Hatchi

Us en recordeu la peli d'en Hachi, protagonitzada per en Richard Gere? Sí, aquella amb la que tots varem plorar tant; aquell del gos que cada dia anava a buscar l'amo a l'estació...

Jo us vull parlar d'un altre Hatchi (amb T intercalada). Abans en deien Tamagotchi. Sí, sabeu de què us parlo: d'aquella mena d'ous tecnològics de colors vius, amb pantalleta i 3 botonets, on podies veure el naixament virtual de la teva mascota de la qual te n'havies de fer càrrec si no volies que morís: donar-li menjar, netejar-li les caques, posar-la a dormir i jugar amb ella. Tota una revolució d'aquell moment. La meva generació no podiem viure sense els tamagotchis (el meu, de color verd, me'l van comprar en una mena de topmanta per Fires de Girona de deu fer almenys 15 anys). Fins i tot s'havia arribat a dir que nanos del Japó (allà són molt freakis!), patien greus depressions quan se'ls moria la mascota virtual. Fins i tot s'havia arribat a dir que els tamagotchis serien el substitut de les mascotes de veritat (no vaig entendre la magnitud d'aquesta fal·làcia fins que vaig tenir el meu conill Nevat i després el meu gos Festuc). 

Un dels moments més emocionants:
el naixament del Hatchi

Però tot torna. Tinc un tamagotchi (ara Hatchi), presoner en el meu Iphone. Tot molt retro a nivell de gràfics i de so. Fa dos dies que convivim i, de moment, no ha mort encara. Quan em llevo al dematí me'l trobo agonitzant enviant-me notificacions perquè té gana, està brut i vol dormir. La veritat és que, ben mirat, és més avorrit que el joc dels Sims del Facebook. Però no el mantinc per despit o perquè em fagi pena deixar-lo morir o encara pitjor: eliminar l'aplicació. És, com sempre, aquell brot nostàlgic que m'agafa quan topo amb coses així que em transporten als meus primers anys de vida. 

Un viatge fragmentat

6:30 Sí, tot just sortien els primers raigs de sol. Era molt aviat, però vam acabar
corrent (i molt) per arribar temps a agafar l'avió. No va servir la cara de pena per
evitar descalçar-nos als controls de seguretat. 

 Varem aixecar el cap des de la filera 29... i Sorpresa!!!
Els Amics de les arts tocant en directe enmig de l'avió. No ens en varem poder
estar d'aixecar-nos i fer de gruppies :P

Després de deixar els trastos a l'habitació situada en el pis 11 d'un hotel de 4*
en ple centre de Madrid i amb unes vistes increïbles; ruta guiri:
plaza Sol, plaza Mayor, plaza de la Villa, Almudena, Palacio Real, Jardines Sabatini,
Templo Debod, Gran Vía, i Museo del Prado (i que difícil trobar-ne la sortida!!!)

I després de la patejada, l'esperat concert!!! Sí, varem haver de tornar a córrer,
després de sopar amb el partit del Madrid de fons, quan sonava la tornada de
"Carnaval". A partir d'aquí, tot va anar rodat, un tema darrere l'altre, la gent
cantant totes les cançons, i nous monòlegs. Ah, i vaig marxar amb el disc
signat!!! :)

I l'endemà, encara amb la ressaca del concertàs, dia més light (o això creiem):
passejada per l'enorme Parque del retiro, i visita a la "selva" de l'estació
d'Atocha, on l'entreteniment principial és mirar si les infinites tortugues
aconsegueixen pujar a les plataformes.

Però tornar (en contra del que diuen els Amics), no sempre és la millor part
de l'aventura. Retard de l'avió de 2 hores, cursa a fons per les dues terminals
de l'aeroport de Barcelona intentant, en va, agafar el bus cap a Girona (el tren
ja era impossible) i finalment dormint a Badalona (des d'aquí gràcies Helen!).
I sí, dimecres, 16 hores més tard  del previst, arribavem a Girona!!!

______________________

Títols alternatius pel post:

Fotocrònica d'un viatge per la patilla (poc original, oi?)

Gent estranya (i famosa) que et pots trobar en un concert II (recordeu quan vaig coincidir amb en Pere Gratacós? aquesta vegada al costat hi tenia la Isabel de la Riera!!!)
______________________

Altres llocs que n'han parlat: Mundo música, Habla tu música, Sound is golden (amb molts videos), Las notícias de la 2 (sí, sí! varem sortir per la tele!!!), la crònica d'un Kurti, i el bloc dels Amics de les Arts.

Quan menys t'ho esperes és quan tens un cop de sort...

... que canten aquells.

I és ben cert. Vaig fent, amb la meva vida miserable i avorrida, hi ha dies millors i hi ha dies pitjors, com sempre. La sensació de bucle, de muntanya russa,... (ja n'havia parlat un dia). Però resulta que un dia que participo en un concurs de la tele, va i em toca. Primer fa més il·lusió el fet d'haver guanyat que no pas el premi en sí, però... què coi! M'estalviaré un munt de calers. Genial!! Un altre dia, en un altre concurs, amb més de 500 participants guanyos un altre premi que, aquest si, m'omple de joia i se m'arrissa fins a l'últim pèl del cos (no és broma).  Un viatge, un concert,... Toca callar i deixar de queixar-se perquè els preus de les entrades són desorbitats. Aquest cop els veuré i gratis. I en castellà!!! 

Em pregunto quantes vegades, sense adonar-me'n, he trepitjat merda, darrerement. Em pregunto si el meu alter ego en un món paral·lel està patint com una desgraciada. O potser, és que després de tanta sort, s'apropa una baixada, o potser una caiguda lliure... Mentrestant, però, em quedo amb tot el que bé de bó ara (que no és poc!!!). Potser, però, és que després de tant sembrar ja és hora de recollir fruits (sembrar en sentit metafòric, que a mi, sempre se'm moren les plantes!!!)

La cançó que titula el post, parla d'unes coordenades... són aquestes: 32.7058353,-93.0012231
("hi ha com unes coordenades, diu que us ho ensenyi, que us ho posi al google maps")

Manaies remullats

Sembla que per setmana santa sempre ha de fer bon temps, posar-nos els típics jerseis prims de colors forts i desar els abrics a l'armari. Són dies que conviden a sortir al carrer i aturar-se a la fleca a comprar brunyols (si amb R, com es diuen a Girona!) i acabar-te'ls abans d'arribar a casa. És època d'aturar-se als aparadors de les pastisseries a veure les mones fetes obres d'art i a comentar quin és el personatge de moda aquest any.

Però aquest any, la setmana santa ens la passarem sota del paraigües. Sembla impossible que hagi de ploure en dies com avui, però ben mirat, recordo amb nostàlgia una tarda de fa molts anys al a pujada de Sant Fèlix fent repicar el paraigües contra les llambordes de la pujada de Sant Feliu al ritme que ho feien els manaies amb les seves llances imponents. El paraigües? Va acabar amb la punta ben xafada, però va ser divertit.

Avui hi tornaré. Compte no us esquitxi!!

Post relacionat: Setmana santa a Girona