElimina